L’any 2016, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) anul·lava la concessió que permetia a la societat mixta liderada per Agbar, l’Empresa Metropolitana de Gestió del Cicle Integral de l’Aigua, subministrar aigua a 23 municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, és a dir, a gairebé 3 milions d’habitants. El motiu és que l’adjudicació es va fer sense concurs públic ni publicitat.
No és l’únic cas d’irregularitats en la gestió al qual s’ha enfrontat els darrers anys la multinacional Aigües de Barcelona. Agbar i les seves filials s’han vist esquitxades per alguns casos de corrupció en l’àmbit català i estatal. Entre ells, l’anomenat cas 3%, del suposat finançament irregular de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Segons les investigacions de la fiscalia, el Grup Agbar va ser el donant més generós a la fundació CatDem de CDC entre 2008 i 2012. Va aportar fins a 855.000 euros a través de cinc empreses filials del grup: Aquagest i Sorea van donar 715.000 euros, que se sumen als 140.000 que van donar Aqualogy, Construccions i Rebaixos i Anaigua.
El Grup Agbar va ser el donant més generós a la fundació CatDem de CDC. Fins a 855.000 euros a través de cinc empreses filial
El grup Agbar, filial de la multinacional francesa Suez Environnement, està sent investigat també en l’operació Pokemon, una trama de finançament il·legal que va començar l’any 2012 i on han estat imputats càrrecs polítics del PP i del PSOE de diverses comunitats autònomes (especialment Galícia) i dirigents de grans empreses per activitats il·legals per a l’obtenció de milionaris contractes públics. La jutgessa instructora del cas, Pilar De Lara, considera que l’empresa de tractament i subministrament d’aigua Aquagest, filial d’Agbar, va actuar com “una veritable organització criminal” que utilitzava una xarxa d’“obrellaunes” o “aconseguidors” per subornar personalitats polítiques i funcionariat perquè afavorissin els interessos de l’empresa.
Un altre dels casos que esquitxa Agbar és el cas Lezo, sobre la presumpta corrupció de l’empresa pública Canal Isabel II vinculat al PP de la Comunitat de Madrid. Agbar podria haver participat de les operacions de compres de societats a l’Amèrica Llatina per preus molt més alts del seu valor real.
De Mèxic a Indonèsia
Més enllà de l’Estat espanyol, Agbar i Suez estan immerses en processos judicials i dubtoses gestions en altres països on s’encarreguen del subministrament d’aigua a la població. Saltillo va ser la primera ciutat de Mèxic on es va privatitzar el sistema d’aigua sota la governança d’una empresa mixta liderada per Aigües de Barcelona l’any 2001. En aquesta població, les entitats ciutadanes han denunciat diverses irregularitats en la gestió: augments de tarifes per damunt de l’índex de preus a la consumidora no aprovats per l’Ajuntament o que fins a l’any 2016 l’empresa no havia obtingut el certificat de qualitat sanitària de l’aigua potable requerit per la Secretaria de Salut.
A Jakarta, la capital d’Indonèsia, el contracte per privatitzar els serveis d’aigua va ser atorgat a Suez l’any 1997, al final de la dictadura i en condicions opaques. Després d’una llarga batalla judicial, el Tribunal Central del Districte de Jakarta, arran d’una demanda ciutadana, va resoldre el 2015 anul·lar el contracte d’aigua privatitzat, considerant que havia estat “negligent a l’hora de fer efectiu el dret humà a l’aigua dels habitants de la ciutat”. Només el 60% per cent de la població de la ciutat tenia accés a aigua potable l’any 2015.
A Saltillo (Mèxic) s’han denunciat augments de tarifes abusius o que fins 2016 l’empresa no havia obtingut el certificat de qualitat sanitària
El Tribunal de Comptes de Casablanca (Marroc) va publicar un informe l’any 2014 on denunciava la mala gestió de Lydec, filial de Suez Environnement, a càrrec del servei d’aigua i electricitat a la ciutat marroquina des de 1997. L’informe assenyalava dubtoses operacions financeres en benefici de les empreses matrius, un sistema esbiaixat a favor del prestador de serveis i moltes deficiències en relació amb els compromisos contractuals.
