L’Afganistan ha estat escenari del que molts han anomenat com “l’evacuació més gran de la història”. Les principals potències occidentals han retirat ja les seves tropes i, mentre els últims avions estrangers aixecaven el vol, els líders de diferents països prometien que “seguiran treballant sobre el terreny per ajudar els col·laboradors afganesos que no han pogut evacuar”. Queda també suspesa en l’aire la contradicció dels Estats Units, que després de vint anys combatent contra les milícies del grup talibà, mantenen el seu servei d’intel·ligència treballant amb els talibans per fer front a la branca local de l’Estat Islàmic a l’Afganistan: la filial EI -Khorasan (EI-K).
D’altra banda, a aquesta situació tan complexa s’afegeixen les diferents postures dels països interessats en la regió. Durant els cinc anys que van mantenir el seu emirat, entre 1996 i 2001, els talibans van ser reconeguts per tres països de gran pes a la regió: Pakistan, els Emirats Àrabs Units i l’Aràbia Saudita. Dues dècades després, només el primer d’aquests actors clau manté al seu personal diplomàtic a territori afganès. A més, al tauler de joc actual se sumen països com la Xina, Rússia, Iran o Turquia, que tenen pendent reconèixer els talibans com a govern oficial.
El vincle complicat entre talibans i els Estats Units, el líder occidental
Els talibans no han pres l’Afganistan en un dia, ni és el primer atemptat dels reductes de l’Estat Islàmic en territori afganès. El que sí que ha passat és que la mirada occidental ha passat per alt tots dos esdeveniments fins que aquests han tingut una repercussió directa per als seus. Des que, el 2001, les forces de l’OTAN, amb els Estats Units al capdavant, van acabar amb l’emirat talibà que va començar el 1996, el país afganès va sortir del focus mediàtic.
La fugida desordenada dels EUA i països europeus deixa rere seu un país sumit en el caos, dos atemptats perpetrats per la filial de l’Estat Islàmic a l’Afganistan i més de 170 morts, segons les últimes xifres oficials
Primer va ser l’Iraq, la guerra orquestrada per George W. Bush en un dels països amb reserves petrolieres més grans del món; després, la Primavera Àrab, que només va produir un veritable canvi de model polític a Tunísia; la mort d’Ossama bin Laden, que va suposar l’excusa perfecta perquè els EUA justifiquessin la seva implicació en la regió; i finalment, la creació de l’autodenominat Estat Islàmic el 2014, la que va ser la facció d’Al-Qaeda a l’Iraq i el fruit del desembarcament nord-americà a Bagdad en 2003. Aquests esdeveniments van ser copant les portades dels mitjans internacionals, mentre l’Afganistan quedava oblidat, i amb això la reorganització del moviment talibà al país.
Ara, el món sencer torna a mirar Kabul per presenciar una desbandada occidental, que es podria haver organitzat acuradament i pausadament durant els últims vint anys. La fugida desordenada dels EUA i països europeus deixa rere seu un país sumit en el caos, dos atemptats perpetrats per la filial de l’Estat Islàmic a l’Afganistan i més de 170 morts, segons les últimes xifres oficials.
Si una promesa queda suspesa en l’aire, és la que constitueixen les contradictòries declaracions dels Estats Units. Crida l’atenció que, després de vint anys enfrontant-se en terreny afganès, ara la intel·ligència nord-americana col·labori amb els talibans. D’una banda, per fer front a l’EI-K, i d’una altra, per evacuar els col·laboradors afganesos que s’han quedat en el terreny i que fugen dels propis talibans.
