A finals de l’any passat, amb la reforma de la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG), unes 100.000 persones van recuperar el dret a vot que tenien restringit com a conseqüència d’una resolució judicial d’incapacitació. La majoria van ser incapacitades per tenir una discapacitat intel·lectual o un diagnòstic psiquiàtric. La modificació de la llei, que va entrar en vigor el 7 de desembre, va suprimir -excepte per a les persones empresonades- els dos apartats que privaven del dret a sufragi actiu -excepte les persones declarades incapaces en virtut de sentència judicial ferma i les internades en un hospital psiquiàtric amb autorització judicial —sempre que aquestes mesures declaressin expressament la incapacitat per a l’exercici del dret de sufragi.
La llei orgànica introduïa així una limitació que el jutge decidia aplicar o no en cada resolució judicial. Malgrat això, les persones afectades van denunciar durant anys que la restricció del dret a sufragi s’estava aplicant de manera sistemàtica i sense atendre el cas concret. “La incapacitació la solen demanar les famílies per protegir la persona que té alguna discapacitat -sobretot pensant en l’administració dels seus béns”, explica Maite Ruiz, presidenta de l’Associació en Defensa dels Drets de Les Persones amb Discapacitat Intel·lectual i Del Desenvolupament (LADD), “és després quan es troben amb la restricció de drets”, afegeix. Segons Ruiz, moltes de les afectades “es trobaven de sobte amb aquesta limitació a la sentència, fins i tot es plantejaven en un principi recórrer-la, però la majoria al final no ho feia per falta de temps o de recursos”.
La reforma també afecta persones amb diagnòstic psiquiàtric. Xavier Martí està diagnosticat d’esquizofrènia. Porta sense poder votar des de l’any 2007, quan el jutge el va incapacitar després de fer-li un breu qüestionari d’unes quinze preguntes, segons explica
Totes aquestes persones que havien estat eliminades del cens electoral ara hi tornen a ser per les pròximes eleccions generals convocades el 28 d’abril. Guillem Sulá n’és una. Té discapacitat intel·lectual i la capacitat jurídica modificada per sentència. Malgrat això, el jove de 35 anys diu que “amb tot el que està passant”, està clar que anirà a votar. “Estic molt al cas de l’actualitat i hi ha coses que no es poden permetre”, afegeix. Sulá lamenta que hagi hagut gent com ell privada d’aquest dret durant anys: “tots tenim dret a participar en política i votar”. L’última instrucció de la Junta Electoral Central permet a les interventores i apoderades de la taula anotar el número de DNI de les persones que considerin que no han votat de manera “conscient, lliure i voluntària”. L’entitat Plena Inclusió, la principal associació de persones amb diversitat funcional a nivell estatal, ha sol·licitat a la JEC que suprimeixi l’opció per considerar-la discriminatòria, coincidint amb altres organismes com el Síndic de Greuges.
La reforma també afecta persones amb diagnòstic psiquiàtric. Xavier Martí està diagnosticat d’esquizofrènia. Porta sense poder votar des de l’any 2007, quan el jutge el va incapacitar després de fer-li un breu qüestionari d’unes quinze preguntes, segons explica. “Jo m’he llegit moltes vegades la sentència. Em sembla forassenyat el que diu: no sap res de mi”. Martí sosté que la motivació per privar del dret a vot les persones en una situació similar a la seva s’ha basat en “un desconeixement total de què és un trastorn mental”. A més, afegeix “qualsevol que tingui consciència hauria de poder votar. A no ser que estigui en parada cerebral, la persona sap el que vol o, almenys, el que li agrada. Això hauria de ser suficient.”
Avui la Fundació Malalts Mentals de Catalunya s’encarrega de la tutela de Xavi Martí i d’altres 326 persones. Victòria Monell, presidenta de l’entitat, assenyala un altre motiu pel qual és important que totes puguin votar: “Una de les polítiques en què s’ha de fer més èmfasi són, precisament, les socials, també les dirigides a aquests col·lectius. Limitant el dret a vot, se’ls impedeix que opinin sobre aquests temes que les impliquen directament. És un contrasentit”, conclou.
