Preguntar-se si els partits denominats d’esquerres han de participar o no en les eleccions europees ens refereix a molts debats de fons, però que no es fan en abstracte sinó en funció de la conjuntura concreta. No és fàcil analitzar els tempos polítics de les esquerres en un context marcat per l’auge del feixisme i el retrocés dels drets socials i laborals, però sembla que és el moment més idoni per a replantejar diferències i continuïtats: marcar diferències amb els partits tradicionals i mantenir-se en les tradicions de l’esquerra anticapitalista.
Tant els Comuns com la CUP han anat prioritzant fer rendibles els suports en vots i perpetuar-se en espais electorals –que no espais de poder, perquè a les institucions no s’ha avançat gaire ni en canvis ni en posicions trencadores. L’experiència en ajuntaments i parlaments ha comportat un aferrament de les organitzacions a la dinàmica institucional, en major o menor grau i comoditat segons el cas. Però, alhora, sorgeix amb força la crítica a aquesta opció. Hi ha una gran distància entre el que s’anava a fer i el que s’ha aconseguit realitzar per la incapacitat d’establir programes mínimament transformadors en marcs tan estrictes. La lògica institucional comença a xocar amb grups i col·lectius que critiquen els partits d’esquerres per haver diluït els seus reclams i haver-los apartat de la configuració de polítiques i programes.
A la Unió Europea, el dèficit democràtic de les seves institucions és una idea generalitzada entre l’opinió pública i fins i tot entre partits que hi participen. Decisions polítiques rellevants es prenen fora del Parlament i sense cap control d’aquest òrgan (Comissió, Ecofin i BCE), i les negociacions es fan a porta tancada amb grups de pressió del poder econòmic, que sovint resulten més decisius que les demandes de la població. No és només que l’agenda política de la UE en matèries com el lliure comerç, la fiscalitat o l’energia, per posar exemples recents, la marquin els poders econòmics; és que el desenvolupament d’aquesta agenda a les institucions es fa d’esquena a la població, contra la població i amb pràctiques mafioses que pressionen els càrrecs i dirigents.
En la gestió de la crisi econòmica s’ha fet més evident que mai que la UE és el club dels poderosos per a desplegar les polítiques econòmiques necessàries per a rescatar del capital europeu i encaixar-lo en l’economia global. Però entre aquesta escenografia neoliberal austericida hi ha un paper –secundari– reservat per als partits d’esquerra: regenerar la socialdemocràcia sota els criteris de la mercantilització i la precarietat des d’una oposició minoritària al Parlament. I això és el que cal evitar si volem que les esquerres tinguin, a mitjà termini, una perspectiva més enllà de la gestió d’una misèria que no para de créixer.
Les esquerres resulten incòmodes a la UE, perquè aconsegueixen accedir a les informacions de les negociacions a l’ombra i perquè colen denúncies i discursos contraris al neoliberalisme i a favor de les llibertats al Parlament. Però fonamentalment són incòmodes si prenen força al carrer entorn elements claus de la crítica de fons contra la UE com a construcció del capital.
Més que escons en un espai polític on el marge d’incidència és ínfim i les pràctiques i objectius polítics deplorables, les esquerres ara necessitarien missatges inequívocs per a reforçar l’oposició a les actuacions europees antidemocràtiques (reacció davant del referèndum grec sobre l’austeritat), inhumanes (Frontex i acords sobre refugiats), antisocials (Pacte d’estabilitat i creixement) i ambientalment insostenibles. El pols polític en aquest enfrontament tan desigual ha de créixer per fora, amb el focus posat en les resistències populars i en l’articulació horitzontal i des de baix de la solidaritat europea.
No participar és renunciar a un camp de batalla
Abans d’endinsar-nos en la pregunta concreta, em sembla necessari recordar que el projecte d’integració europea –al qual només una minoria critiquem des dels seus orígens fundacionals pel seu caràcter capitalista i imperialista– ha anat entrant en una profunda crisi de legitimitat al llarg dels anys; sobretot des de l’aplicació cada vegada més intensa i agressiva d’unes polítiques neoliberals i austeritàries. Fins i tot l’actual president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, reconeixia el setembre de 2015 que la Unió Europea pateix una “crisi existencial”. Ell mateix, per cert, pocs mesos abans, en el context de la crisi grega, sostenia que “no pot haver-hi cap elecció democràtica contra els tractats de la UE”.
També ha quedat palès que l’arquitectura institucional de la UE està dissenyada des de la seva creació per allunyar dels pobles la participació en els processos de presa de decisió sobre les qüestions fonamentals que els afecten. L’exemple més clar es troba al Banc Central Europeu, la presumpta independència del qual no pot ocultar la seva estreta relació amb els interessos de l’oligarquia financera transnacional. Mentrestant, el Parlament Europeu, malgrat la introducció d’algunes modestes reformes, com l’elecció directa de la presidència de la Comissió, segueix sent una institució sense capacitat d’iniciativa legislativa pròpia. Un parlament, a més, com ja recordava l’amic Alain Krivine pocs mesos després de ser triat membre d’aquesta institució el juny de 1999, que ha funcionat sempre sobre la base del consens entre els dos blocs principals que l’han conformat –el conservador i el socioliberal–
i que ha titllat d’antieuropeus els qui han mostrat el seu dissens i la seva aposta per una altra Europa.
En aquest panorama, té sentit que un partit d’esquerra alternativa participi en aquesta institució? Des del meu punt de vista, sí. I fins i tot ara amb més raó, perquè, lamentablement, davant la crisi de legitimitat de la UE, no comptem amb la relació de forces necessària per a la seva superació pràctica (formulació presa d’un vell revolucionari com a condició necessària) mitjançant altres institucions alternatives. Més aviat és una deriva més autoritària, tecnocràtica, heteropatriarcal, xenòfoba i ecocida la que amenaça amb obrir-se pas mitjançant el gens improbable ascens de forces d’extrema dreta en la propera cita electoral, amb la consegüent adaptació a la seva agenda dels grups fins ara majoritaris.
En aquestes circumstàncies, l’objectiu d’un partit d’esquerra antisistèmic hauria de ser presentar-s’hi per obtenir la suficient legitimació electoral entre les classes populars que li permeti accedir a aquest parlament i contribuir a oferir un projecte alternatiu, tant enfront dels partits defensors de l’establishment com del que ofereixen unes forces d’extrema dreta disposades a desviar el ressentiment popular davant els efectes de la crisi contra els i les de més a baix.
Renunciar a la participació en aquesta institució seria convertir la feblesa en virtut i menysprear un camp de batalla que segueix sent necessari per forjar aliances a escala europea i aconseguir també victòries parcials en les escales inferiors de confrontació amb un bloc de poder que, no ho oblidem, cada vegada està més transnacionalitzat. Amb tot, el menys important serà contribuir a la successió de monòlegs convencionals que es donin en les sessions parlamentàries, ja que la tasca fonamental serà posar-se al costat i donar veu a totes aquelles lluites que apostin per un projecte rupturista des de l’esquerra amb aquesta Europa.
