“No estem orgulloses d’aquesta merda, no ens agrada gens viure així ni treballar en la ferralla. Tenim estudis i sabem fer altres oficis. Però no tenim una altra cosa. No ens han donat mai cap oportunitat”. És Florina, una mare de família d’origen romanès que viu a una de les barraques del barri de Vallcarca de Barcelona. En els darrers anys, la desaparició de part del nucli antic del barri per un cicle d’expropiacions i enderrocs ha fet que s’hi concentressin nombrosos solars buits. Molts d’ells reben ara diferents usos autogestionats per col·lectius.
En un d’ells, la família de Florina hi ha instal·lat un nucli d’infrahabitatges autoconstruïts. “No entenc què passa, nosaltres no som cap màfia. Ens ajudem per mantenir-nos units, protegir-nos i tirar endavant, perquè els joves no caiguin en la droga o l’alcohol i evitar tenir conflictes al barri. Tenim por que ens assenyalin i ens treguin això, que és l’únic que tenim”, explica.
La història de Florina és la de l’exclusió i la violència a la qual són sotmeses gran part de les persones nouvingudes: “Vaig arribar de Romania fa deu anys, acollida per uns familiars. L’única feina que podia fer era la ferralla. Ens vam instal·lar en un solar del Carmel, amb uns plàstics que ens protegien del fred. Amb una tempesta es va inundar tot i vam anar a okupar una oficina bancària buida a Vallcarca. Al cap d’un temps, Desokupa ens va desallotjar, van pegar al meu fill, que va estar dues setmanes a l’hospital. No sabíem a on anar i vam acabar aquí. Tenim sort de l’ajuda de les persones del Sindicat”. Parla amb nosaltres el dia que les visitem de la mà de membres de l’Assemblea i del Sindicat d’habitatge de Vallcarca, col·lectius que les acompanyen en el seu difícil dia a dia.
Un veïnat de cases, pisos i barraques
Manu i Jose són dos d’aquests veïns. “La situació ens desborda, no podem assumir-ho tot. Però què podem fer si les administracions no se’n fan càrrec? Només ajudar en el que podem. Ens solidaritzem amb Lesbos, però no cal mirar a 3.000 quilòmetres d’aquí. Els camps de refugiades ja estan al barri”, critiquen.
Henry és un altre veí romanès del triangle de Vallcarca. “Som ciutadans de la UE, però no tenim NIE. No hi ha cites a Estrangeria, ni ofertes de treball, no tenim feina fixa ni cap possibilitat financera. És impossible sortir d’aquesta situació”, detalla. Malvivia en el mateix assentament que Florina fins que, amb l’ajuda del Sindicat, va aconseguir un pis al barri amb la seva família. “Intentem que l’okupació no sigui una eina només per a blancs de classe mitjana i amb estudis, sinó un recurs per a les més excloses”, explica Jose. “És un equilibri fràgil. Nosaltres sobretot fem de paraigua amb la policia, periodistes, partits polítics i veïns contraris, que utilitzen aquesta imatge per dir que el barri és un pou de decadència sense llei. Inclús part del veïnat es victimitza, com si fossin ells els que viuen en aquesta situació. I ens pregunten: ‘Per què els meus fills han de veure una barraca quan van de camí a l’escola?’”.
Recorden com, el mes de novembre, un jove romanès va habilitar una barraca a un nou solar. “Alguns veïns i sectors neofeixistes van amenaçar-lo i van convocar una manifestació de rebuig” explica Manu. Dies després, Florina va fer una intervenció al Consell de Barri com a portaveu dels assentaments i va participar en una manifestació de suport als barraquistes sota el lema “Casa, pis o barraca, totes som veïnes de Vallcarca”.
Geografia urbana de l’exclusió
Florín ens rep amb un somriure mentre prepara en un càmping gas la mamaliga, el pa de blat romanès. Fa catorze anys que va arribar a l’Estat espanyol. Va treballar en el camp andalús i després va venir a Barcelona, on va treballar en un bar i posteriorment en la ferralla.
