La Paula encara estava a la universitat l’any 2007. Facebook tenia quatre anys, però a l’Estat espanyol encara s’havia difós gaire. El que sí que ja estava en auge era un protocol d’aplicació de xat que permetia connectar amb persones d’arreu del món a través de missatgeria instantània. Va tenir un moment d’esplendor gràcies a les seves sales, on trobar gent amb qui compartir idioma o aficions.
La possibilitat de les converses privades oferia un espai d’intimitat per a establir amistats a través de les pantalles; sovint, aquestes converses podien incloure l’ús de la videocàmera i, si les persones implicades així ho desitjaven, practicar sexe a distància. Durant un temps, a més de fer amistats, la Paula també va tenir relacions sexuals a través del xat amb un dels nois que hi va conèixer.
Ara bé, com en les relacions sexuals físiques, rere les pantalles hi ha agressors que cometen violències sexuals. Persones que se serveixen de les circumstàncies particulars d’unes relacions digitals, sovint amb l’afegit d’una distància de quilòmetres entre agressor i víctima, per exercir xantatge, intimidació, agressió, abús de la confiança o vulneració de les llibertats sexuals de les seves víctimes.
La Paula va mantenir relacions sexuals en converses de vídeo-xat amb aquest noi amb qui havia consolidat una amistat. Després, va rebre un xantatge a través de l’ús de vídeos gravats sense consentiment durant aquelles relacions
La Paula és una de les milers de dones que han patit aquest tipus de violències. Va mantenir relacions sexuals en converses de vídeo-xat amb aquest noi amb qui havia consolidat una amistat. Després, va rebre un xantatge a través de l’ús de vídeos gravats sense consentiment durant aquelles relacions. Eren imatges explícites on se la podia reconèixer i on la seva intimitat quedava vulnerada. El xantatgista, anònim, li exigia que “mantingués relacions amb ell” a través de vídeoconversa o si no difondria els vídeos penjats a Youtube.
En alguns casos extrems, aquesta violència sostinguda en el temps i multiplicada a mesura que s’amplia l’abast de la difusió de les imatges privades, ha induït al suïcidi de les seves víctimes. És el cas de Tiziana Cantone, una jove italiana que es va suïcidar el 2016. Un any abans, un vídeo en què apareixia en actes sexuals amb diversos homes va córrer com la pólvora a les xarxes. No està clar si el sexe va ser consentit, però el vídeo es va fer viral.
Per quan va començar un procés judicial per demanar la retirada d’aquelles imatges de cercadors i pàgines web, la seva vida ja havia fet un gir de 180°. De ser anònima, Cantone va passar a ser l’objecte de memes virals, samarretes, referències a Internet, paròdies a portals pornogràfics… La gent la reconeixia pel carrer. Acabat el judici que li donava la raó, l’Estat l’obligava igualment a pagar més de 21.000 euros en costos judicials. Tiziana Cantone es va suïcidar el 13 de setembre del 2016. Les imatges no es poden trobar als cercadors, però això no vol dir que no segueixin penjades a Internet.
Hi ha una enorme xifra negra que impedeix saber realment l’impacte del sexpreading o de la sextorsió. Si bé les violències sexuals ja de normal acostumen a generar una alta impunitat i una impossibilitat de comptar fefaentment, en aquests casos moltes conductes lesives estan normalitzades. L’advocada Laia Serra, membre de Dones Juristes, explica que hi ha pocs casos en què es presenti denúncia. “Hi ha diversos factors: la culpabilitat de les dones, el desconeixement dels seus drets, la desconfiança en el sistema judicial o en la capacitat tècnica de l’Estat per investigar i trobar als culpables… A més, el risc d’increment de l’exposició i de la revictimització mentre duri el procés judicial és molt real”, constata Serra.
No és desdit, és violència
De països anglosaxons com els Estats Units prové el terme revenge porn. Fa referència a la distribució d’imatges sexuals explícites o de vídeos sense el permís de la persona o persones que hi apareixen. Aquests continguts poden haver estat gravats amb el consentiment de qui hi apareix, per exemple en una relació sexual lliure i desitjada. O bé enregistrats sense el coneixement –per tant, sense el consentiment– de les protagonistes: sigui perquè les persones no sabien que es gravaven o perquè estava incapacitada (havia perdut el coneixement, havia consumit substàncies tòxiques voluntàriament o no, etcètera).
