Vaig estar nerviosa tot lo dia. Estava inquieta, aquella inquietud que bascula entre la preocupació de tot el que podria sortir malament i l’emoció de saber que a poqueta nit la faríem grossa. Perquè els dubtes poden assaltar-nos en qualsevol moment, però quan el vestíbul de la sala es va començar a omplir, vaig saber del cert que res no podria sortir malament. I aquesta certesa no me la va donar res en concret sinó tot en general, perquè despús-ahir allò general érem nosaltres del bracet.
Jo a en Jesús no sé quan el vaig conèixer, la veritat, em podria inventar una història amb una mica d’èpica i càrrega emocional elevada, però no em fa falta. A en Jesús tothom el coneix, tothom sap qui és, tothom n’ha sentit a xerrar. I no perquè hagi acaparat portades i titulars amb la seva cara, sinó perquè, precisament, ho ha fet des d’un lloc molt poc de moda darrerament: la humilitat i la discreció. Amb pseudònim, quan ha calgut; sense posar el seu nom, quan ha estat necessari. Quan qualcú em diu “no sé qui és”, els deman si han participat d’alguna manifestació o moviment i, si em diuen que sí, sempre els dic que en Jesús segurament els ha fet un favor i no ho saben.
A en Jesús tothom el coneix, tothom n’ha sentit a xerrar. I no perquè hagi acaparat portades amb la seva cara, sinó perquè, precisament, ho ha fet des d’un lloc molt poc de moda darrerament: la humilitat i la discreció
L’any passat, d’aquí poc farà un any, em va fer el millor regal d’aniversari que em varen fer, que va ser arreglar-me la dutxa. Perquè ell és així: tant et destapa una claveguera de l’Estat, com t’ajuda a poder-te dutxar en condicions al teu pis de principis del segle XX. Amic i company incansable (i, sobretot, incorruptible), acostumam a repassar totes les nostres novetats vitals i m’ajuda a entendre moltes de les coses que passen al meu voltant –al barri, a la ciutat, al món– quan no tenc temps ni de mirar les notícies, ni d’escoltar la ràdio, ni de fer una volta per la xarxa.
Per suposat, és el meu meteoròleg de referència. Bé, el meu i el de totes les persones i col·lectius que organitzen actes en dies que el temps no és gaire fiable i necessiten que qualcú els digui què passarà. Quan passa qualque cosa, és allà. Quan no hi passa, segurament també. Per si un cas. I pens en Simone Weil quan deia que l’atenció és la més rara i pura forma de generositat: en Jesús sempre està atent i sempre ens atén.
En temps d’autoajudes individualistes i discursos desesperançadors i catastròfics, vàrem respondre amb comunitat i convicció en la idea de fer de la immundícia del sistema un acte d’amor col·lectiu
Per això el “Tu per nosaltres, nosaltres per tu”. Per això les més de 700 persones de cos present i uns quants centenars més via streaming de despús-ahir. I les làmines i les camisetes i els adhesius i les guardioles. I totes les cançons i les paraules que s’hi pronunciaren. Per això el Clavell morenet i el Love is in the air: perquè moltes vegades no sabem què és ni què vol dir, l’amor, però dimarts el vàrem protagonitzar en una catarsi col·lectiva de solidaritat i suport mutu. Per això les mirades i els somriures de complicitat. En temps d’autoajudes individualistes i discursos desesperançadors i catastròfics, vàrem respondre amb comunitat i convicció en la idea de fer de la immundícia del sistema un acte d’amor col·lectiu.
Ovidi4 va cantar allò de “serà un dia que durarà anys”. I aquest ho va ser perquè, com deia John Berger, hi ha moments que ens diuen fluixet a l’orella per què som aquí: moments compartits entre amants o amics o entre moltes persones alhora, moments que són eterns. No és que durin per sempre, sinó que en aquell moment esteim fregant allò etern. I dimarts, a Paral·lel62, vàrem fregar l’eternitat de saber-nos juntes.