La seva barraca autoconstruïda en els terrenys que envolten la subestació elèctrica de Collblanc, a caball dels termes municipals de l’Hospitalet i Esplugues de Llobregat és una de les que passen desapercebudes en el perímetre d’aquesta instal·lació. Allà, a pocs metres de la masia de Can Rigal, conviu des de fa anys amb membres de les comunitats romanesa, marroquina i pakistanesa. “Ens ajudem entre nosaltres, encara que no ens entenguem. Aquí no ve ningú a ajudar o a preguntar, ni de l’Ajuntament, ni de Serveis Socials. A vegades ve la policia i em diu que he de canviar-me de lloc, perquè començaran les obres d’algun edifici, i em diuen a on em puc traslladar”, ens explica. “M’agradaria poder fer-me una petita economia i trobar una altra casa, perquè aquí no tenim aigua ni electricitat. Així i tot, soc pobre, però soc feliç, i per sort no tinc rates a la barraca”.
Un altre dels grans enclavaments barraquistes s’ubica entre els barris del Gorg i Sant Roc, a Badalona. Vuit naus industrials atrotinades concentren en el seu interior unes 400 persones d’origen majoritàriament subsaharià. A la nau del carrer Progrés hi viuen unes 150 persones en un gran trencaclosques de plafons de fusta que separen cada habitacle i dibuixen un petit poblat de barraques. Amb un grup de suport local han aconseguit dignificar l’espai, amb instal·lacions d’aigua i llum que fan la vida una mica més fàcil.
“Vaig venir de Gàmbia a les Canàries en quatre dies de pastera, després al CIE de València i finalment a Barcelona” ens explica Batman. És el nom artístic d’aquest cantant de reggae que fa més de dotze anys que viu a la zona. Va residir a una nau okupada a Via Trajana, al barri de la Pau de Barcelona, un espai que fou referent en esdeveniments de reggae underground. Quan la van desallotjar es va mudar a una nau del barri del Gorg de Badalona, tristament coneguda el desembre de 2020 pel devastador incendi que la va calcinar i on van morir cinc dels seus companys. “He treballat de mariner, de pescador, a un taller i de mosso de magatzem… Entre quatre ens podríem llogar un pis, però després de tants anys encara no tinc papers, ni permís de treball, ni assistent social”, denuncia. En la seva guerra particular, l’exalcalde de Badalona, Xavier Garcia Albiol, es va negar a oferir-los qualsevol suport, va pressionar perquè no se’ls facilitessin informes de vulnerabilitat des de Serveis Socials i va enviar operaris municipals per instal·lar pilones d’acer a l’entrada de la fàbrica, per impedir de facto que hi puguin accedir vehicles per netejar els lavabos. “És una barbaritat posar aquestes pilones, si aquí hi hagués un incendi, no podrien entrar els bombers”, assenyala Drogba, un altre dels seus habitants arribat des de Guinea Conakry.
Ben a prop, al carrer d’Antoni Bori, parlem amb Mamadou Keita. Ens saluda afablement i ens convida a seure en el rebedor de l’antic magatzem de carn abandonat on ara viuen unes quaranta persones. Als baixos de l’immoble hi ha una dutxa que ocupen a tota hora els inquilins de la nau i més gent del barri que sobreviu en barraques disseminades. “Només hi ha un escalfador i hem d’esperar per dutxar-nos amb aigua calenta, sempre hi ha cua”, es lamenta. “De la meva família soc el que estic en situació menys estable. Allà les coses bàsiques no falten, a casa sempre hi ha hagut menjar, però jo m’he vist forçat a menjar de la brossa”, rememora amb certa mirada crítica sobre les aspiracions que tenia quan va decidir embarcar-se cap a Europa.
L’amenaça del foc
A la nau on viu Mamadou, quan van entrar-hi, van serrar les reixes de ferro de les finestres per evitar quedar atrapats en cas d’incendi. Són conscients que hi pot haver un accident, però no poden descartar un atac intencionat. No seria el primer. La matinada del 24 d’octubre de 2021, Adil i la seva companya dormien a una petita barraca al carrer Ciutat de Granada de Barcelona, formada per una tenda d’acampada i uns taulons de fusta. Ella es va despertar per les flames que cremaven el tendal i un guarda de seguretat de l’hotel que hi ha just davant els va ajudar a sufocar-les. Dues persones vestides de negre van fugir a correcuita de la zona. Adil va provar sense èxit d’atrapar-los i posteriorment va denunciar els fets als Mossos d’Esquadra. Es dona la circumstància que la nit anterior un incendi va devastar un campament de barraques ubicat a la confluència de l’avinguda Meridiana i el carrer Tànger, a només uns 500 metres de distància. Set persones van haver de ser ateses pels serveis d’emergència.
