Unes 300 dones que malviuen al camp de refugiades de Moria, a l’illa grega de Lesbos, van sortir a manifestar-se el passat dijous 30 de gener aproximadament pels carrers de Mitilene, la capital de l’illa, tot i la pluja matinal. En una protesta no mixta, pionera a aquest territori, dones de totes les edats, amb les seves filles, germanes o mares, sortiren a exigir “Llibertat”, paraula que es repetia en sis idiomes diferents a la capçalera de la manifestació. En farsi, anglès, francès, àrab, grec i somali, la paraula “Azadi” ha ressonat enmig de l’Egeu en un crit femení que mostra la unitat de les dones de Moria en uns dies en què els enfrontaments entre homes de diferents comunitats són freqüents i han deixat un mínim de quatre víctimes mortals en els últims mesos.
L’illa de Lesbos s’ha convertit durant els últims quatre anys en la porta principal d’entrada a Europa per les refugiades que arriben des de les costes de Turquia. A les 100.000 persones que viuen a la que és la tercera illa més gran de Grècia, ara s’hi afegeixen unes 20.000 persones refugiades en dos camps diferents, Kara Tepe i Moria. Aproximadament la meitat són dones i, sobretot les que viuen confinades a Moria, pateixen diàriament les violències físiques i simbòliques derivades, tant de la seva condició de migrants com de la seva condició de dones. A pesar que molts informes se centren en la violència sexual i la violència per raó de gènere (SGBV per les seves sigles en anglès), el que el col·lectiu denuncia amb més vehemència són les infrahumanes condicions bàsiques al camp.
Les cures a Moria
L’amuntegament al camp de Moria, amb capacitat oficial per a 3.000 persones i en el qual actualment viuen més de 17.000, implica una manca d’infraestructures, serveis i productes bàsics que comporta una violació sistemàtica dels drets fonamentals. Des d’una perspectiva dels treballs domèstics i de cures, la inexistència o insuficiència d’infraestructures i serveis estatals que proveeixin o facilitin aquests treballs implica que les dones que viuen en els camps dediquin gairebé la totalitat del seu temps i una enorme quantitat d’energia mental i emocional a proveir dels serveis i béns fonamentals per a la reproducció de les seves famílies.
Tot i així, en moltes ocasions no hi ha possibilitat de cobrir les necessitats bàsiques, cosa que genera una enorme càrrega mental i emocional. La provisió de diferents serveis o distribució de béns per part de diferents ONG, amb poca coordinació entre elles, implica que les dones hagin de desplaçar-se d’un punt a l’altre, en moltes ocasions amb les seves criatures, per a poder aconseguir allò que necessiten. Les pèssimes condicions alimentàries i higièniques impliquen una gran afectació en la salut, i són quotidianes les diarrees i els dolors d’estomac, les infeccions vaginals, etc., i això augmenta la quantitat de cures que han de realitzar-se a la unitat mèdica familiar, que no sempre està disponible.
Les pèssimes condicions alimentàries i higièniques impliquen una gran afectació en la salut, i són quotidianes les diarrees i els dolors d’estomac, les infeccions vaginals, etc.
L’enorme quantitat de tràmits, la desinformació general i la falta de serveis d’assessoria legal acaba de conformar un quadre en el qual les dones han de peregrinar d’un punt a un altre, fent veritables malabars de temps i organització, per a aconseguir mantenir les condicions bàsiques de la família i per a poder continuar el camí que els portarà ja no al lloc segur i la situació de confort que cercaven, sinó senzillament el que les permeti sortir de Moria.
Presoneres d’un camp de refugiades
Les pancartes de la protesta posaven de manifest la presó i inclús l’infern en el qual s’ha convertit Moria per a les dones. Algunes feien referència a la sensació de ser presoneres en lloc de persones amb drets garantits com a sol·licitants de protecció internacional. Altres denunciaven el fet de no haver trobat l’Europa dels drets humans i les llibertats que esperaven. La incertesa legal que la nova llei d’asil aprovada al mes d’octubre de 2019 pel nou govern grec no ha fet més que empitjorar la vida de les dones. Aquesta llei estableix canvis que busquen accelerar el procés pel qual passen les sol·licitants d’asil amb l’objectiu de trobar una via fàcil que augmenti les deportacions a Turquia. L’espai no mixt de dones Women in Solidarity House (WISH), denuncia que durant les reunions i tallers realitzats amb refugiades de Moria, s’ha posat de manifest que les dones i les menors d’edat són els col·lectius més vulnerables als campaments de refugiades de Lesbos.
