El 15 de maig de 2011 ha quedat com a data de referència d’esclat d’un moviment de protesta que, a partir de l’ocupació pacífica de places i carrers emblemàtics de les principals ciutats de l’Estat espanyol, va mostrar el desencís de les generacions emergents davant del context de crisi econòmica que es vivia, palesat en un atur disparat i polítiques d’austeritat i retallades en els serveis públics més bàsics. Però el que va començar sent una demostració de rebuig al sistema tradicional de partits polítics i el plegament d’aquests als interessos del poder econòmic va derivar ben aviat en la construcció de noves formes de participació en els debats públics, des de l’autoorganització de base i l’assemblearisme.
L’esclat de les grans acampades es va diluir ràpidament, però va derivar en una amalgama d’assemblees de més petit format, a escala de barris o localitats mitjanes, i alhora es va empeltar en multitud d’espais i col·lectius autogestionats que van trobar en l’esperit del 15M un nou relat potent per a la defensa dels drets ciutadans més bàsics o per construir propostes de transformació social. Alguns ja existien prèviament de forma embrionària, d’altres es van covar en les mateixes places plenes del 2011. Molts d’ells van tenir una existència més o menys efímera. Però d’altres, amb les lògiques transformacions provocades pels nous contextos de lluita apareguts en el darrer decenni o pel lògic relleu generacional. La ‘Directa’ s’ha adreçat a set col·lectius d’arreu del territori emparentats des de la seva gènesi amb el moviment del 15M per preguntar-los de quina forma va ajudar a articular-los i fins a quin punt la seva petjada continua vigent.
Marea Blanca de Ponent, antídot contra la privatització de la sanitat pública
La Marea Blanca de Ponent i Pirineus té el seu antecedent en el grup de treball de sanitat sorgit de l’acampada del 15M que va tenir lloc a la plaça de Ricard Vinyes de Lleida. Des d’aquest grup es va convocar, el 27 de gener de 2012, la primera Assemblea d’Usuaris i Treballadors de la Sanitat, que va adquirir, a partir de llavors, una forma organitzativa pròpia. Posteriorment, es va decidir rebatejar el col·lectiu amb el nom de Marea Blanca, d’acord amb la nomenclatura de les marees sorgides o reforçades arran del 15M: la taronja pels serveis socials, la negra per la cultura, la vermella per la justícia, la lila per als moviments feministes, la groga per educació i la verda per l’habitatge.
El març de 2014, després de l’anunci del govern de la Generalitat d’unificar en un sol ens públic de gestió els centres sanitaris de dependència pública de Ponent i Pirineus, una assemblea d’un centenar d’usuaris i professionals celebrada al vestíbul de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida acordava iniciar un procés de mobilització contra el projecte. Segons explica Gerard Sala, membre de la Marea Blanca, en el següent any i mig van dur a terme més de 350 actes i accions, van recollir 38.575 signatures, van presentar 11.439 al·legacions i van convocar tres manifestacions en el que va esdevenir la iniciativa més massiva i territorialment participada de les reivindicacions recents en defensa dels serveis públics a les comarques de Ponent i Pirineus. Finalment, l’estiu de 2015 el govern va retirar el projecte gràcies a la forta oposició que va aixecar.
Gerard Sala explica que “la Marea sempre s’ha organitzat amb la flexibilitat que caracteritzava el moviment dels ‘indignats’, fruit també d’una necessitat organitzativa en un territori dispers com el nostre”
Durant aquests vuit anys d’activitat periòdica, quan les condicions meteorològiques ho han permès, les seves assemblees i accions s’han celebrat a la plaça que va ocupar l’acampada ara fa deu anys. Gerard Sala explica que “la Marea sempre s’ha organitzat amb la flexibilitat que caracteritzava el moviment dels indignats, fruit també d’una necessitat organitzativa en un territori dispers com el nostre amb disparitat de dinàmiques locals, així com per la diversitat entre centres i professionals sanitaris i per la pluralitat d’organització social entre comarques”.