La participació d’aquestes persones genera la visibilització de les seves opinions, així com de les seves vivències en àmbits concrets com la inclusió laboral o el model d’atenció psiquiàtrica. És per això que des de les entitats insisteixen que, a part de permetre el vot, és important que es faciliti que la informació arribi a tothom de manera comprensible, així com que es fomenti la participació de persones que estan internades en centres psiquiàtrics de mitjana i llarga estada. “Que entrin les urnes si fa falta a les unitats psiquiàtriques. S’han d’organitzar iniciatives d’aquest tipus”, opina Edgar Vinyals, president de la fundació VEUS i part del moviment En Primera Persona, que lluita perquè siguin les afectades les que participin directament en les estructures de definició dels plans de salut mental. “Malgrat que aquesta reforma del Congrés, ens veiem limitades per les dèbils estructures de participació”, assegura.
Les entitats insisteixen que és important que es faciliti que la informació arribi a tothom de manera comprensible, així com que es fomenti la participació de persones que estan internades en centres psiquiàtrics de mitjana i llarga estada
Un dels arguments que sostenen els estats per limitar el dret al vot de les persones es basen, generalment, en l’interès en un electorat informat i capaç de formar-se un criteri propi, i en la premissa que aquests grups són més influenciables. Però encara que sigui desitjable que la població estigui informada, és difícil establir quan es pot considerar que una persona ho està o no. Amb aquest argument es corre el risc de restringir el dret de sufragi per motiu de nivell educatiu o alfabetització, que pot afectar desproporcionadament grups culturals o socioeconòmics, tal com ha assenyalat el Comitè de Drets Humans de Nacions Unides.
Precisament, la reforma de la llei electoral, tal com s’expressa en el seu preàmbul, es va aprovar per adaptar la norma interna a la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, aprovada per l’ONU i ratificada per l’Estat espanyol, que l’organisme internacional havia instat a modificar el 2011. Malgrat l’avanç, segons Josep Solé, director de la Fundació Tutelar de les Comarques de Girona, “avui continua havent-hi un paradigma medicojurídic encara vigent a les lleis espanyoles, que no és compatible amb el respecte dels drets humans”. Per exemple, existeix el Conveni d’Oviedo que permet les intervencions involuntàries i estableix cinc criteris que si es compleixen, s’entén que s’han dut a terme correctament. Les afectades consideren que qualsevol autorització de tractament o institucionalització involuntària constitueix una violació de la Convenció i per tant, demanen la seva derogació.
Viure a la vora de la normalitat
Tenir una diversitat funcional és una circumstància que determina les experiències de la mateixa manera que ho fan altres eixos socials als quals pertany la persona —com la classe, el sexe o la ubicació geogràfica—, per tant, la discapacitat no és un espai social generalitzable ni universal. En tot cas, es podria dir que aquestes persones pateixen diverses opressions, perquè estan integrades en més d’un grup socialment discriminat.
Mireia Guilera explica que, malgrat no estar incapacitada judicialment, va patir abusos a causa de la seva discapacitat. “Viu a la vora de la línia”, va escriure en un article publicat a Pikara Magazine. El seu grau de discapacitat és inferior al considerat normal. Per aquest motiu, Guilera va patir assetjament a l’escola i a l’institut. Conta que ella ha tirat endavant però admet que és difícil: “Hi ha molta sobreprotecció i també por”. Guilera opina que, d’alguna forma, ara està “de moda parlar d’inclusió” i que si bé és veritat que les coses han canviat, encara existeix l’estigma.
Guilera és sòcia del grup Caliu, L’Ateneu Divers, un espai que té 28 anys de vida i que ara el propietari del local vol tancar. L’espai obert a tothom permet que les persones amb diversitat funcional es relacionin amb altres persones del barri a través d’activitats que fan totes juntes. Ana Caralt, una altra sòcia del grup subratlla que “som persones que tenen dret a tenir amics i no totes tenim els mateixos recursos”. Caralt està incapacitada econòmicament, però viu sola i treballa en una empresa ordinària. “Recordo que una vegada un senyor em va preguntar: vius sola?, i com ho fas? I jo li vaig contestar: i com ho fa vostè? Potser jo necessito ajuda per algunes coses que vostè no i al revés. Tot el món associa la discapacitat amb què estiguis sense poder fer res”, i lluny d’això, insisteixen les afectades, hi ha moltes realitats que no es coneixen.
