Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

L'extrema dreta espanyolista irromp al Parlament escombrant l'espai del PP i Ciutadans

Vox ha aconseguit fer entrar l'ideari desacomplexadament ultradretà a la cambra de la Ciutadella onze anys després que Plataforma per Catalunya estigués a punt de fer-ho el 2010. La formació de Santiago Abascal i Ignacio Garriga ha superat les expectatives que li atorgaven les enquestes més optimistes i ha escombrat les formacions amb qui es disputava l'espai electoral de la dreta unionista

El president de Vox, Santiago Abascal, i el número 1 per Barcelona, Ignacio Garriga, en un acte electoral a l'Hospitalet de Llobregat el 7 de febrer / Arxiu

L’any 2010, en les eleccions al Parlament de Catalunya que es van celebrar el 28 de novembre, una formació obertament d’extrema dreta i amb un discurs criminalitzador de la immigració va quedar a unes poques desenes de vots del percentatge mínim per poder obtenir representació a Barcelona. Es tractava de Plataforma per Catalunya, grup germinat pel vigatà Josep Anglada, que va acabar sent expulsat del seu mateix partit quatre anys més tard. Des de llavors, les crisis internes i la irrupció del procés independentista semblaven haver arraconat la possibilitat d’un sorpasso identitari i ultradretà a la cambra de la Ciutadella. Semblava que el seu momentum havia passat.

Fins aquest 14 de febrer de 2021. Encarnat ara en Vox (que va recollir el gruix de militants i dirigents de Plataforma per Catalunya quan aquesta formació es va autodissoldre el febrer de 2019), l’espai polític que predica un nacionalisme espanyol bel·ligerant, que proposa “expulsar la immigració il·legal” del país, que pregona que Catalunya pateix una “invasió islàmica”, que amabilitza la dictadura franquista i flirteja amb idees negacionistes amb l’epidèmia de la COVID-19, tindrà una nodrida representació a l’hemicicle català. Fins al punt que, amb un resultat que ha superat amb escreix les enquestes més optimistes, Vox s’ha erigit en el referent indiscutible de la dreta unionista a Catalunya, després de l’ensorrament de Ciutadans i amb un Partit Popular que no ha aconseguit abandonar la residualitat en què va recaure en els comicis de desembre del 2017.

Vox dobla en vots i en percentatge al Partit Popular (7,7% per 3,8%) i a Ciutadans en un terç de la bossa de votants (que ha caigut fins al 5,5% del percentatge)

Amb un 97% del vot escrutat, l’èxit del partit de Santiago Abascal s’expressa amb xifres contundents. Partint de zero, se situa com a quarta força a l’hemicicle català, lluny del triplet hegemònic que conformen PSC, ERC i Junts, i superant en vora 30.000 vots la CUP i En Comú Podem, que li van al darrere. La comparativa és, però, molt més agreujant quan acudim a les forces amb qui es disputava l’espai polític de l’unionisme de dretes, del qual ha passat a ser la principal referència. Dobla en vots i en percentatge al Partit Popular (7,7% per 3,8%) i a Ciutadans en un terç de la bossa de votants (que ha caigut fins al 5,5% del percentatge). El partit liderat en aquestes eleccions per Carlos Carrizosa, que per ben poc no ha assolit la fita negativa de perdre un milió de vots respecte al resultat que va obtenir el 21D de 2017, ha estat sens dubte el principal calador de vots on ha pescat Vox.

Més enllà de victòries anecdòtiques en els municipis de Vilamalla (a l’Alt Empordà) i la Pobla de Mafumet (Tarragonès), els més de 200.000 vots de la proposta ultradretana (210.531 amb el 98% escrutat) es fonamenten sobretot en la seva implantació a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, on en diverses ciutats de més de 10.000 habitants ha superat el 10% de percentatge de votants. Almenys en vint localitats s’ha erigit en tercera força i en un municipi, Badia del Vallès, ha aconseguit situar-se com a segona llista més votada.





