Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Les dones del ‘frontline’

L’interès pel ‘sound system’ no para de créixer. Altaveus, selectors, controls, MC o cantants formen part del paisatge quotidià de les nostres festes. Però... qui punxa? Qui balla? Qui ocupa l’espai? On són les dones del ‘sound’?

Dos dones al frontline durant l’acompanyament musical de la xerrada de "Dones i Reggae", l'edició 2018 del Say It Loud de Barcelona / Arxiu

Torres de caixes i més caixes, fusta, plàstic, homes vestits de negre, trepants i claus. El pis del sound system comença del no-res per acabar configurant un altar dedicat al so, uns equips d’altaveus pensats per punxar sons vibrants vinguts des de Jamaica. Podríem ser al Say It Loud, a qualsevol festa major autogestionada o fins i tot a FiraTàrrega, on l’any 2018 van instal·lar un equip per fer sonar dub al bell mig d’una esplanada de la capital de l’Urgell.

Des que el 2010 el festival Rototom va abandonar la seva ubicació inicial a Itàlia i es va mudar a Benicàssim, l’interès per la música jamaicana no ha deixat de créixer al conjunt dels Països Catalans. Si l’any 2000 el sound system dels barcelonins Leones Humildes era pràcticament l’única representació dels sons rastafaris, avui, vint anys després, aviat no hi haurà barri barceloní o poble català que en els seus actes de festa major no inclogui una nit de reggae i dub organitzada pel jovent. Diu el periodista Nando Cruz que “el dub pot acabar sent tan tradicional com les sardanes matinals”.

‘The Bass of Women’ retrata l’escena femenina de la cultura ‘sound system’ a Barcelona entrevistant artistes com Paula Bu, Matah, Belén Natalí o Red Wine Inity

El reggae i el dancehall no havien gairebé nascut quan als anys cinquanta van començar els primers sound systems. Es tractava de piles d’altaveus que es muntaven als carrers de Kingston (Jamaica) per posar discos estatunidencs d’R&B. Els pioners van ser els llegendaris Duke Reid i Sir Coxsone. El sound system era una espècie de festa musical, una discomòbil, als carrers o als jardins (yards), amb un volum amplificat per uns altaveus que el veïnat havia construït de manera artesanal amb mobles vells de casa. Els sound system que se situaven als barris marginals alliberaven de frustracions la societat jamaicana de l’època. D’aquesta manera, a poc a poc i entre música, discs i altaveus, es va anar creant una actitud, una cultura i un estil de vida propi de l’illa.

La porta d’entrada d’aquesta escena a Europa va ser als anys setanta a través del Regne Unit, i posteriorment es va anar expandint per diferents països. El sound system, en primera instància, es basava en la competició. “Als jamaicans els encanta competir. Els agrada demostrar que són capaços de superar a qualsevol”, explica Luciano, un dels cantants i selectors més representatius i veterans del panorama del sound jamaicà.

Cooperació, autogestió i… feminisme?

No obstant això, per tal de construir les macroestructures d’altaveus calia treballar de manera comunitària i des de l’autogestió. Així, de la competició dels metres de cerimònies (MC) es va passar a relacions de cooperació i reivindicació col·lectiva. “El primer record que tinc de ballar davant d’un sound system va ser l’any 2000 amb els One Blood en una casa okupa del Guinardó”, rememora Lady Laia, una de les selectores amb més renom dels Països Catalans, “la sensació era de llibertat i de comunitat”.

Gent ballant, punxant i movent-se harmoniosament. Ara bé, qui balla a les festes sound? Qui hi ha als controls? Poques dones. Molt poques. On són les dones? Aquestes van ser les preguntes que es va fer Joana Fornós, directora de The Bass of Women, després de freqüentar l’escena sound durant més de cinc anys i de veure el documental de Dub it yourself sobre l’escena sound system de Barcelona: “Em vaig adonar que només hi apareixien nois. A poc a poc vaig veure que no només passava aquí, sinó que a Europa tampoc es parlava de les dones dins d’aquesta escena”.

Pioneres invisibles

The Bass of Women retrata l’escena femenina de la cultura sound system a Barcelona entrevistant artistes com Paula Bu, Matah, Belén Natalí o les ballarines de dancehall Red Wine Inity. Tot i que el documental de Fornós no parla de pioneres, per Joana Guifré, del col·lectiu Atàvik Sound System de Mallorca, “al sound sempre hi ha hagut dones però no apareixien al frontline [a primera línia]”.

Algunes de les pioneres internacionals foren Sonia Pottinger, una de les primeres dones vinculades amb la cultura sound system, activa des dels anys seixanta com a productora; Sista Nancy, la primera dona DJ; Marcia Griffiths; Juddy Mowat o Jennifer Lara, moltes d’elles filles de migrants de Jamaica establertes al Regne Unit. “M’agrada pensar que hi va haver dones que any rere any van ajudar a conformar la cultura sound system. Tot i això, aquest món ha estat sempre un món majoritàriament masculí, i per això no hi ha tants noms femenins com ens agradaria”, argumenta Guifré. Del mateix parer és Lady Laia: “Tot i que jo punxava des de feia anys i formava part de col·lectius com Roots Unity Project, els meus companys no em cediren mai espai per punxar a les festes, únicament podia aportar a nivell de producció però mai al frontline. Abans les dones sempre estaven a l’ombra”.