“Sempre hem mantingut la dualitat de la institució versus el carrer, motor de l’acampada del 15M a Ricard Vinyes”, apunta Sala, que assegura que la clau de la seva pervivència ha estat haver-se reconegut com “un espai ampli i heterogeni de confluència de professionals, usuaris, sindicats i militants dels moviments socials”. Arran de la pandèmia, la Marea només té activitat puntual, però mantenen la intenció de recuperar les assemblees periòdiques aviat per denunciar que l’impacte de la COVID-19 ha agreujat les mancances del sistema sanitari.
Feministes Indignades: Agafar el micro en una plaça on només parlaven homes
Quan només feia un dia que les primeres tendes s’havien plantat a la plaça Catalunya de Barcelona, algunes dones ja varen percebre que calia un espai d’organització feminista. En els torns de micròfon obert, recorda Sílvia Alberich, van intervenir deu homes seguits. Es van començar a reunir darrere d’una cuina improvisada a la plaça i van autodenominar-se Feministes Indignades, un espai en què van arribar a participar una seixantena de persones.
Des del 15M, segons Sílvia Alberich, “el feminisme s’ha anat posicionant molt més en els moviments socials, han agafat més força”
“Ens vam enxarxar i vam eixamplar el moviment feminista”, valora Alberich. L’existència d’aquest col·lectiu va aconseguir que la mirada i el discurs feminista estigués present en el 15M. Durant molt temps, van funcionar de forma molt activa dins els moviments socials i estaven vinculades a totes les xarxes feministes: “Des de la mirada anticapitalista, ens implicàvem en reivindicacions, manifestacions i vagues de tot aquell cicle”. El 2018, subratlla Alberich, “Feministes Indignades va ser un dels col·lectius motors de la ‘Vaga de totes’”. Ara, funciona com un grup d’afinitat i de suport mutu, que en moments concrets de lluita es reactiva i aquest cap de setmana algunes feministes indignades es retroben per commemorar els deu anys del 15M.
Per Alberich, el 15M va ser un moviment de desobediència civil i “hi ha desobediències que han vingut després que probablement tenen a veure amb una cultura que va calar aleshores en molta gent”. Des del 15M, afegeix, “el feminisme s’ha anat posicionant molt més en els moviments socials, han agafat més força”.
Ràdio Aktiva, les ones lliures de la Vall d’Albaida
Els orígens de Ràdio Aktiva es remunten a l’any 2005, en la ciutat d’Alcoi, a la comarca de l’Alcoià. Naix de la necessitat de reivindicar un altre model de comunicació i d’informació al marge de grups polítics i econòmics i com a espai d’expressió i crítica social. No és fins al 2013 quan, influenciada per la ressaca del moviment 15M, col·lectius com l’ateneu l’Estació i l’Assemblea Joves Meruts d’Ontinyent –on es desenvoluparen protestes contra el Partit Popular i la visita de l’expresident de la Generalitat Valenciana Francisco Camps i l’expresident de la Diputació de València Alfonso Rus–, o la lluita contra l’alta tensió a la Vall d’Albaida, es plantegen expandir les ones fins a aquesta comarca. Es volia “seguir ocupant espais, com s’havia fet a les places, però ara, dirigint les energies a crear una ràdio pròpia […], on tingueren un lloc les múltiples iniciatives que estaven sorgint”, recorden les impulsores de la ràdio.
Desenes de projectes i iniciatives veïnals, solidàries i autogestionades, com l’ateneu popular Ca la Mera, diversos aplecs ecologistes, organitzats per la colla l’Arrel; el grup de consum Séquia Mare, la cooperativa agroecològica Més que horta o la cooperativa elèctrica Seneo, van aflorar a la Vall d’Albaida després del 15M. Els seus orígens i mètodes d’organització corrien i corren en paral·lel al mercat, es trobaven lliures de tota opressió capitalista; i necessitaven un mitjà de comunicació local que els fera d’altaveu davant la monopolització i mercantilització del panorama comunicatiu. Alhora, els col·lectius “nodrien la programació i els continguts de la ràdio, amb xerrades, falques de convocatòries, entrevistes…”, expliquen. Així, la flama del 15M va encendre múltiples fogueres arreu del país que es retroalimentaven mútuament.
