Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Remei Castelló i Anna Gimeno, periodistes i activistes feministes

"Estem molt lluny de fer un tractament mediàtic adequat de la violència masclista"

/ Lucas Guerra

Dones amb convicció, valentes, i compromeses amb la causa feminista. Així es poden definir les periodistes Remei Castelló i Anna Gimeno. Ambdues van formar part del moviment “Les periodistes parem” durant la primera vaga feminista, celebrada el passat 8 de març, i tenen una llarga trajectòria en el món de la informació. Són conscients que la societat està impregnada d’una cultura masclista en tots els àmbits i que els mitjans de comunicació, com a part d’eixa cultura, contribueixen a “construir un imaginari que potencia el patriarcat, els estereotips i els rols no igualitaris”, segons argumenten al manual d’estil per al tractament de la violència masclista i el llenguatge inclusiu en els mitjans que acaben de publicar. Un document que naix en el si del primer Pacte Valencià contra la Violència Masclista al País Valencià i amb l’objectiu de renovar el manual que la Unió de Periodistes va publicar l’any 2002.

 

Després de la investigació prèvia a la redacció del manual, quines penseu que són les males pràctiques més freqüents en el tractament de la violència masclista als mitjans?

Anna Gimeno (A.G.): Entre les més usuals es troba la tendència a culpabilitzar a les dones, a fer-les responsables indirectament de la violència. Se’ls pregunta per què no han denunciat abans, per què han retirat la denúncia, per què anaven soles o per què havien begut. Així, es posa com a causa de la violència l’acció de les dones. Un exemple d’aquesta pràctica és la frase “ella havia demanat el divorci i ell la va matar”. D’aquesta manera, convertim l’acció de la dona, el fet de demanar el divorci, en la causa de la violència. Però, la causa és el masclisme i les relacions de poder que s’estableixen entre dones i homes. També hi ha una tendència a disculpar als agressors, tractant d’explicar com ha sigut possible que hagen pogut cometre l’assassinat. Quant al llenguatge audiovisual, per exemple, no s’ha de publicar fotos del lloc on vivia la víctima, per tal de preservar la seua identitat.

“Convertim l’acció de la dona, el fet de demanar el divorci, en la causa de la violència, quan la causa és el masclisme i les relacions de poder que s’estableixen entre dones i homes”

Remei Castelló (R.C.): Les fonts són molt importants. El veïnat no és una font, però sempre s’entrevista. És molt comú escoltar frases com “era un bon veí”; “no, si era un bon pare” o “era una bona persona, sempre anava amb un somriure”. A veure, l’ha matat, així que no seria tan bona persona. A més a més, aquestes declaracions no aporten informació sobre l’assassinat de la dona. També és important recalcar que la causa de la violència masclista és que l’home masclista, en viure en un sistema patriarcal, assassina a la dona. Demanar el divorci pot ser el detonant, però no la causa. En aquest sentit, el manual és molt innovador, perquè demanem que els mitjans exerceixen una funció pedagògica sobre la violència masclista i expliquen què és el cicle de la violència.

 

Al manual defenseu que el cicle de la violència que descriu la psicòloga Leonor Walker permet deixar de culpabilitzar les dones. Per què?

R.C.: El cicle de la violència de Leonor Walker diu que, en un primer moment, hi ha una acumulació de tensió. L’home es mostra molt agressiu, però la dona pensa que pot canviar. Després, passa un temps fins que es produeix una explosió i una agressió. Pot semblar que ací s’acaba la relació, però quan l’home veu que la dona ja no vol suportar més la situació, arranca la tercera part del cicle, la reconciliació. Ell es mostra molt penedit. Aleshores, ella torna a pensar que el seu estimat no pot ser un maltractador, retirant així la denuncia o oblidant l’agressió. I torna a començar el cicle. Si les notícies no expliquen açò, s’està culpabilitzant a les dones. Com a lectores, fins i tot, nosaltres, amb les ulleres violetes posades, podem acabar preguntant-nos per què la dona no se n’ha anat o s’ha divorciat abans. Hem de canviar eixe xip.

