“La nueva escuela tenía simultáneamente la cualidad de los cañones y de los imanes. De los cañones tomaba la eficiencia de un arma de guerra. Pero hacía que la conquista fuera más permanente que la de los cañones. El cañón violenta el cuerpo y la escuela fascina el alma.”
Cheikh Hamidou Kane
Ja és setembre. L’etern dilluns, com diu el meu germà. Toca deixar la terra i tornar a la metròpoli. Els ritmes ràpids. Un compàs sense silencis ni pauses. Haig d’escriure. Sobre què? No ho sé. Ara toca parlar de la Diada. Haig d’escriure. Escriure sense motivació? És el que toca. Això ens ensenyen a l’escola. Obeir. Complir un calendari. Estudiar, llegir, escriure… Això ens ensenyen a l’escola. Disciplina.
Ja és setembre. Tornar a l’escola. Ja ho tinc. L’escola. Aquell aparell ideològic d’Estat que hem acceptat, assimilat, exalçat i fins i tot defensat. Recordo el curs passat quan el líder de l’agrupació taronja deia que a les escoles catalanes s’estava adoctrinant els nens. Tothom indignat. Però no s’ha de negar que en aquesta afirmació hi ha part de veritat. I el propi naranjito ho sap. La seva queixa no és “l’adoctrinament” en si, ja que això és inherent al sistema educatiu, sinó que es faci en la diversitat lingüística i no en els principis de l’IBEX 35.
Evidentment, quan anteposo un “adoctrinament” en la diversitat lingüística, el que vull assenyalar és l’absència de debat crític respecte a la funció pràctica de l’escola.
Deia Louis Althusser en la seva obra Ideologia i aparells ideològics d’Estat que el dispositiu alienant per excel·lència en l’actualitat és l’escola que ha vingut a reemplaçar la funció de l’Església. En aquest article, el filòsof marxista es pregunta com es mantenen les condicions de producció, és a dir, a través de la reproducció que es porta a terme fora de l’empresa. És aquí on el sistema educatiu, l’escolarització, juga un paper essencial on la violència de l’Estat és reemplaçada per la seva benevolència. En última instància, l’objectiu és el mateix: sotmetre els individus al servei del capital.
És aquí on el sistema educatiu, l’escolarització, juga un paper essencial on la violència de l’Estat és reemplaçada per la seva benevolència
Per això, no és en va que ens preguntem sobre la naturalesa i funció de l’educació institucionalitzada, fet que ja va fer el científic social Émile Durkheim i que van recuperar els sociòlegs Bourdieu i Passeron en l’obra magna titulada La reproducció. Aquesta última obra ens aboca a un carreró sense sortida, ja que ens mostra com el sistema capitalista, colonialista i patriarcal es blinda mitjançant un dispositiu educatiu que crea uns individus al seu servei. Llavors, com afrontar aquesta realitat aclaparadora? Millor obviar-la.
Optar per considerar l’educació (això vol dir a la pràctica una educació institucionalitzada), com l’eina per excel·lència per la transformació social quan és part del problema. De veritat pensem que un dispositiu de l’Estat servirà per crear la revolució? Llavors l’opció està a deslligar-la de l’Estat, diran. No, tampoc. No es tracta de privatitzar. Encara que la privatització no és independent de l’Estat, al contrari, l’Estat ho empara. Llavors, quina és la solució? Vet aquí el carreró sense sortida que ens mostren els sociòlegs francesos.
Tampoc es tracta aquí de trobar solucions sinó de generar preguntes, posar llum en el far que il·lumina el camí però no ens permet mirar cap a la seva direcció. I es tracta, en última instància, en complir precisament el mandat de l’escola; és a dir, per disciplina. Em tocava escriure.