L’escenari actual és, com a mínim, comparable a la “llavor de l’odi” que els Estats Units van sembrar a l’Iraq amb la seva invasió i que va tenir com a conseqüència una societat iraquiana fragmentada i la creació el 2014 de l’autodenominat Estat Islàmic
D’altra banda, cal tenir en compte que, gràcies a les peces del puzle que s’entrellacen en la qüestió afganesa, l’odi a l’occidentalisme al país està servit. Cal recordar, en primer lloc, que la victòria talibana es produeix després que més de 2.100 civils, entre ells 800 nens, hagin perdut la vida de 2016 a 2020 a l’Afganistan, a causa dels bombardejos que s’atribueixen a la coalició internacional, segons les dades de l’ONU. Les víctimes d’aquesta ofensiva destinada suposadament a reduir els talibans, es van triplicar des de l’entrada en vigor de l’expansió dels bombardejos anunciada per l’administració Trump el 2017. A més, alguns dels talibans que ara estan al front de l’Afganistan han passat per Guantánamo, presó nord-americana famosa per les seves tortures, abusos i arbitrarietat. Una altra dada que no s’ha de deixar en el tinter és l’estreta relació que manté el grup talibà amb Al-Qaeda, des que el grup liderat per Bin Laden va ajudar la milícia talibana a prendre el poder el 1996 i que, a canvi, els talibans van permetre a Al-Qaeda realitzar entrenaments terroristes a l’Afganistan.
Després de tots aquests fets, l’escenari actual és, com a mínim, comparable a la “llavor de l’odi” que els Estats Units van sembrar a l’Iraq amb la seva invasió i que va tenir com a conseqüència una societat iraquiana fragmentada i la creació el 2014 de l’autodenominat Estat Islàmic. Aquest conegut grup terrorista també feia anys que estava fora dels focus occidentals, fins que la filial de Khorasan ha llevat la vida a tretze marines nord-americans, entre les més de 170 víctimes dels atemptats a l’aeroport de Kabul. No obstant això, no és el primer gran atemptat de l’EI-K. Al grup terrorista se li atribueix un atemptat del passat mes de maig, perpetrat contra una escola de secundària de Kabul, en què van morir més de vuitanta nenes afganeses.
Els llaços que posseeix el grup talibà fora de l’Afganistan
El Pakistan va ser un actor clau fa vint anys i torna a ser-ho ara. Malgrat com és de complicat aconseguir un reconeixement directe a les forces del grup talibà per part del Pakistan, hi ha diversos factors que el suggereixen implícitament. En primer lloc, la qüestió ètnica. A l’Afganistan predominen quatre grups ètnics i el majoritari és el dels paixtus, ja que suposen al voltant del 40% de la població. Els paixtus són, al mateix temps, la segona ètnia predominant al Pakistan, integrada per gairebé un 15% dels pakistanesos. De fet, va ser a les madrasses del Pakistan on van estudiar molts dels mujahidins fonamentalistes que van crear el moviment talibà el 1994 i que van expulsar als soviètics de la regió el 1989.
La Xina s’ha convertit en l’inversor estratègic de la qüestió afganesa. Pequín veu el país com un dels seus grans actius, ja que en territori afganès hi ha aproximadament 1,4 milions de tones d’elements com neodimi o liti
Un altre aspecte que determina l’interès d’Islamabad en Kabul, és el de la relació amb l’Índia, l’enemic històric del Pakistan. La inclinació del Pakistan a mantenir un control efectiu sobre l’Afganistan obeeix també al trauma sofert per la pèrdua del Pakistan Oriental, l’actual Bangladesh, en la qual es va implicar l’exèrcit de l’Índia. Mentre que el Pakistan comparteix llaços amb els talibans, l’Índia posseïa línia directa amb el govern afganès, de manera que la presa de Kabul per les milícies el passat 15 de setembre és una pèssima notícia per a Nova Delhi. No obstant això, un excessiu poder per part dels talibans és un risc seriós per a Islamabad, ja que se li pot tornar en contra i pagar-ho amb violència dins de les seves pròpies fronteres.
Per la seva banda, la Xina s’ha convertit en l’inversor estratègic de la qüestió afganesa. Pequín veu el país com un dels seus grans actius, ja que en territori afganès hi ha aproximadament 1,4 milions de tones d’elements com neodimi o liti. En aquest sentit, cal no oblidar que la Xina és líder de les cadenes de subministrament mundials de terres rares, fet crucial en la seva estratègia geopolítica. Sense anar més lluny, el 2019, els EUA obtenia el 80% dels seus minerals a través de la Xina, al mateix temps que els països europeus van importar el 98% d’aquests materials de Pequín.
