Catalunya pateix una greu sequera que pot comportar greus conseqüències ambientals, socials i econòmiques. El risc d’incendis, i d’obrir l’aixeta i no rajar aigua per a les necessitats més bàsiques com beure, cuinar, endreçar-se o rentar roba o pel funcionament de la gran majoria d’activitats econòmiques o socials, cada dia és més a tocar. La degradació ambiental, la vida per a la biodiversitat, els riscos de fallida econòmica per a petites, mitjanes i grans empreses dels més diversos sectors amb ànim de lucre i sense ja són presents i poden augmentar de tal forma que ni imaginem.
Per a informar en detall sobre les conseqüències del model d’oferta d’aigua il·limitada per abastir tots els creixements urbans i agrícoles, revestits per les habituals sequeres mediterrànies agreujades pels efectes del canvi climàtic i llurs responsables, necessitaríem rius de tinta, ara digitalitzats. No obstant això, de forma breu, intentaré sintetitzar algunes de les responsabilitats i qui pretén treure molt profit d’aquesta maleïda escassetat d’aigua.
L’escassetat no només és provocada per la falta de pluja. La bogeria del creixement i d’augmentar els consums amb més i més promocions urbanístiques no fan res més que agreujar la falta de garantia del Dret Humà a l’Aigua
L’escassetat no només és provocada per la falta de pluja. La bogeria del creixement i d’augmentar els consums amb més i més promocions urbanístiques per a facilitar més Airbnb, més Booking.com, més segones residències i l’arribada de més i més turisme desconeixedor i gens sensibilitzat sobre la necessitat d’estalviar aigua amb la consegüent gentrificació, no fan res més que agreujar la falta de garantia del Dret Humà a l’Aigua.
D’altra banda, l’irracional creixement desmesurat del sector ramader i agrícola provoca l’exhauriment i la contaminació dels aqüífers, invalidant-los com a les nostres reserves naturals per a situacions de sequera. Les 70.150 noves hectàrees de regadiu al Canal Segarra Garrigues i les 16.400 al Canal Xerta Sénia són un clar exemple d’obres faraòniques, de costos sobredimensionats molt per sobre del pressupostat, allà on no hi ha prou aigua. Són inútils per al seu suposat principal objectiu d’assentar la població.
Incomprensiblement, cada any es perden 134 Hm³ d’aigua urbana a les Conques Internes de Catalunya, les conques dels rius que neixen i desemboquen en territori català, per l’inexistent o nefast manteniment de la xarxa
Al litoral català i a les grans ciutats, el sector privat de l’aigua abasteix un 80% de la població catalana. De forma gairebé monopolística, Agbar és qui protagonitza aquest gran negoci de venda d’un Dret Humà com l’aigua. Incomprensiblement, cada any es perden 134 Hm³ d’aigua urbana a les Conques Internes de Catalunya, les conques dels rius que neixen i desemboquen en territori català, per l’inexistent o nefast manteniment de la xarxa. La justificació que molta aigua perduda és aigua no comptabilitzada és molt pobre i inacceptable. Caldria estudiar cas per cas, concessió per concessió, atès que encara n’hi ha de l’època franquista. Però de forma majoritària, quan un ajuntament decideix concedir la gestió a una empresa privada, és l’operador privat el responsable d’implementar un adequat manteniment de la xarxa per aconseguir el màxim de rendiment i així evitar el màxim de pèrdues o fuites. No es pot admetre que per al sector privat unes pèrdues d’un 20% siguin eficients perquè un rendiment superior al 90% els comporta unes despeses que afecten el seu gran marge de benefici i, per tant, perdre’n al voltant del 20% ja els hi està bé.
Així mateix, la gestió privada comporta una gran pèrdua de coneixement per part dels ajuntaments. El fet que el responsable del servei, qui ha de regular l’operador privat, desconegui el volum de pèrdues i perdi la governança de la planificació de les inversions necessàries a llarg termini, per millorar l’eficiència, és una mancança gravíssima que es pot evitar si es remunicipalitzen els serveis per aconseguir tenir accés a tota la informació. Això és imprescindible per a un bon govern de l’aigua capaç d’evitar fuites i pèrdues, una necessitat vital, més en un període de sequera.
És injust i incomprensible que la greu sequera sigui una gran oportunitat de negoci per a les multinacionals que fan de l’aigua un lucre, com és el cas d’Agbar-Veolia
És injusta i incomprensible que la greu sequera sigui una gran oportunitat de negoci per a les multinacionals que fan de l’aigua un lucre, com és el cas d’Agbar-Veolia. El Parlament de Catalunya, el passat 4 de maig, va aprovar la Llei 9/2023, de mesures extraordinàries i urgents per a afrontar la situació de sequera excepcional a Catalunya, on va augmentar per la via d’urgència un gran nombre d’inversions per a la construcció de noves grans infraestructures de transferència, potabilització, dessalinització, depuració, etc. Grans Inversions en la direcció d’oferir més aigua per a consumir-ne més, quan sobretot calen grans inversions per a una política de reducció de la demanda, un fet que sense una gestió pública no serà possible. El sector privat com més aigua ven més negoci fa, el seu principal objectiu. En aquest sentit, les inversions aprovades han estat pel rendiment de llurs xarxes de subministrament d’aigua. Com hem apuntat abans, la majoria gestionades i mal mantingudes pel sector privat per estalviar costos.
Un mostra evident de com Agbar aconsegueix obres de facto vinculades a la sequera per noves infraestructures és l’anunci d’una denúncia contra l’empresa per part de l’Ajuntament de Montcada sobre el projecte d’aprofitament d’aigua del canal mil·lenari del Rec Comtal. Segons els mitjans de comunicació, sense llicència d’obres, Agbar ha foradat i malmès la volta del Rec Comtal, una infraestructura protegida pel catàleg de patrimoni municipal i de la Generalitat de Catalunya.
Es volen fer grans Inversions per oferir més aigua i consumir-ne més, quan sobretot calen grans inversions per a una política de reducció de la demanda, un fet que sense una gestió pública no serà possible
És inacceptable que el Govern assumeixi els costos del manteniment de les xarxes que els privats no han tingut al dia per augmentar el seu negoci. De la mateixa forma que ho és facilitar el seu enriquiment amb el negoci de la construcció de les grans infraestructures i amb la gestió de les noves fonts d’aigua, construïdes amb inversions públiques, per l’aprofitament d’aigües regenerades o dessalinitzades. Surrealista i inadmissible que un dret de captació del Llobregat de 3 m³/s, vigent des de l’època franquista, faciliti el negoci de la venda de centenars d’hectòmetres cúbics a l’any d’aigua del Ter, del Besòs, de la Tordera, regenerada o dessalinitzada.
Aquesta sequera no és un fet puntual. El canvi climàtic agreujarà el risc de patir-ne sovint, en especial a l’àrea mediterrània. És de sentit comú i no es pot permetre que l’aigua, com a Dret Humà, estigui en mans d’empreses o monopolis que tenen com a objectiu omplir les seves arques, afectant les persones més vulnerables privant-les d’un element imprescindible per la vida.