Des del col·lectiu es recorda l’espontaneïtat de les iniciatives, desenvolupades “sense por ni complexos” i “l’alliberament mental” que els va suposar dur a terme accions sense demanar permís
L’emissora de Ràdio Aktiva a la Vall d’Albaida no es pot explicar sense el “clima de mobilització general viscut” i “les sinergies i llaços creats gràcies al treball de persones de quintes i llocs diversos”, subratllen. Recorden l’espontaneïtat de les iniciatives, desenvolupades “sense por ni complexos”; i “l’alliberament mental” que els va suposar dur a terme accions sense demanar permís. Els aprenentatges, les xarxes, la solidaritat i la complicitat que van brotar encara perduren en el temps, tot i “la rapidesa d’alguns polítics per apropiar-se de discursos i reivindicacions, de les quals s’obliden ràpidament”, critiquen. En l’àmbit de les ràdios lliures i comunitàries, malgrat la fi de l’omnipresència del Partit Popular en l’administració valenciana i les promeses de l’anomenat govern “del canvi” per oferir llicències per a les ràdios lliures, “només van treure una llicència de ràdio comunitària circumscrita a Alcoi […] i tres anys després de presentar el projecte i una quantitat considerable de paperassa, seguim sense cap notícia del resultat de les adjudicacions”.
El bloc de la Bordeta, de la indignació a l’acció
El 18 de novembre del 2011, un mes després de l’okupació d’un bloc al districte de Nou Barris de Barcelona –Edifici 15O–, el moviment dels indignats okupava un edifici a la plaça Joan Corrades i Bosch, a la carretera de la Bordeta, de Barcelona. La marxa, d’unes 300 persones, va partir de la plaça Catalunya i va culminar amb el naixement de l’anomenat aleshores “Habitatge 18N”. La comissió d’habitatge de l’Assemblea de Sants va impulsar l’acció amb la finalitat d’allotjar famílies desnonades. Llum Oliver, que actualment viu al bloc, recorda que “veient l’èxit de l’edifici 15O –de Nou Barris– i la necessitat de passar de la indignació a l’acció se’n va alliberar un altre”.
Per Llum Oliver, el 15M va reforçar el moviment pel dret a l’habitatge i la mostra “és que d’allà en van anar sorgint més de 200 PAH a l’Estat”
No va durar massa: després d’un parell de setmanes va ser desallotjat. El 2015, la PAH, a través de la campanya de l’Obra Social i amb motiu del seu sisè aniversari, el va tornar a okupar i el va anomenar Bloc la Bordeta. La propietat havia passat de Nyala 2006 SL a la Sareb, l’anomenat banc dolent, després que l’empresa de la família Riera Marsans fes fallida. Actualment, al bloc hi viuen unes 25 persones en dotze pisos.
Per Oliver, el 15M va reforçar el moviment pel dret a l’habitatge i la mostra “és que d’allà en van anar sorgint més de 200 PAH a l’Estat”. Aterrant-ho en l’àmbit local, l’activista explica que a Barcelona es van enfortir els col·lectius i se’n van crear de nous, generant un fort enxarxament.
CSOA l’Horta, de la plaça a l’horta de Benimaclet
Tot comença a finals de març de 2012, quan al caliu del Moviment 15M i seguint l’exemple del moviment llibertari de la dècada dels noranta, un grup de joves va decidir deslocalitzar les assemblees, tallers, debats i protestes de les places i dirigir-les cap al barri de Benimaclet, amb la reapropiació d’una alqueria abandonada en l’horta. “El moviment de la plaça ja estava en decadència i en va suposar una via d’escapament, de fluir i donar continuïtat a la mobilització”, expliquen des del Centre Social Okupat Anarquista (CSOA) l’Horta. L’alqueria havia sigut propietat d’una família, que l’havia utilitzat com a local de la seua floristeria, però els processos d’especulació urbanística en València amenaçaren el negoci i van derivar en el seu abandó en l’any 2003. Més tard, va ser ocupada per una família en situació de vulnerabilitat i també per altres joves, fins que l’assemblea del CSOA la va convertir en un espai on aplicar i continuar amb els aprenentatges polítics del 15M.