A Xile, la Fiscalia i el servei d’Impostos Interns investiguen des de 2016 pagaments il·lícits de l’empresa Aguas Andinas, filial d’Agbar, que es reflecteixen en la seva comptabilitat entre 2009 i 2014. Els pagaments s’haurien realitzat a empreses lligades a diferents polítics, inclòs el president xilè Sebastián Piñeira –que ho va ser també entre 2010 i 2014– i a una dotzena de think tanks estretament vinculats a partits polítics de dreta i centreesquerra. Són només alguns casos que mostren que la gestió d’Agbar i Suez fora de la capital catalana també està envoltada d’irregularitats, controvèrsia i, fins i tot, presumpta corrupció.
Els tentacles de Suez en la remunicipalització de l’aigua a l’Estat francès
Les principals multinacionals de l’aigua tenen seu a l’Estat francès, un element clau per entendre el rol predominant que ha tingut el sector privat en la gestió de l’aigua i el sanejament urbà durant la segona meitat del segle XX. Si als anys cinquanta prop del 70% de la gestió era pública, a partir dels setanta molts municipis van començar a optar per delegar-la a una empresa externa –sovint privada. Aquesta situació va esperonar la constitució de tres dels grans grups privats de gestió de serveis municipals (aigua, residus, pàrquings…): Veolia, SAUR i Suez. Cinquanta anys després, a principis dels 2000, la situació s’havia capgirat i un 70% de la població era abastida per una empresa privada, que s’aprofitava tant de la falta de regulació del sector com de les pràctiques il·lícites, com per exemple establir quotes d’entrada amb els consells municipals, és a dir, el pagament d’elevades quantitats de diners a l’inici del contracte.
Una conseqüència de l’existència de nombrosos casos de corrupció i de la manca de transparència ha estat l’enduriment de la llei Sapin, que prohibeix explícitament les quotes d’entrada i estableix procediments oberts i transparents per a la contractació pública. En aquest sentit, l’actual codi penal francès estableix la prescripció de sis anys per un delicte de corrupció (a l’Estat espanyol en són tres) i, a més, el termini de la prescripció comença en el moment de la descoberta del delicte i no en el moment del delicte (com és el cas a l’Estat espanyol).
Probablement a causa de l’opacitat i la corrupció, molts municipis s’han plantejat passar a una gestió pública de l’aigua. És el cas de Grenoble, que l’any 2000 remunicipalitzà l’aigua –privatitzada de manera il·legal per Suez l’any 1989– després d’anys de lluita de col·lectius d’usuàries i d’un pas intermedi amb una gestió publicoprivada de l’aigua entre 1995 i 1999. Tot i això, les dificultats dels municipis per rescindir els contractes compliquen el procés, i no és fins a la remunicipalització de l’aigua de París –efectiva el 2010– que s’engega un procés que arriba a altres ciutats importants de l’estat, com Niça, Montpeller o Rennes, a banda de moltes estructures intermunicipals rurals.
Un dels elements clau per entendre aquests processos és que la remunicipalització no es pot fer a través dels municipis, sinó que passa per institucions intermunicipals molt més grans i de recent creació que gestionen un gran volum de serveis i que estan al cor de la reforma territorial (llei Notre). Aquesta legislació prohibeix que la gestió de l’aigua sigui una competència municipal i preveu transferir-la a estructures superiors. La crítica a aquesta reforma ha posat la nova gestió en el punt de mira.
Un exemple és el cas de la nova Comunitat d’Aglomeració de París-Saclay (Essone), que en el moment de la reforma territorial va reagrupar tres comunitats d’aglomeració en les quals predominava el monopoli de Suez (80% de les usuàries), que tenia la propietat de les principals centrals de producció d’aigua potable. La nova Comunitat d’Aglomeració va obrir de manera precipitada un concurs públic per delegar el servei i el va atorgar ràpidament a Suez. Però un col·lectiu d’usuàries ha denunciat als tribunals que no s’han respectat les condicions de concessió i de redacció del contracte, a banda d’algunes irregularitats respecte a la neutralitat del despatx d’enginyeria encarregat de fer l’estudi tècnic previ.
El cas de Bordeus és un altre exemple clar en què els càrrecs electes van optar per afavorir Suez, que ja era l’empresa titular de la gestió de l’aigua i una empresa molt arrelada a la ciutat –malgrat que els informes tècnics recomanaven concedir la gestió a l’empresa Veolia. En aquest cas, les associacions d’usuàries denunciaven la manca de transparència però també l’exclusió dels actors no institucionals del debat públic i el fet que en cap cas es plantegés la possibilitat d’impulsar una estructura pública de gestió. Un altre cop, reneix la sospita de corrupció a partir dels estrets lligams –fins i tot personals– entre l’empresa privada, despatxos jurídics, la institució en si i els càrrecs electes.