Qui exerceix aquestes violències pot conèixer personalment o no a les persones a qui està agredint. L’ús il·lícit d’aquestes imatges pot ser per fer xantatge; per coaccionar a les víctimes a fer alguna cosa que no desitgen, com ara repetir els actes sexuals que apareixen a les gravacions o fotografies, per forçar a continuar una relació (sentimental o sexual) que no es vol mantenir; o per fer mal, violentar i agredir a una persona concreta i que es coneix.
El darrer supòsit, en què una persona coneguda i amb qui la víctima pot tenir una relació (amistat, sentimental, laboral…) vigent o passada, ha donat lloc al malentès d’anomenar pornografia de revenja a aquestes violències masclistes. Però, tal supòsit és erroni i perillós, perquè desresponsabilitza l’autor. Laia Serra explica que la voluntat i l’objectiu d’aquestes violències és “degradar, infligir patiment, represaliar la víctima, controlar-la o atemptar contra la seva llibertat. Dir-ne revenge porn implica que és una mena de càstig merescut. I això no s’està qüestionant ni des del sistema judicial ni als mitjans de comunicació, per exemple, dels termes que es fan servir per referir-se a aquestes violències”, denuncia Serra.
Xavier Cela treballa la prevenció de les violències masclistes en adolescents i joves i constata que fa temps que l’ús il·lícit d’imatges amb contingut sexual i la seva difusió sense permís està passant als centres educatius de diversos municipis
Xavier Cela, de la cooperativa Candela, està d’acord amb el plantejament de l’advocada. La seva cooperativa treballa la prevenció de les violències masclistes en adolescents i joves. Han constatat que fa temps que l’ús il·lícit d’imatges amb contingut sexual i la seva difusió sense permís està passant als centres educatius de diversos municipis. Sovint, l’agressor i la víctima són estudiants, comparteixen classe o grups d’amistat.
“Sobretot hem detectat molta desorientació a l’hora d’atendre-ho o de prevenir-ho. La intervenció mal feta o la no-intervenció feia que les noies marxessin del centre educatiu o del municipi i l’agressió quedava impune. La responsabilitat requeia en elles. El discurs oficial les culpava. En canvi, els nois rebien reconeixement social entre iguals en aquesta masculinitat violenta per aprenentatge, que es reafirma a través de les violències sexuals i que viu la sexualitat com a trofeu, com a dominació”, explica Cela.
Malgrat que el fenomen és recent perquè les tecnologies són més noves, en realitat reprodueix un esquema molt antic, el de les violències de gènere i masclistes. Ara, doncs, només s’ha afegit un nou canal a través del qual exercir-les amb el missatge masclista habitual: la culpa és d’ella. En aquest cas, per haver enviat o registrat unes imatges amb contingut sexual. “Criminalitza i persegueix la sexualitat femenina”, explica Cela. “Es fa un discurs molt moralista de l’ús del mòbil per tenir relacions sexuals, però en realitat és una via més per les joves d’apoderar-se de la seva sexualitat i desig”. De fet, l’ús de xarxes socials per conèixer gent o practicar sexe pot oferir un llindar de seguretat per tenir experiències primerenques o de descobriment de la sexualitat pròpia. L’important sempre, assenyalen des de Candela, és que les relacions o encontres sexuals siguin consensuades i respectuoses.
Per Cela és important diferenciar la pràctica sexual del sexting, que és consentida, lliure i desitjada, de les violències sexuals que s’aprofiten d’aquestes pràctiques sexuals. Per això, des de la cooperativa Candela i en col·laboració amb el col·lectiu Educació per a l’Acció Crítica (EdPAC), proposen el terme sexpreading que lliga el verb spread, de difondre i propagar, amb la paraula sex. Així, el sexpreading seria la violència comesa en difondre fotografies o vídeos amb contingut sexual d’una altra persona sense el consentiment. Podria anar acompanyada o intencionada per practicar una sextorsió, forma d’extorsió sexual en la qual una persona rep xantatge o amenaces perquè enviï a l’extorsionador imatges personals amb contingut sexual. Introduir units el concepte de pornografia i de revenja insinua que hi ha un despit amorós per part de la persona que comet la violència. Això difumina la responsabilitat i la intencionalitat lesiva que hi ha darrere la difusió d’imatges amb contingut sexual.
El sexpreading coarta la llibertat de totes
El fenomen de sexpreading comporta una difusió àmplia de les imatges amb la intenció de viralitzar-les a major o menor escala. És a dir, hi ha d’haver persones implicades més enllà de l’emissor original, que comet una violència directa. Sense la participació del “grup” –siguin els companys de classe que es reenvien les fotografies d’una companya o bé centenars de desconeguts que comparteixen l’enllaç a un vídeo amb contingut sexual gravat sense consentiment– no seria possible que aquestes violències tinguessin un impacte tan enorme.
