–Ja no sé si tornaré a enamorar-me de la mateixa manera… –pausa per ordenar les idees, això no és ben bé el que la Carlota vol dir–. O sigui, què significa estar enamorada? De què parlem quan parlem d’amor? [“És una primavera desbocada, un esclat que t’arrasa per dins, amb neguit, amb desig, amb impaciència, et devora”, ha escrit aquest matí en un post-it que ara penja de la nevera, “o el murmuri mans d’un vespre de tardor”, segueix la frase, “mentre a fora plou”.]
–Cada cop és diferent, ara no estimem de la mateixa manera que quan en teníem 15, o potser sí… –segueix la Carla, que cada 20 minuts s’aixeca de la taula per fer pipí des que s’ha aficionat al te–. Ens hem repetit i demostrat tantes vegades que sempre ens en sortim, que tenim unes vides plenes de sentit, que no pengem mai d’una sola persona, que… [“Tenim una xarxa d’afectes que ens bressola”, diu una de les notes de la Carlota, que arrugada i amb traces de xocolata encapçala la seva agenda.] I sabem que no estem soles, que disposem de l’espatlla, la mà, la carícia de qui ens acompanya… Que la idea d’amor de les pel·lícules no encaixa amb les nostres vides.
–Auuuuuuuu! –fan les dues a la vegada.
Es giren. Hi ha algú més al bar que senti el clam del seu udol? Pel cap de la Clàudia es creuen converses i personatges mentre condueix els quilòmetres que separen casa seva de la feina. La Carla, la Carlota… S’entreté inventant situacions que podria protagonitzar ella mateixa amb altres noms que podrien ser els seus, i ara, que no la sent ningú, es posa també a udolar sense deixar anar el volant.
“Existeix una pressió constant a fer-ho tot sempre bé, a no perdre els papers, a no alçar la veu, a buscar la felicitat, a furgar fins al centre de la terra per trobar-la, a rebre una lliçó dia rere dia, agraïda… Però per molt que ho intenti fer tot sempre bé, de vegades no me’n surto, crido i faig mal a qui m’estima. I la vida, la vida no sempre té un tracte amable amb mi, i jo ja no sé entendre-la”, va penjar la Carlota a l’Instagram fa una setmana, amb una foto d’ella amb pijama, despentinada i amb el llapis d’ulls negre galtes avall.
–Fa temps que tinc ganes de posar arrels, però tota la superfície que m’envolta és líquida i no trobo una base sòlida on clavar-les –continua la Carlota, parafrasejant la Clàudia, aficionada a guionitzar la seva vida.
–No totes les plantes tenen arrels.
D’acord, però “ens hem acostumat a una realitat líquida on sobren opcions i falten compromisos”. Aquesta frase es podria incorporar al diàleg, però la Clàudia dubta a posar-la, per si sona massa conservadora.
–No sé gaire què vol dir la gent amb això de fluir o volar; són paraules plenes, rodones, completes, que de tant fer-se servir es buiden de significat i tan sols en queda l’estructura de les lletres que les aguanten, fent d’aparador en una pantalla mòbil –diu la Carlota, o potser només ho té apuntat en un dels tants paperets que enganxa a tots els objectes que fan quotidiana la seva vida–. Miro els meus avis i no sé com els ho puc explicar, ells van créixer per sobreviure i jo visc en una espiral constant on tot canvia de forma brusca, inestable, i busco, sempre busco alguna cosa, no sé ben bé el què.
–Et sents perduda?
La Clàudia s’ha despistat i s’ha passat la sortida de la rotonda que la porta a casa. A fora plou, és fosc i les llums dels altres cotxes converteixen el vidre en un paisatge de rius vermells i grocs; millor que engegui els eixugaparabrises. Un tomb més a la rotonda, ara sí, la sortida que et porta a casa.
–Diuen que l’aigua busca el pas que li és més natural, i, si fa falta, arrasar allò que els humans han construït al mig del seu curs. L’aigua no en deu saber res, de les nostres comoditats, del nostre conformisme, de les nostres pors –pensa la Clàudia amb veu alta.
–I saps? Sempre està en contacte amb les roques, amb la terra, amb les arrels; les alimenta –comenta la Carla.
–Si nosaltres som un 60% d’aigua –la Clàudia segueix en el diàleg intern mentre fa girar la clau per entrar a casa –, d’on em neix aquesta angoixa? Per molt que la llanci riu avall, tard o d’hora torna.
Un relat publicat al número 464 de la ‘Directa’
