Fa poc més de deu anys, amb la revolta del 20 de febrer de 2011, la població del Rif va dir “prou” a la contínua humiliació i manca de llibertats imposada pel Regne del Marroc. Ocorreguda al mateix temps que la Primavera Àrab, aquesta insurrecció va ser tret de sortida d’una dècada convulsa i d’una onada repressiva que ha fet que milers d’habitants d’aquesta regió haguessin de marxar de casa seva, una bona part en pasteres.
La revolta va implicar també l’ocupació d’entitats bancàries o seus governamentals i fins a sis assassinats resten encara impunes. El govern es va veure obligat a reformar la Constitució, encara avui paper mullat.
El règim alauita va reaccionar brutalment a l’alçament de 2016 i va detenir milers de persones després d’una manifestació
El següent esclat va arribar cinc anys més tard. A un poble tan reprimit i empobrit com el rifeny només li calgué una guspira per encendre el polvorí. En aquest cas, fou la mort del jove venedor de peix Mohssine Fikri, triturat dins d’un camió d’escombraries al 28 d’octubre de 2016. Aquella mateixa nit, presa de la ràbia i impotència, part de la població va sortir al carrer en múltiples manifestacions espontànies a diverses ciutats. Durant els mesos següents es van estendre les protestes arreu. Es feien assemblees i debats a places i pobles de tot el país, d’on sortien delegats representatius, es reafirmava la identitat com a poble i proliferaven les demandes reivindicatives.
En les manifestacions multitudinàries apareixien banderes amazigues i de la república del Rif i, de manera espontània i autoorganitzada va sorgir el Hirak, un moviment popular que aviat va arrelar, amb centenars de milers de manifestants, que va rebutjar tots els partits legals marroquins i els va titllar de “corruptes” i “titelles del règim”.
El règim alauita va reaccionar brutalment a aquest alçament i va detenir milers de persones després d’una manifestació el gener de 2017. Entre les persones arrestades hi havia criatures i jubilats.
Avui, encara romanen presoners a la presó nou membres de Hirak, inclòs el seu líder, Nasser Zefzafi, condemnat a vint anys
“El Rif estava pres per les forces policials. No hi havia manera de sortir al carrer. T’esperaven les bales i la presó”, explica Reda Benzaza, membre del Hirak. El 29 de maig, el règim va detenir Nasser Zefzafi, el cap més visible del moviment que ha estat condemnat a vint anys de presó. Després del seu empresonament, les dones van agafar el relleu amb Nawal Benaissa al front de les manifestacions, fins que va ser detinguda, igual que la cantant i activista Sylia.
Les demandes del Hirak
De les diverses assemblees del Hirak van sorgir unes reivindicacions populars desateses pel govern: la investigació de la mort de Fikri i dels assassinats el 2011, la fi de la persecució política, l’alliberament de les persones preses i el retorn de les exiliades, la desmilitarització del Rif, la fi de la corrupció i el retorn de les terres de propietat col·lectiva expropiades pel règim marroquí. També reclamaven el reconeixement de l’amazic com a llengua oficial, la fi de la marginació econòmica, la creació d’indústries, una universitat pròpia, un hospital oncològic o més escoles i centres culturals.
“Hem de continuar lluitant i confiar en el protagonisme dels joves i les dones, que ens donen esperança perquè algun dia exercim el dret a l’autodeterminació i ens alliberem del Marroc, tal com anhelem des de fa un segle”, reclama Jamal Mouna, exiliat a Catalunya després de ser empresonat per dur a una manifestació la bandera de la república del Rif.
Avui, la població rifenya continua sense poder reunir-se ni manifestar-se, sota una extrema vigilància policial i militar, amb milers de persones que han abandonat el país. Encara romanen presoners nou membres del Hirak amb dures condemnes, incloent-hi a Nasser Zefzafi, el seu líder destacat, amb vint anys de presó.