Victimisme i ‘fake news’

Vox fonamenta el seu èxit històric bàsicament en receptes populistes i consignes de fàcil comprensió i fake news repetides de forma extenuant com a fórmules contra el descontentament i la crisi social provocada pel sotrac sanitari: retallar a fons una administració autonòmica que des del seu relat tan sols s’ha dedicat a fonamentar l’independentisme (el separatismo, en el llenguatge del partit) eliminant dependències com el Diplocat o TV3, prometent mascaretes i tests anticovid massius i gratuïts per a tota la població, ajudes a mansalva per a autònomes i petites i mitjanes empreses espanyoles i una supressió dràstica d’impostos “que ofeguen els catalans”. Afegim a la fórmula un programa identitari i d’odi al forà amb el qual cap altra formació parlamentària li ofereix competència (clausurar els centres d’acollida de menors no acompanyades, suprimir les ajudes a persones migrades, tancar mesquites i fer fora imams fonamentalistes); i també una bel·ligerància contra l’independentisme fins a uns nivells inassumibles fins i tot per les formacions amb què competia pel target de votants més espanyolista: portar als tribunals i a la presó als dirigents sobiranistes (“golpistas” en la seva retòrica) començant per Quim Torra  “pels seus delictes contra la unitat de la nació”.

El partit ultradretà tampoc ha escatimat esforços en aprofitar la corba positiva dels seus èxits a les eleccions a les Corts espanyoles el 2019, que l’han situat com a tercera força al Congrés, amb una presència constant del seu líder estatal, Santiago Abascal, fent costat al candidat Ignacio Garriga (que també és diputat per Barcelona a Madrid). I també ha utilitzat sense pudor el “tothom contra Vox” per victimitzar-se, així com les protestes antifeixistes contra la presència de dirigents de la formació en la majoria de localitats on han fet campanya, a les quals no és aliena l’aposta del partit per fer actes al carrer en format de míting tradicional (en una campanya en la qual la resta de formacions han optat per la comunicació telemàtica a causa de la situació epidèmica).

El cop d’efecte ultradretà és de tal magnitud que li permetrà tenir representació al Parlament per totes les demarcacions, fita només assolida per PSC, ERC i Junts i la CUP

El cop d’efecte ultradretà és de tal magnitud que li permetrà tenir representació al Parlament per totes les demarcacions, fita només assolida per les tres forces hegemòniques aquest 14F (PSC, ERC i Junts) i la CUP. Entre els onze electes del partit, a part del seu ja mediàtic cap de llista, Ignacio Garriga Vaz de Concicao, hi ha alguns exdirigents de la Plataforma per Catalunya, com Joan Garriga Domènech (número tres per Barcelona): cosí d’Ignacio Garriga, exmembre de l’executiva de PxC, que ja va ser candidat al Parlament amb Alternativa de Govern, l’anecdòtica llista liderada per l’exdiputada del PP Montserrat Nebrera. Garriga és un habitual dels actes del club Empel, un local del barri de Sant Gervasi de Barcelona que ha esdevingut punt de trobada de tot l’espectre ultradretà.

Un cas semblant és el de Mónica Lora Fuster, exregidora del partit d’Anglada a Mataró i que va sonar en algun moment per liderar la candidatura en les actuals eleccions. Tant Joan Garriga com Lora estan en espera de judici acusades de delicte d’incitació a l’odi per un jutjat de Reus després que una associació de persones migrades els denunciés pels missatges de la campanya de Plataforma per Catalunya a les municipals del 2011, en què acusaven la població d’origen forà d’acaparar ajudes públiques i llocs de feina i de mantenir vincles amb màfies i grups delictius.


L’extrema dreta independentista, residual


El resultat de Vox és sens dubte la gran notícia per a la ultradreta d’aquest 14F, però en aquests comicis l’espectre ideològic de l’extremisme ultra tenia un altre capítol obert. El Front Nacional de Catalunya, una proposta amb un discurs de mà dura amb la immigració i que agita l’espantall de l’islamisme radical, però sumant-hi un independentisme fonamentat amb un discurs identitari i essencialista català, també va aconseguir els avals per presentar-se a les quatre demarcacions. En les llistes d’aquesta formació fundada a finals dels anys noranta i sense vinculació amb l’històric FNC sorgit durant el franquisme, s’hi apleguen diverses persones amb vincles i passat en els diversos tentacles de l’extrema dreta i el neonazisme a Catalunya, tal com explicitava un recent article publicat a El Temps, com per exemple, el seu actual president, Xavier Andreu, vinculat a l’organització filo nacionalsocialista CEDADE.

Per cada votant del Front Nacional de Catalunya cal comptar-ne fins a 44 de Vox

La collita de vots del FNC ha estat, però, més que residual. 4.928 sufragis (un 0,1% del global). Només a Ripoll, suposat feu d’aquest ideari (on el FNC va obtenir una regidora a les últimes municipals, Sílvia Orriols, tot i que posteriorment ha abandonat el partit), ha assolit un 1% dels sufragis. La comparativa amb la ultradreta espanyolista és del tot eloqüent: per cada votant del FNC cal comptar-ne fins a 44 de Vox.

Articles relacionats