Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Els punts cecs de les denúncies per violència de gènere

Sovint el focus mediàtic i social es col·loca sobre les denúncies falses, quan només suposen el 0,01% del total. En canvi, més del 40% dels procediments s’arxiven i el 32,6% acaben en absolucions


Gemma Garcia
| @gemma_g_fabrega
Infografia de Pau Fabregat | @Pau_Fabregat

Només dues sentències per denúncies falses per violència de gènere el 2017 a l’Estat espanyol. Encara que sovint han estat al centre del debat mediàtic i social, en percentatge, representen un ínfim 0,001% de les 166.266 denúncies de l’any passat – 51.091 de les quals a Catalunya, el País Valencià i les Illes. Els jutjats, d’un total de 23 procediments per falsedat, només han provat que en dos casos la denúncia va ser interposada amb el coneixement que els fets no eren reals i, per tant, amb mala fe. Són dades de la Fiscalia General de l’Estat, que recorda que des del 2009 el percentatge mitjà de falsedat és únicament del 0,0078%.

Tot i això, Ana Sández, psicòloga de l’àrea de formació i prevenció de l’Associació d’Assistència a Dones Agredides Sexualment (Aadas), lamenta que es genera “una preocupació al respecte molt artificial i interessada, que forma part del discurs patriarcal”. Alhora, insisteix en el fet que sovint les lectures mediàtiques de les dades de Fiscalia i del Consell General del Poder Judicial són equivocades i associen la retirada o l’arxivament d’una denúncia al fet probatori que no és vertadera: “Això no és més que un altre atac masclista”, conclou.


La meitat de les denúncies s’arxiven

Pel camí, pràcticament el 45% de les denúncies queden arxivades. L’advocada i membre de Dones Juristes Mercè Claramunt assenyala que és una xifra molt elevada i que normalment obeeix a “tot el periple pel qual ha de passar la dona: la pressió social, familiar i del mateix agressor”. Però no només. Per la lletrada, “hi ha una manca de confiança en el sistema judicial. En el procés, la dona se sent qüestionada i és revictimitzada”. De fet, durant el 2017, es va denegar l’ordre i les mesures de protecció a tres de cada deu dones, una xifra que s’agreuja a Catalunya, el territori amb menys demandes concedides: fins a cinc de cada deu dones van quedar desprotegides.

La impossibilitat de demostrar que s’ha produït el delicte és una de les raons de l’elevada xifra d’arxivament de les denúncies, però també hi ha dones que es fan enrere en ple procediment

Recentment, Amnistia Internacional també ha posat èmfasi en els obstacles que enfronten les dones en el circuit judicial, concretament aquelles que han patit violència sexual. L’organització denuncia que el procediment penal no atén les especificitats de les víctimes, que s’apliquen estereotips de gènere per part dels operadors jurídics i que es produeix una revictimització durant la investigació penal i en totes les etapes processals.

Precisament, en el cas de les violències sexuals, Ana Sández alerta que sovint s’exerceixen sense testimonis i en pocs casos hi ha violència física amb rastres: “moltes vegades no es poden presentar proves i l’únic que queda és el testimoni d’una persona contra una altra”. La impossibilitat de demostrar que s’ha produït el delicte és una de les raons de l’elevada xifra d’arxivament de les denúncies, però també hi ha dones que es fan enrere en ple procediment. D’aquelles que arriben fins al final, 32,6% de les sentències dictades pels Jutjats de Violència contra la Dona, els Jutjats del Penal i les Audiències Provincials són absolutòries.

Una dada significativa és la que recentment ha fet públic l’Hospital Clínic de Barcelona. En aquest centre de referència pel que fa a agressions masclistes, han incrementat en un 33% l’atenció a les dones que han patit violència, però en canvi, detecten més reticència a denunciar.

Moltes dones s’acaben acollint a l’article 416 de la Llei d’Enjudiciament Criminal per no declarar al judici. El 2017, ho van fer un total 16.464

Les que ho fan han de fer front a tot un seguit de dificultats per acreditar els fets denunciats. A més, moltes dones s’acaben acollint a l’article 416 de la Llei d’Enjudiciament Criminal per no declarar al judici. El 2017, ho van fer un total 16.464 dones. La llei estableix que els familiars del processat en línia directa ascendent i descendent, el cònjuge, els seus germans consanguinis o uterins i els col·laterals consanguinis fins al segon grau civil, així com els parents naturals no tenen obligació de declarar en contra del processat. L’advocada Claramunt explica que hi ha un debat entorn d’aquesta possibilitat: “hi ha gent que creu que no hauria d’incloure els delictes de violència masclista i d’altra que defensa que la primera denúncia en seu policial i judicial ja haurien de ser suficients i no caldria declarar al judici”. En qualsevol cas, fins ara, hi ha un gruix d’acusacions que s’acaben retirant per aquesta raó.

L’associació Aadas també ha recollit dades d’usuàries, entre 2004 i 2008, que evidencien que hi ha molts casos de violències que queden a l’ombra. El 74,55% de les dones que van ser ateses per l’entitat havien estat agredides per una persona coneguda, de l’entorn immediat, i d’aquests casos, només el 52,64% va acabar denunciant. En canvi, en els casos d’agressions per part de desconeguts, es van interposar denúncies en el 71,83% dels casos.

Tot i que el 2017 les denúncies al conjunt de l’Estat van incrementar un 16,4% – el 2016 se’n van registrar 142.893-, Sández insisteix en què cal continuar posant la mirada en les moltes agressions que queden amagades i preguntar-se per què hi ha tant silenci.