“Va ser molt bonic, perquè érem gent que no ens coneixíem, però ens unien les ganes de transformar la societat”, recorden des de l’assemblea, on van confluir indignades, activistes d’altres moviments de València i persones que volien construir un nou lloc per a la reflexió i l’acció col·lectiva. A diferència del 15M, el CSOA l’Horta naixia molt més arrelat al barri, amb uns objectius “molt clars” i a llarg termini, així com amb la voluntat de sumar molts projectes i activitats i enfortir el teixit social; tot treballant i apostant per l’organització assembleària i horitzontal, l’autogestió i el suport mutu, principis del 15M i del moviment llibertari “que es van quedar en la identitat de l’Horta”, subratllen.
“En l’Horta, com en el 15M, es dona lloc a persones i col·lectius amb maneres diferents de lluitar contra el sistema hegemònic”, exposen fent referència a la riquesa de la pluralitat de lluites que convergeixen en l’espai
Una dècada després del 15M, de l’ocupació de l’alqueria i del primer projecte que van encetar –el cultiu d’una de les zones més fèrtils de l’horta, convertida en una superfície àrida pels enderrocs que s’hi acumulaven–, una quinzena de projectes s’han sumat al centre social. “En l’Horta, com en el 15M, es dona lloc a persones i col·lectius amb maneres diferents de lluitar contra el sistema hegemònic”, exposen fent referència a la riquesa de la pluralitat de lluites que convergeixen en l’espai; sempre marcat per la repressió, des dels seus orígens fins a l’actualitat, quan es troba immers en una batalla judicial contra la Sareb, la qual pretén aconseguir la titularitat. El CSOA l’Horta és “la part positiva del 15M”, apunten; la negativa, “tota eixa ràbia i indignació recollida en un partit polític que ha aconseguit xicotetes reformes, però que va fer que l’espenta de la gent no continuara als carrers”.
Fotomovimiento, captar la indignació
Durant l’ocupació de plaça Catalunya el 2011, van ser moltes les persones que es van apropar a l’espai de les indignades per immortalitzar assemblees, comissions i activitats.”En veure que hi havia molta gent documentant es va crear la comissió d’audiovisuals, que era la que s’encarregava de documentar tot el que estava passant a la plaça”, expliquen Xavi Ariza i Mònica Parra, dues de les fotògrafes que hi va participar. Hereva d’aquesta comissió va nàixer el mateix any l’Associació Fotomovimiento, un col·lectiu que agrupa nou fotògrafs amb una aposta clara per la fotografia com un element per aconseguir la transformació social.
En total, el col·lectiu ha produït al voltant de 20.000 instantànies, compten amb 30.000 seguidors a Twitter i més de 26 milions de visites al seu web
Des del 2011, les membres de Fotomovimiento han fet seguiment de nombroses temàtiques i mobilitzacions de carrer de Barcelona. Un dels seus treballs destacats ha estat el seguiment del fet migratori, especialment en la ruta que va de Turquia a Europa passant pels Balcans. En total, el col·lectiu ha produït al voltant de 20.000 instantànies, compten amb 30.000 seguidors a Twitter i més de 26 milions de visites al seu web. Fruit de la seva feina, l’any 2016 va rebre la menció especial mitjans de comunicació del premi Solidaritat, atorgat per l’Insititut de Drets Humans de Catalunya (IDHC).
“El 15M va suposar la primera queixa massiva contra tot allò que era institucional. Va ajuntar milers de persones i va posar un punt d’esperança en un context de moltes injustícies”, expliquen des del col·lectiu. De tot allò, “n’ha quedat molta protesta al carrer, moltes persones que amb el temps han configurat espais com Tanquem els CIE, Stop Bales de Goma, Fotomovimiento… I amb el temps molts han acabat dins el moviment pel dret a l’habitatge”.