El fenomen de sexpreading comporta una difusió àmplia de les imatges amb la intenció de viralitzar-les a major o menor escala. És a dir, hi ha d’haver persones implicades més enllà de l’emissor original, que comet una violència directa
Aquest impacte desproporcionat és el que la Paula destaca de la seva experiència. La violència que va patir, relata, no es va quedar només en el xantatge d’una persona per forçar-la a actes sexuals; posar la denúncia, recopilar proves i compartir la seva història la va revictimitzar en diverses ocasions. Diu que es penedeix d’haver denunciat. Per decisió seva, ara la Directa no publica el seu nom real, sinó que fa servir un pseudònim. En el cas de la Paula, Youtube va retirar de seguida els vídeos amb què li havien fet xantatge, però malgrat la denúncia i les proves que va aportar a la policia, mai va haver-hi un procés judicial. “Vaig pagar 4.000 euros a un advocat i durant quatre anys vaig estar esperant que passés alguna cosa”, explica. No va passar res.
“Quan vaig tenir aquella experiència de xantatge, tot just havia tornat d’estar estudiant a l’estranger. El meu pla era seguir viatjant, continuar els estudis. En comptes d’això, vaig estar durant anys rastrejant les xarxes, Youtube i les sales de xat, en cerca dels vídeos on apareixia masturbant-me”, relata. Per ella, l’agressor va ser el noi amb qui havia tingut relacions consentides. “Esperava que en posar la denúncia, la policia recuperés del seu ordinador les meves imatges. Demostraria que, malgrat haver-se fet passar per un xantatgista anònim, havia estat ell perquè em vaig negar a seguir-hi tenint relacions poc abans que comencés el xantatge. Volia tenir la seguretat que ja no havia de patir per pensar que tornarien a aparèixer en algun moment. Però ningú va fer res”, es lamenta la Paula.
En diverses ocasions, altres usuaris del xat la van reconèixer com “la noia d’aquell vídeo”. Al final, va deixar de visitar-los, però va seguir tenint durant molt de temps la por que els vídeos arribessin a persones del seu entorn pròxim. “Vaig explicar-ho a amistats diverses, gent en qui confiava… La majoria de vegades em van fer sentir molt malament, dient-me que la culpa era meva per haver-me posat en risc. M’ha costat molts anys, però ara sé que no vaig fer res mal fet. Qui va trencar la meva confiança, per fer-me mal, va ser el noi que em va agredir difonent imatges íntimes. Jo sóc lliure de gaudir de la meva sexualitat com i amb qui vulgui”, assegura la Paula.
La Laura Cano va patir una violència similar relacionada amb el sexpreading. En el seu cas, en comptes de difondre imatges d’ella explícitament sexuals, de cop i volta el seu telèfon va aparèixer en un anunci de prostitució
La Laura Cano va patir una violència similar relacionada amb el sexpreading. En el seu cas, en comptes de difondre imatges d’ella explícitament sexuals, de cop i volta el seu telèfon va aparèixer en un anunci de prostitució. “Va ser l’any 2010, moltes persones encara no sabien ni què era Facebook. Sóc relacions públiques i durant molts anys m’he dedicat a fer de periodista de fonts en diversos àmbits, entre ells les fires. Per això les meves dades sempre han sigut públiques. És fàcil trobar-me a la xarxa encara. Era finals d’abril i tenia la presentació d’una fira important. Aquells dies rebia moltíssimes trucades de números desconeguts, així que les responia totes”, relata.
La primera trucada no la va fer sospitar. Un noi li va dir “he vist el teu anunci i vull tenir sexe amb tu”. La Laura es va sorprendre, però li va respondre divertida que s’estava equivocant. “A la tercera trucada ja no estava ni sorpresa ni em feia gràcia. Estava espantada, enrabiada, descol·locada… A la quarta trucada vaig començar a indagar i a preguntar als homes que em trucaven d’on havia sortit aquell anunci”, explica. Va esbrinar que eren dos anuncis diferents, un a Segundamano.es i l’altre a Milanuncios.com, plataformes que a priori no tenen res a veure amb els anuncis de contactes.