Les dones del ‘frontline’
Sister Nancy a l’edició 2018 del say it loud |Arxiu

La manca de dones del sound, segons explica Fornós, no és un cas aïllat: “La invisibilització de les dones a la cultura sound és extrapolable a altres escenes musicals i a altres àmbits de la vida. Això és fruit del sistema i la societat en què vivim, una societat heteronormativa i patriarcal en què tot allò que se surti d’aquesta norma no està ben vist”. Per Fornós, les dones hi són, el que passa és que ningú fins ara els havia donat veu.

Malgrat això, veus com Mandeep Samra, creadora del projecte Sound System Culture (el primer projecte de documentació de la història de l’escena sound al Regne Unit), són les primeres a admetre la dificultat de desenterrar històries de dones lligades al sound, “no per falta d’esforç, simplement són molt difícils de trobar”. Els motius, diu Samra, són variats: “La cultura rastafari, l’origen del sound system, és una cultura masclista i l’apropiació d’aquesta ha portat el masclisme als nostres sound”. L’altra és un tema més aviat pràctic. “Els amplis eren incòmodes i pesats i, depenent dels llocs, algunes vegades havies de carregar-los catorze pisos sense ascensor. També solien estar fets a casa i a les dones britàniques dels setanta i vuitanta no els ensenyaven a treballar la fusta o les habilitats elèctriques per construir-ne un”, remata.

‘Sound system’, l’únic bon sistema

Visibilitzar, ser presents i acabar amb la llosa del masclisme és el que proposa el projecte que Lady Laia desenvolupa des del 2015: “Vàrem formar les Purple Rockets a través d’una iniciativa d’ajuntar noies que jo coneixia en l’escena però elles no es coneixien entre si. El col·lectiu va ser molt ben acollit i vam punxar en moltes festes”.

Les dones del ‘frontline’
Fotograma del documental ‘The bass of women’. |Arxiu

Així i tot, en un espai que canta a la igualtat, la fraternitat i el respecte costa de creure que el sound sigui un lloc amb poca representativitat de la diversitat. L’escena sound system és una cultura que busca ser inclusiva i de la qual es fa molta pedagogia amb tornades com la d’Adala i Chalart58: “El sound system, l’únic bon sistema”. Ara bé, “s’han de crear espais més segurs i inclusius per a tothom, ja sigui per qüestió de gènere, sexe, raça, d’expressió de gènere”, argumenta Fornos. “M’agradaria arribar al punt en què no haguéssim de parlar d’això: les dones som molt més que el que ens passa per la nostra condició de gènere, tenim moltes coses més interessants a dir. De fet, m’agradaria eliminar aquesta etiqueta”.

Això no obstant, segons explica Maria Vives, programadora de la Canibal a l’Apolo, les etiquetes i les quotes són necessàries. “Nosaltres posem especial atenció a programar dones, i cada cop és més fàcil, ja que l’escena femenina a Catalunya ha crescut molt i és de qualitat. Crec en les programacions paritàries, encara que entenc que a algunes artistes no els faci cap gràcia saber que les estan programant per cobrir quotes. Però crec que fins que no estigui normalitzada l’escena, és necessària la presència de dones a l’escenari, i les quotes ajuden”.

“A les programacions hi ha d’haver una representació mixta amb naturalitat, però el patriarcat no cedirà els seus privilegis perquè sí”, diu Làuder, tècnica de so

Per Lady Laia, en canvi, el que cal no són espais no-mixtos o quotes sinó que “els homes facin un pas al costat, però també que nosaltres fem un pas endavant i fer el que ens faci sentir realitzades, deslliurant-nos de les pressions socials, sense por”.

Per Làuder, tècnica de so al País Valencià, per contra, “els espais no-mixtos són una eina per poder crear un sentiment comunitari d’apoderament i de suport mutu. A les programacions hi ha d’haver una representació mixta amb naturalitat, però això mai es donarà sol. El patriarcat no cedirà els seus privilegis perquè sí!”. Fornós admet que el sound és encara un terreny una mica hostil per a algunes persones: “És una escena molt masculinitzada i pot ser una mica violent per segons qui”.

Tot i els entrebancs, les dones del sound system estan empenyent per ser-hi cada cop més. Hi ha dones artistes i cantants que parlen de reivindicació i de sororitat, valors intrínsecs del sound. De fet, el tema principal del documental The Bass of Women és “Women Soldier”, de Belén Natalí: “I try to be a better woman in this cold land. Is many-many-many trouble to be no-strong” (‘Provo de ser una dona millor en aquest lloc fred. És molt-molt-molt difícil no ser forta’).

Article publicat al número 504 publicación número 504 de la Directa