A.G.: El cicle també explica part de la complexitat de la violència masclista, fent referència a les dificultats que pot trobar una dona per trencar amb eixa situació. Defensem que s’explique aquesta complexitat, perquè s’entenga per què una dona retira una denúncia o decideix no denunciar. Pareix que si no es denuncia, la violència no és tan greu, però en realitat hi ha hagut un procés en què la víctima és aïllada, s’elimina la seua autoestima i, fins i tot, es crea una dependència amb l’agressor. Tot això ocorre en un cercle del qual és difícil eixir. Explicar açò és important per intentar trencar certs mites de la violència masclista.

 

Comenteu que els mitjans contribueixen a la mirada androcèntrica. Com afecta aquesta mirada a les dones?

A.G.: Afecta moltíssim tant a les dones com als homes. Aquesta mirada suposa extraure a les dones de l’experiència del món que es relata a través dels mitjans. De fet, als mitjans, allò que es dóna per normal és una experiència de vida o interpretació de la realitat masculina. El que és masculí es considera com a universal, perquè és la figura universal, l’autoritat, qui ha tingut sempre el poder respecte de les dones, les quals s’exclouen i es deixa fora la seua mirada.

“Als mitjans nosaltres som objectes, no som subjectes. Ens afecten els comentaris que desacrediten el feminisme o la visió de què les dones són les principals enemigues de les dones”

R.C.: Els mitjans de comunicació i les empreses culturals tenen una gran responsabilitat, perquè són constructors de la realitat. Els mitjans es troben dins del sistema patriarcal, per tant, reflecteixen i reforcen els estereotips de gènere que acostumem a veure. Tenen una gran responsabilitat, perquè poden mantindre els rols, reforçar-los, crear-ne nous, i contribuir al fet que la cultura patriarcal es perpetue. Com a constructors de la realitat, també tenen la capacitat de construir noves realitats i canviar l’imaginari de les persones. Però, eixa perspectiva androcèntrica ens afecta, perquè justifica certes actituds dels homes contra les dones. Als mitjans nosaltres som objectes, no som subjectes. Ens afecten els comentaris que desacrediten el feminisme o la visió de què les dones són les principals enemigues de les dones, o fins i tot, que som unes exagerades i unes histèriques.

 

Els mitjans de comunicació, a través d’eixa mirada androcèntrica, posen fre a les llibertats i a les reivindicacions feministes?

R.C.: Eixe paternalisme i eixa visió afecten, perquè culpabilitzen a les dones. Hem llegit notícies en què es diu “ella anava sola”, o “s’havia emborratxat”. Igual eren tres xiques. No van soles, són tres xiques. Són tres, no és una. Tot açò ens culpabilitza i limita el nostre comportament. Per exemple, si vols eixir a la nit, pensaràs amb qui podràs tornar. La mirada androcèntrica limita les llibertats de les dones, ens frena i ens trau de l’espai públic.

A.G.: Per una banda contribueixen a limitar la llibertat de les dones, perquè reprodueixen el discurs del terror sexual, de la cultura de la violació o tots els estereotips associats a l’honor de les dones. A més a més, totes les normes socials del patriarcat retallen eixa llibertat i contribueixen a la cultura de “has de prevenir-te dels homes i tindre cura d’una situació de risc”, en lloc de què el discurs estiga adreçat als homes com a agressors i els qüestione com a agressors.

 

De quina manera, a través del llenguatge, s’associa el masculí amb el prestigi?

R.C.: Als homes se’ls mostra sempre fent accions actives, mentre que a les dones, passives. El llenguatge afecta molt. Per exemple, es diu “l’home es vesteix amb barret” i “la dona s’adorna amb barret”. Els verbs que utilitzem respecte a les dones i els homes són molt diferents per tractar un mateix tema. El que és interessant per als homes, sempre ho ha de ser per a tot el món. També, perquè les professions, que dins de l’imaginari col·lectiu són de major prestigi, es vinculen sempre als homes, i la majoria de fonts a les quals recorren els mitjans són masculines.