Tenint tot això en compte, la Xina ha evitat reconèixer explícitament els talibans, però mostra la seva disposició a mantenir relacions cordials amb el grup fonamentalista i “desitja una transició tranquil·la”, va declarar la portaveu del ministeri d’Exteriors, Hua Chunying, l’endemà a la presa de Kabul. També va aclarir que l’ambaixada Xina continuava treballant amb normalitat en territori afganès. Aquesta postura de cordialitat, recorda molt el tracte que ja va mantenir el gegant asiàtic amb el grup talibà entre 1996 i 2001.
“L’enemic del meu enemic és el meu amic” és la millor definició de l’actitud que estan adoptant països com Rússia o l’Iran. Vladímir Putin és un dels líders que ha decidit mantenir la seva ambaixada a Kabul. Moscou va qualificar el 2003 els talibans de grup terrorista, però una retirada de tropes nord-americanes sempre significa una bona notícia per al Kremlin. Sobretot, si fa tres dècades era Washington el que donava suport als fonamentalistes que van fer fora de l’Afganistan els soviètics. El responsable del govern rus per a l’Afganistan, Zamir Kabulov, ja ha declarat que el reconeixement oficial dels talibans per part de Rússia dependrà de les accions que el grup porti a terme. El grup talibà, que es troba en una mena de festeig a les grans potències, ha respost assegurant “la protecció del perímetre exterior de l’ambaixada russa”.
Així mateix, l’Iran, més que donar suport als talibans, dona suport a qui ha fet fora els EUA de la regió. Les disputes que la República Islàmica de l’Iran ha mantingut amb Washington han arribat a provocar que, un país de majoria xiïta, com l’iranià, no posi el crit al cel per l’ascens de poder d’un grup integrista sunnita, com és el talibà.
Si en aquest escenari d’incertesa hi ha una cosa clara és que l’enemic més perillós dels talibans ara mateix és l’EI-K. Igual que li va passar amb Al-Qaeda a l’Iraq, l’EI-K no veu els talibans prou extremistes i es dedica a atraure jihadistes descontents
D’altra banda, l’Iran està mostrant una posició molt semblant a la de Turquia: tots dos temen una entrada massiva de refugiats a les seves fronteres. Per aquesta raó, els líders dels dos països celebren cada vegada que els talibans prometen en públic un govern estable i pacífic. No obstant això, ja el passat mes de juliol, davant l’imminent avanç talibà, Turquia anunciava que construiria un mur al llarg de la seva frontera amb l’Iran per impedir l’arribada de refugiats afganesos. De moment, el president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, ja ha admès que Turquia manté contactes oficials amb el grup talibà. Així mateix, els talibans han proposat a Turquia que gestioni l’aeroport de Kabul després dels atemptats executats per l’EI-K el passat 26 de setembre, els quals tenien l’objectiu d’atacar a les forces nord-americanes, però també de demostrar la inestabilitat i la volatilitat que caracteritzaria a un nou emirat talibà.
Per tant, si en aquest escenari d’incertesa hi ha una cosa clara és que l’enemic més perillós dels talibans ara mateix és l’EI-K. Igual que li va passar amb Al-Qaeda a l’Iraq, l’EI-K no veu els talibans prou extremistes i es dedica a atraure jihadistes descontents. La rivalitat entre els dos grups es basa en la manca de reconeixement de la filial del Khorasan per part del grup talibà i en què els talibans sí que estiguin disposats a negociar amb potències occidentals.
Donades les circumstàncies, els talibans es troben davant dues possibilitats oposades per no perdre el control de l’Afganistan; per tal de sumar efectius i forces contra l’EI-K, poden continuar acostant-se a Al-Qaeda com en el passat, mostrant més obertament la seva component islamista; o mantenir la seva propaganda de moderació per aconseguir el reconeixement oficial i suport de grans potències mundials.
Article publicat originalment a El Salto
