Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La puput i les oques

Aquest cap de setmana, mentre aquí ens barallàvem en les enèsimes eleccions autonòmiques, la temperatura baixava per sota els vint graus sota zero a Salla, Finlàndia. No seria més que una curiositat si no fos pel detall que aquesta petita ciutat de poc més de tres mil habitants –una de les més fredes del país– s’ha postulat pels jocs d’estiu del 2032. Una candidatura en forma de denúncia per mostrar com, tot i ser un dels indrets amb l’aire més net del planeta, el canvi climàtic els afecta de ple, ja avui. Afirmen que si les polítiques actuals segueixen sense grans canvis, podran jugar a vòlei platja i prendre el sol on ara hi ha un enorme mantell blanc.

Només dos anys abans dels hipotètics jocs d’estiu en un dels racons més freds de Finlàndia, Barcelona-Pirineus es postula per acollir els jocs d’hivern. Semblaria increïble si pensem a la manera dels habitants de Salla, que en uns Pirineus amb cada vegada menys neu i més amenaçats s’hi puguin fer uns jocs d’hivern d’aquí a nou anys. Però la proposta (que per més surrealisme inclou Barcelona) és absolutament seriosa. És impossible no pensar, per un moment almenys, que si no canvien molt les coses els jocs d’estiu de Salla, seran més viables que no pas els d’hivern al Pirineu.

L’emergència climàtica no és un tema de debat públic a casa nostra. De fet ha sigut la gran absent durant la campanya electoral

I és que l’emergència climàtica no és un tema de debat públic a casa nostra. De fet ha sigut la gran absent durant la campanya electoral (aquell meravellós moment de la política institucional quan els partits ens presenten el seu ideari en forma de propostes que segurament no compliran). No se n’ha parlat o millor dit: no se n’ha parlat prou essent com és un tema cabdal pel nostre futur col·lectiu. Les mencions han sigut minses i les polítiques fetes fins ara insuficients, o fins i tot remant en direcció contrària.

Perquè de poc serveixen tímides proclames contra el canvi climàtic mentre les polítiques públiques aposten per desdoblar la C-17, fer una autovia a la Garrotxa (al parc natural) o fer que es vagin perdent els espais naturals que queden: urbanitzant –més, encara– el litoral, requalificant terres per fer-hi sòl industrial o per instal·lar-hi aerogeneradors en mans del gran capital –greenwashing a costa del nostre territori. Podria seguir omplint d’exemples també més enllà de la comunitat autònoma, com els camps de golf assecant un País Valencià en risc de desertificació o com Amazon vol desembarcar a Ribesaltes. És una batalla constant que a vegades exaspera. La sensació que no hi ha treva ni massa esperança: que vindran incendis de sisena generació o deu temporals més com el Gloria i ningú s’atrevirà a tocar el nostre estil de vida.

La sensació que no hi ha treva ni massa esperança: que vindran incendis de sisena generació o deu temporals més com el Gloria i ningú s’atrevirà a tocar el nostre estil de vida

És ben bé com si a l’inici de la pandèmia, sabent que el contacte entre persones era una via de contagi, l’administració hagués incentivat fer-nos anar a treballar anxovats per fer rutllar l’economia tot fent grans proclames contra la pandèmia. Bé, volia ser una metàfora exagerada i potser no ho és tant.

Els efectes de l’emergència climàtica es poden començar a veure, però cal mirar on la majoria ja no mirem gaire: una de les alarmes que van fer promoure la candidatura dels jocs d’estiu a Salla va ser els canvis en els ocells migratoris. Aquí baix, ja fa uns quants anys que es pot veure la puput furgant a l’hivern o les orenetes arribant gairebé un mes abans del que solien (o marxant a deshora). Les fulles dels arbres també cauen més tard i algunes floracions van a destemps, com també alguns conreus. L’hivern passat només van veure’s quatre oques salvatges a L’Albufera i l’Albufereta (a Mallorca) i és que la majoria d’oques que solien hivernar a la península ja no baixen.

El consumisme, la pressa o la precarietat no ajuden a tenir temps per veure uns canvis subtils que volen temps i observació

Els ocells i les plantes ens passen desapercebuts i voldria aprofitar per dir que estem desnaturalitzats i que això és culpa de la vida urbana que vivim (també als pobles), però potser hi ha mil altres factors i crec que tot plegat és més complex i se m’escapa. Segurament, però, el consumisme, la pressa o la precarietat no ajuden a tenir temps per veure uns canvis subtils que volen temps i observació i que a primer cop d’ull semblen no tenir res a veure ni amb nosaltres ni amb la nostra quotidianitat.

Em deia un amic fa uns dies que “d’això de l’emergència climàtica no se’n parla perquè a la gent no li interessa”. I després de rumiar uns segons va afegir “i no li interessa a la gent perquè no se’n parla”. I potser això sigui prou la cosa: de què es parla i de què no. No seria estrany pensar que ens costa parlar-ne perquè ens fa por enfrontar-nos a una realitat incòmoda que ens interpel·la massa i és més senzill fer com si no existís, però és ben real i ben present i potser sigui precisament ara, passades les promeses electorals, el moment de començar a fer política des de baix. De fer que es parli del clima, de l’emergència, del mar, dels incendis i les muntanyes. Que es parli de canvis urgents, de com hauríem de viure per poder viure, de valentia, d’organització. Que es parli dels ocells, que es parli de vida.