El text, sense cap fotografia que l’acompanyés, deia: “Rubia muy morbosa y realmente fogosa, una verdadera tigresa en la cama… Busco alguien con quien compartir sexo por placer, llámeme al (…). Edad 30 años”. Després de trobar-los, la Laura va aconseguir que els administradors de les pàgines web els retiressin i va guardar totes les proves que va poder recopilar. “I també ho vaig guardar al cap, ben endins. Vaig passar molta indefensió i incredulitat. No saber per què algú m’estava fent això. No poder fer res. Escoltar aquells homes al telèfon. Saber que qualsevol dia podria tornar a passar… I va tornar a passar, l’octubre d’aquell 2010. Encara avui em fa por que pugui tornar a passar. Penso en com és de fàcil que ens puguin fer mal a través d’Internet i de les xarxes socials. En com estem exposades”, conclou. La Laura Cano ha demanat a la Directa que publiqui el seu nom real, perquè creu que és important fer visibles aquestes violències tan soterrades. “És important que les dones afectades expliquin que són persones, no relats”, argumenta.
El sexting és part de la nostra quotidianitat
“És una violència que genera un dany molt gran, perquè estem inevitablement i permanentment connectades. Pretendre que sortir de l’esfera digital sigui possible o que pugui acabar amb les violències, no és una resposta”, denuncia Serra.
Ens llevem i agafem l’smartphone. Consultem la previsió del temps, hi tenim l’agenda de contactes, l’accés al correu electrònic, el calendari, hi fem la compra… Lliguem per Tinder, Grinder, Instagram, Twitter, Facebook, Reddit, Tumblr i qui sap quantes altres més. No és insòlit ni accidental que aquestes xarxes socials passin a formar part, també, de com mantenim relacions sexuals.
Tot i això, els missatges que arriben des de les institucions, sovint, posen el quid de la qüestió no en la vulneració de la intimitat i l’abús de poder intencionat que cometen els perpetradors, sinó en les víctimes. Per exemple, aquesta piulada de la Guàrdia Civil on diu que “el #sexting puede acabar en #sextorsión. Explica a tus hij@s el riesgo y haz que valoren su privacidad”, posa la responsabilitat de la violència patida en qui l’ha rebut, no pas en qui l’ha exercida. O missatges com aquest del Cos Nacional de Policia publicat a Facebook, on diuen “O, en el peor de los casos, pasado un tiempo, la persona en la que tanto confiabas decide cometer un delito y publicarlas en #RRSS sin tu autorización (#pornovenganza) Claro que no es un #delito practicar #Sexting, pero si lo vas a hacer… PIENSA EN LAS POSIBLES CONSECUENCIAS”. Tot plegat, desvia la responsabilitat dels agressors cap a les víctimes.
Aquesta violència afecta a les dones perquè en els canons culturals occidentals, que responen a una mirada masculina heterosexual, es penalitza la sexualitat femenina i s’objectiva el cos femení
Per Xavier Cela és important canviar la mirada i passar de missatges que deixin la responsabilitat de posar límits a les dones, a un paradigma on es commini als homes a no agredir. És a dir, “si demanem als homes que respectin els límits marcats, estem reproduint aquesta estructura masclista que en descriu el seu desig com irrefrenable o incontrolable. I això no és real. Les dones han de rebre missatges de llibertat i d’apoderament, no pas de tenir l’obligació d’estar a la defensiva i responsabilitzades”, argumenta Cela.
Però a més, la legislació vigent no incorpora la perspectiva de gènere en el seu redactat i sovint no té present aquestes violències digitals. Malgrat l’impuls del Conveni d’Istanbul, que posa èmfasi en la violència psicològica i l’assetjament, algunes reformes del Codi Penal com ara la inclusió de l’stalking o l’article 197 de delictes contra la intimitat i dret a la imatge pròpia, Laia Serra constata que no és suficient. Hi ha delictes de coacció, amenaces, etc. que no tenen un agreujant per component de gènere. Per tant, “no és una figura pensada per protegir les dones en general i quan es donen casos fora de l’àmbit de la relació sentimental, no es reconeix el component de masclisme present”, explica Serra.
Aquesta violència afecta a les dones perquè en els canons culturals occidentals, que responen a una mirada masculina heterosexual, es penalitza la sexualitat femenina i s’objectiva el cos femení. “Un home de qui es difonguin imatges de caràcter sexual no rebrà el càstig social ni l’estigma, a no ser que siguin relacions homosexuals o bé el subjecte no compleixi amb la normativitat física”, descriu l’advocada.
Les xarxes socials s’han hagut d’actualitzar per atendre aquestes violències. Facebook, Instagram, Reddit i Tumblr, entre altres, tenen opcions per denunciar imatges que s’utilitzin sense consentiment o que es consideren inapropiades. Les seves polítiques, si bé generen censura indiscriminada cap als mugrons femenins, no permeten allotjar continguts amb nuesa i/o sexualment explícites. Però és això suficient per protegir a les usuàries?