Ateneu Cooperatiu La Base, confluència de l’autogestió al Poble-sec
L’ateneu cooperatiu del Poble-sec La Base sorgeix l’any 2013 en aquest barri barceloní després d’una campanya de captació de sòcies que va assolir l’objectiu de captar-ne un centenar. Seguia el patró que en aquell moment va fer irrompre espais d’enxarxament autoorganitzat en diversos barris de Barcelona, com Can Batlló, a Sants o L’Ateneu Flor de Maig, al Poblenou. Tot i no apareixer amb directament amb l’esclat del 15M, es pot considerar la conjunció de diverses experiències organitzatives que sí que estaven directament marcades pel moviment de les places: l’Assemblea de Barri del Poble-sec, que feia temps que es plantejava la necessitat de disposar d’un espai físic; una cooperativa de consum on algunes de les sòcies implicades projectaven fer alguna cosa més que organitzar-se per fer les comandes de menjar ecològic i de proximitat i, en darrer lloc, gent provinent del moviment okupa i estudiantil que després del 15M veuen clar que l’aposta demanava obrir un espai d’autoorganització al barri amb una projecció i durabilitat major que el que les dinàmiques d’okupació i desallotjament. “D’aquesta confluència, i fruit d’aquest clima d’obertura que es respirava, es comença a treballar en un projecte que aglutinés totes aquestes sensibilitats i projectes d’acord amb esdevenir una força al barri del Poble-sec”, s’explica, amb la perspectiva del temps, des de l’Ateneu, des d’on se’ns demana no personificar en cap membre del col·lectiu aquestes reflexions.
Tot i no néixer directament amb la irrupció del moviment dels indignats, des de La Base es considera que el 15M, així com la vaga general de novembre 2012, van ser referències clares per al projecte, en diversos aspectes. Per una banda, “es va generar un clima d’obertura política cap a l’altre, una confiança en el debat des de diferents visions polítiques” que permetia “creure en la capacitat de trobar-se des de l’anonimat i crear espais de politització i vida més enllà i contra el capitalisme” que “s’havia d’afrontar radicalment i des de l’autoorganització assembleària”. D’altra banda, des de l’ateneu es considera igualment que “l’esgotament de la dinàmica inicial d’hipermobilització del 15M” també va tenir el seu efecte regenerador, ja que “ens va permetre assimilar que no era suficient amb esdeveniments de masses de caràcter excepcional, espectaculars. Calia coure una força revolucionària a foc lent i arrelada al territori. Tornar als barris”.
“L’esgotament de la dinàmica inicial d’hipermobilització del 15M també va tenir el seu efecte regenerador. Calia coure una força revolucionària a foc lent i arrelada al territori. Tornar als barris”
Malgrat reconèixer-li el valor de “mite o moment inspirador”, des de La Base es reconeix el 15M ha patit un desgast com a referent. “Ja hi ha moltes companyes més joves (o migrades) que directament no el van viure i no s’hi veuen reflectides. Explícitament ja no és un marc de referència que articuli l’imaginari col·lectiu”. També s’observa un “trencament generacional que s’expressa en un canvi en les formes de lluita i perspectives que fa que les darreres protestes massives (postsentència, Pablo Hasél…) es facin des de sentirs més crus i quasi nihilistes i que fan que, mirat retrospectivament el 15M, ens pugui semblar reflex d’una esperança una mica innocent”.
D’altra banda, moviments com el feminista o la lluita per l’habitatge, que segons s’explica des de l’Ateneu, són els àmbits que actualment tenen més força en l’espai, “han demostrat que part del llegat del 15M ha passat a formar part de l’ADN dels moviments socials actuals i segueix més viu que mai. Ho fa en la tendència a la no representació, als moviments horitzontals, defugint lideratges mediàtics, que posen el cos, la vida al centre i que tenen l’ambició i la capacitat per arribar a àmplies capes de la població”.
