Poques hores després d’acariciar amb els dits la frontera amb Itàlia, l’Amer torna a estar encallat al municipi bosnià de Velika Kladuša, a tocar de Croàcia. Des que abandonà d’adolescent la ciutat de Kotli, al disputat territori pakistanès del Caixmir, la seva rutina s’ha convertit en creuar fronteres de forma il·legal amb l’anhel d’aconseguir asil i alguna feina remunerada a Itàlia o l’Estat espanyol per enviar diners a la seva família. “No parlo gairebé mai amb els meus pares. No vull que sàpiguen tot el que passa aquí”.
A mitja tarda, ja en la foscor, enfila bosc endins cap a la barraca que va abandonar una setmana abans. Ho fa sense el sac de dormir ni el mòbil que es va endur. La policia croata l’hi va prendre. També van cremar-li bona part de les poques pertinences que duia a sobre, abans de retornar-lo violentament a Bòsnia i Hercegovina.
Com ell, prop de 4.000 persones en trànsit es troben estancades al cantó bosnià d’Una-Sana, a l’extrem nord-oest del país, l’últim gran obstacle per entrar a la preuada Unió Europea (UE). Els pocs camps de refugiades oficials de la zona, la majoria en condicions deplorables a causa de la passivitat del govern federal, forcen molta gent a malviure, sigui a la intempèrie o en cases abandonades. “No tenim menjar ni cap sistema per cuinar, es fa difícil viure així”, repeteix l’Amer mentre rasca un encenedor per cremar algunes de les fustes humides que ha arreplegat pel bosc.
De nou a la casella de sortida
Cada nit, als afores de Velika Kladuša, grups de persones equipades amb motxilles inicien a bon pas el camí cap a les muntanyes que envolten la vila. Proven de fer el que popularment es coneix com el game, un trajecte clandestí a través de dos països i tres fronteres que comprèn els vora 230 quilòmetres que separen el nord de Bòsnia de la ciutat italiana de Trieste. Sempre en solitari, i evitant qualsevol possible contacte amb la gent local per por a la delació, travessen els boscos de Croàcia i Eslovènia amb el mòbil com a brúixola. És l’últim gran escull que afronten després de mesos o anys de trajecte.
El ‘game’ és un trajecte clandestí de vora 230 quilòmetres que separa el nord de Bòsnia de la ciutat italiana de Trieste
“Dormim de dia i només un parell d’hores. El grup només pensa a caminar per arribar a Itàlia. A més, es fa molt difícil trobar moments per descansar, ja que ens hem d’amagar de la policia constantment”, comenta l’Anas, un jove sirià de 25 anys, decebut després d’haver estat enxampat durant el seu enèsim intent de fer el game. Segons explica, ho tornarà a intentar quan tant ell com els seus companys tinguin els diners per fer-ho, ja que sovint recorren a contrabandistes que exigeixen entre 2.000 i 6.000 euros pel trajecte. Si paguen més, fins i tot es pot incloure algun vehicle per agilitzar la ruta. Molts, però, sense amics ni familiars disposats a prestar-los els diners, es juguen el destí a la seva pròpia sort.
I són molt poques persones les qui realment ho aconsegueixen. A la majoria l’enxampen després de dies de trajecte, ja sigui la policia italiana, l’eslovena o la croata. I –ignorat el seu dret a cursar una petició d’asil– són engolides per una cadena deliberada de devolucions en calent entre els tres països, sempre amb Bòsnia i Hercegovina com a destí final, ja fora dels límits de la UE. Tot el trajecte traçat a peu durant dies s’esvaeix en direcció contrària en qüestió d’hores.
Drets humans en suspens
“Estava amb el meu fill quan ens van atrapar. Em van ruixar la cara amb alcohol i em van escampar pebre als ulls. Em van aixecar i llançar dins del furgó de deportació. No em vaig adonar de res perquè estava inconscient”, recorda la Zahra, una mare de família de 25 anys que ja en fa dos que va deixar l’Afganistan juntament amb el seu marit.