“Éssers lliures”
El Rif està situat davant de la costa andalusa i el nord del Marroc i forma part dels pobles amazics anteriors a les invasions àrabs. Ha mantingut sempre la seva identitat i la defensa de la seva llibertat, tal com els cabilenys d’Algèria o els tuaregs. “Conseqüents”, com s’autoanomenen en la seva llengua: el terme amazic, de fet, ve d’imazighen (éssers lliures), el poble rifeny havia gaudit sempre d’una independència econòmica i política respecte del sultà del Marroc.
Alhora, ha mantingut una societat comunitària, amb predomini de la propietat col·lectiva, la igualtat i el respecte tribal, amb un fort arrelament de la seva llengua i cultura, a més de la defensa aferrissada davant de tot intent de dominació estrangera.
La seva lluita ve de lluny. A principis del segle XX, l’Estat espanyol va iniciar els intents de colonització per mitjà del tractat d’Algesires (1906) i amb la divisió del regne del Marroc en protectorats, que va deixar el Rif sota domini espanyol i la resta del territori a mans franceses.
Amb la derrota de l’exèrcit espanyol a Annual el 1921 es proclama la República del Rif, tot un referent anticolonial
L’escalada militar va començar amb la primera desfeta espanyola, en el lloc conegut com el barranco del Lobo (1909), amb centenars de soldats morts a mà de les tribus rifenyes comandades per Mohamed Ameziane. Aquest líder militar es va oposar a l’apropiació colonial de les mines de plom d’Afra i les de ferro del Rif, propietat del comte de Romanones, la casa Güell i el marquès de Comillas.
L’aferrissada lluita del poble rifeny contra els invasors va culminar l’agost de 1921 amb la derrota de l’exèrcit espanyol a Annual, amb més de quinze mil morts, fet que propicià la proclamació, el 18 de setembre, de la República del Rif, dirigida pel líder militar Abd el-Krim.
La guerra química i el sotmetiment del Rif
Mentre continuava una guerra de guerrilles, es creava un nou estat independent, capdavanter de la lluita anticolonial al món. Amb el parlament a Ajdir, amb representants de les 41 tribus, amb diversos ministeris, una Constitució basada en la sobirania del poble, una bandera, un himne i moneda i unes milícies amb 75 mil homes. Aquest període va suposar la modernització de la societat rifenya amb la construcció d’escoles, carreteres, tribunals de justícia i una xarxa telegràfica.
Després de la independència del Marroc el 1956, es van expropiar milers d’hectàrees de terres col·lectives
Però les humiliacions i massacres al Rif han estat una constant. Vulnerant els tractats de Versalles (1919) i el de Ginebra (1925), el rei espanyol Alfons XIII ordenà l’ús de gas mostassa contra la població civil. Des de l’aire es van llençar 470 tones de bombes tòxiques que van contaminar els rius, les fonts, les collites i el bestiar, causant al voltant de cent mil morts. Aquests fets encara avui no han estat reconeguts per l’Estat espanyol i ocasionen milers de casos de càncer entre la població.
Poc més tard, el 1928, al general Franco, responsable militar d’aquells fets, li va ser concedida la legió d’honor, la màxima condecoració que atorga l’Estat francès, responsable militar d’aquells fets.
L’Estat francès també va tenir un rol actiu en el conflicte, entrant en guerra al Rif amb 400.000 soldats l’any 1925. Un any després, Abd el-Krim s’entregà als francesos “per salvar el poble de l’extermini i perquè les futures generacions puguin reprendre la lluita”. El líder rifeny va morir el 1963 al seu exili al Caire, després de rebre la visita de Che Guevara i els elogis de Mao Tse-tung o Ho Chi Minh.
Amb la independència del Marroc el 1956, es van accentuar les agressions neocolonials del règim alauita contra el poble rifeny, amb massacres contínues, condemnant-lo a la marginació i a la misèria i amb una ocupació militar i policial que dura fins ara. Això va provocar l’exili de més de tres milions de persones. El règim marroquí va expropiar milers d’hectàrees col·lectives, va introduir la propietat privada i va imposar el capitalisme, destruint la societat tribal rifenya.