 

Malgrat que els mitjans presumeixen d’objectivitat, són objectius en el moment en què informen reproduint les relacions de poder existents?

A.G.: Els mitjans no són objectius, perquè reprodueixen molts estereotips que estan formats a partir de relacions de poder desiguals. Per tant, en la mesura en què no es qüestionen eixes relacions de poder, els rols, mites i estereotips vinculats a les relacions, les empreses periodístiques estan reproduint eixa desigualtat, contribuint a discriminació de la dona i perpetuant la cultura masclista, origen de la violència masclista.

“Els mitjans no són objectius, perquè reprodueixen molts estereotips que estan formats a partir de relacions de poder desiguals”

R.C.: Pense que s’ha de parlar més de rutines que d’objectivitat. Nosaltres reproduïm i alimentem el sistema patriarcal, perquè ens han educat en unes rutines que són les que es segueixen utilitzant. No obstant això, hi ha una subjectivitat quan les notícies es tracten des d’un punt de vista androcèntric, des de la mirada masculina. S’ha de trencar amb eixa perspectiva. Ens hem de preguntar si el contingut o l’enfocament d’un titular és masclista o no.

 

Quines correccions es poden fer per canviar aquestes pràctiques?

A.G.: Per exemple, que la informació s’ubique en la secció de política o territorial i no en la de successos, perquè això li dona significació política i social. És important incorporar les fonts d’expertes en violència masclista i de les supervivents. També evitar el sensacionalisme, donant dades escabroses. El fet de tindre cura de la terminologia, dir violència masclista o de gènere i no violència domèstica, perquè no ho és. O redactar amb precisió quan parlem de les “víctimes”, que no són només les que han mort, sinó totes les dones de l’entorn, com les filles, mares,…

R.C.: S’ha de canviar l’imaginari i els mitjans poden ajudar. La imatge que es dóna de la dona als mitjans és fruit d’una cultura patriarcal, que perpètua i aboca a què els homes es pensen que tenen el poder sobre la dona. És important tractar a les dones amb el mateix prestigi que als homes. Per exemple, a ells se’ls nomena pel cognom i a les dones pel nom, això els dóna més prestigi a ells. En els temes esportius es veu clarament. És massa denigrant veure com estan sempre referint-se al seu físic. Tot açò és fruit de la cultura patriarcal, la qual vol desacreditar el feminisme. Hi ha molts titulars que busquen açò i el problema es que el titular és el que es veu primer.

 

En quin punt del camí es troben els mitjans audiovisuals en relació a aquest tema?

“Tots els governs han tingut por que qualsevol intent més potent de regulació s’interpretara com una censura”

A.G.: Jo crec que encara estem molt lluny de fer un tractament adequat de la violència masclista. Pense que la responsabilitat que tenen és molt gran, perquè tenen un gran impacte social. Sense la complicitat dels mitjans audiovisuals massius serà molt difícil canviar l’imaginari masclista, perquè la potència del seu missatge és molt gran. Cal ser més exigent des de la ciutadania per a demanar que el tractament siga més rigorós amb la lluita contra el masclisme.

R.C.: A mi m’agradaria insistir en el fet que hem trobat una gran receptivitat entre companyes i companys de mitjans de comunicació. Sí que hi ha un interès per fer un tractament diferent de la violència de gènere. De fet, ara, repassant titulars dels últims mesos, ho estic confirmant. Segurament també gràcies al 8 de març i a què hi ha molta més sensibilitat sobre el tema, perquè està veient-se ja com un problema polític i social.

 

Quant al marc legal, on ens trobem? Cap a on anem?

A.G.: Aquest és un tema complicat. Tot el que tenim per regular la manera en què els mitjans tractem la violència masclista són declaracions d’intencions. Hi ha una normativa que no penalitza. Per tant, hi ha hagut un intent per exigir als mitjans una autoregulació, però no funciona. No s’autoregula. Tots els governs han tingut por que qualsevol intent més potent de regulació s’interpretara com una censura. No s’ha obligat als mitjans a deixar determinades pràctiques, però jo crec que si no es fa a través de la legislació, s’haurà de fer a través de la pressió social.