En Malik, originari de Palestina però amb arrels algerianes, ja porta dos anys encallat amb prop d’una vintena d’intents
En Malik, originari de Palestina però amb arrels algerianes, ja porta dos anys encallat aquí amb prop d’una vintena d’intents de game a l’esquena. No fa ni dues setmanes de la darrera vegada que va ser retornat il·legalment a Bòsnia: “Ens van posar en una furgoneta gairebé despullats, ens ho havien pres tot. Feia molt fred i, a més, ens van posar l’aire condicionat. No vèiem l’exterior, però notàvem la velocitat del furgó policial per les batzegades”, recorda.
Tant la legislació de la UE com la Convenció Europea de Drets Humans prohibeixen actuacions com aquestes, però sobre el terreny tot és paper mullat. Des d’inicis de 2018, diverses organitzacions i activistes a la zona han estat denunciant casos de violència i vulneració de drets humans envers la gent refugiada per part de les autoritats croates.
És el cas, per exemple, de l’organització No Name Kitchen, qui ja fa tres anys i mig que ho documenta i denuncia. “Freqüentment ens trobem amb casos de gent que ha estat deportada. Els agredeixen físicament, els trenquen el mòbil, els cremen la roba davant seu i, en el millor dels casos, els deixen les sabates posades sense cordons. Quan arriben no tenen res i han de passar la nit com poden, amb temperatures sota zero”, repassa la Lisa, una de les voluntàries alemanyes de l’entitat. Encarregada de redactar els informes de violència fronterera, també proporciona roba a la gent refugiada, conscient que tard o d’hora serà confiscada o calcinada per la policia croata. “Ho sabem, però no podem deixar de distribuir-ne, sovint és l’única manera que tenen de seguir endavant”, emfatitza.
Un criminal de guerra al poder
L’ambient a Velika Kladuša s’ha enrarit des que la ruta migratòria dels Balcans va desviar-se ara farà quatre anys. Quan el govern ultraconservador hongarès liderat per Viktor Orbán va reforçar amb filats i concertines les seves fronteres amb Sèrbia per evitar l’arribada de milers de refugiades, la ruta bosniana s’incrementà exponencialment. Fins llavors, aquesta república exiugoslava no es veia com un itinerari atractiu, tant pel fet de no pertànyer a la comunitat europea com pel temor d’ensopegar amb alguna de les mines que encara avui ocupen prop d’un 2% del seu territori natural.
En termes polítics, Bòsnia i Hercegovina segueix sota el jou dels acords de pau de Dayton de 1995 a través d’un sistema de representació política tripartida. Bosnianes, serbobosnianes i croatobosnianes ocupen de manera rotatòria, col·lectiva i periòdica els organismes de l’Estat. Un bon exemple n’és la presidència del país, la qual s’intercanvia entre ètnies i nacions cada vuit mesos. A la pràctica, aquest enrevessat taulell sovint desemboca en enrocs polítics que entorpeixen el normal desenvolupament del país.
Des de 2018, diverses organitzacions han denunciat els abusos de les autoritats croates envers la població refugiada
A Velika Kladuša, a més, hi governa una de les figures més controvertides del panorama polític de la federació. Fikret Abdi, bosníac musulmà conegut amb el sobrenom de Babo (‘pare’), és l’alcalde del municipi malgrat haver complert deu anys de presó per crims de guerra contra població bosniana en aliança amb el govern serbobosnià de la República Srpska. Però el seu carisma i la prosperitat que va portar Babo a la zona durant l’època de Tito han fet que en l’actual context de marginació econòmica molta gent hagi posat esperança en ell. De moment, ha canalitzat i fomentat en l’àmbit polític el rebuig envers les refugiades, provocat per l’allau migratòria. Per exemple, no es permet a les estrangeres utilitzar el transport intern del cantó, a excepció de les línies que es dirigeixen a Sarajevo, ruta normalment utilitzada per abandonar posteriorment el país en direcció a Sèrbia.
La hipocresia d’implantar un toc de queda sense oferir una alternativa d’habitatge a les persones migrants que viuen al bosc tampoc diu gaire de la voluntat d’atendre les necessitats bàsiques de la població en trànsit.
