Ala Declaració Balfour, el 2 de novembre de 1917, en plena Primera Guerra Mundial, el govern britànic va acceptar l’objectiu del sionisme. Institucionalitzat el 1897 a Basilea per Theodor Herzl, l’estratègia d’establir una “llar nacional” per al poble jueu a Palestina, llavors una regió de l’imperi otomà amb una petita minoria de població hebrea, prenia carta de naturalesa internacional. En aquell context, Edwin Montagu, jueu i secretari d’estat d’Afers de l’Índia en l’executiu presidit per David Lloyd George, va oposar-s’hi públicament. “La política del govern de sa majestat és antisemita i, en conseqüència, serà un punt de trobada per als antisemites d’arreu del món”, va afirmar en un memoràndum. “No em sorprèn gens ni mica que els no jueus d’Anglaterra puguin donar la benvinguda a aquesta política”, reblava en referència a Arthur Balfour, ministre d’Afers Exteriors en aquell moment i el principal valedor del pronunciament. Balfour fou un polític conservador influenciat, segons el sociòleg Gilbert Achcar, per l’anomenat sionisme cristià, un corrent, amb trets d’antisemitisme, que defensava el “retorn” del poble jueu a Palestina i considerava l’establiment d’un Estat d’Israel com el compliment d’una profecia bíblica. De fet, ja abans, l’any 1905, Balfour, des de la posició de primer ministre, va aprovar una llei d’estrangeria que tenia com a objectiu principal restringir la immigració jueva provinent de l’Est d’Europa a la Gran Bretanya. Així que, per a aquest sector, una de les raons de la Declaració Balfour seria “alliberar” el Regne Unit de la influència jueva.
Més de cent anys després, el profund llegat de la Declaració Balfour continua definint la dinàmica entre sectors antisemites i sionistes, i molt particularment entre l’antisemitisme que dona suport al sionisme. És el cas de bona part de l’extrema dreta contemporània. I és que, després dels horrors de l’Holocaust, el discurs pro-Israel i el repudi retòric a l’antisemitisme dels partits de dreta radical populista actuals mostra l’intent d’aquestes formacions de distanciar-se del relat clàssic del feixisme europeu i dels seus partits i ideologies predecessores. És un intent de rentar la cara de la seva imatge pública sense, alhora, fer res per desafiar l’antisemitisme present, també, entre els seus quadres i la seva militància. En molts casos, es tracta de formacions que han rebut el suport del govern israelià actual, presidit per Benjamin Netanyahu, que presenta molts dels mateixos atributs d’extrema dreta, amb la presència a l’executiu de figures com Itamar Ben-Gvir (líder del partit Otzma Yehudit, que es declara hereu del kahanisme, moviment que va arribar a ser prohibit al mateix Estat d’Israel i declarat organització terrorista als Estats Units) o Bezalel Smotrich (mandatari del supremacista Partit Sionista Religiós).
Antisemitisme pro-Israel
El partit Reagrupament Nacional francès de Marine Le Pen és l’exemple paradigmàtic del viratge vers el sionisme articulat en espais de l’extrema dreta clàssicament hostils amb la població jueva. Quan el seu pare, Jean-Marie Le Pen, el va fundar el 1972, amb el nom de Front Nacional, era una formació profundament antisemita, fins al punt de relativitzar l’Holocaust. El Partit de la Llibertat d’Àustria (FPÖ), fundat per un antic cap de brigada de les SS i membre del partit nazi, Anton Reinthaller, també ha seguit un rumb proisraelià a partir del lideratge de Heinz-Christian Strache, que l’ha dut a relacionar-se amb el Likud, el partit de Netanyahu. Sigui per consideracions tàctiques cíniques o per convicció real, líders de la nova dreta radical europea, com el francès Éric Zemmour, els neerlandesos Joost Eerdmans i Geert Wilders, la italiana Giorgia Meloni, l’espanyol Santiago Abascal, el polonès Mateusz Morawiecki, el suec Jimmie Åkesson, la finlandesa Riikka Purra, l’anglès Richard Tice, el txec Tomio Okamura, el portuguès André Ventura o la catalana Sílvia Orriols, donen suport al govern de Tel-Aviv.
Des del radicalisme ultraconservador, Israel es veu com un bastió militaritzat de defensa de la civilització occidental i dels valors judeocristians contra l’islam
Fins i tot, Alternativa per Alemanya (AfD), allunyant-se de la gran tradició antisemita de l’extrema dreta teutona, va establir una sectorial jueva dins del partit. A Hongria, per altra banda, Viktor Orbán, primer ministre i president del partit Fidesz-Unió Cívica Hongaresa, fa costat sense fissures a les polítiques de Netanyahu, però alhora ataca el magnat estatunidenc George Soros, d’ascendència jueva i hongarès de naixement, amb clixés antisemites, i l’acusa d’orquestrar una conxorxa internacional contra el país magiar. Aquesta dualitat de la dreta radical d’Europa ha portat a situacions paradoxals com que, en una mateixa ciutat, Vílnius, la capital de Lituània, l’Ajuntament s’hagi solidaritzat oficialment amb l’Estat d’Israel enfront de les accions de Hamas i al mateix temps, mantingui als seus carrers una làpida en record de Jonas Noreilka, un col·laboracionista nazi lituà que va ordenar l’assassinat d’unes 1.800 persones de llinatge jueu en la massacre de Plunge el 1941.
Qualsevol partit mogut per l’odi i l’antipatia cap al món musulmà troba una fàcil causa comuna amb el govern israelià i les seves polítiques d’imposició sobre la comunitat àrab palestina. En aquest sentit, la dreta radical europea veu l’estat israelià, no només com un aliat, sinó també com un exemple en la defensa de la civilització occidental i els valors judeocristians, un bastió fortament militaritzat i sense fissures contra l’Islam i el “terrorisme”. El gir proisraelià, per tant, no és només una estratègia per desdimonitzar l’extrema dreta a Europa, sinó que proporciona a les formacions d’aquest espectre un pretext per a noves formes de racisme i islamofòbia contra les comunitats àrabs i musulmanes presents als seus respectius països.
Islamofòbia, causa comuna
El conflicte a Palestina serveix, doncs, com a pantalla on projectar la narrativa d’una batalla cultural entre l’Occident judeocristià i el món musulmà. L’extrema dreta veu en l’Estat d’Israel un model a seguir, una representació fefaent i pràctica dels principals eixos del seu argumentari, és a dir, del nativisme, l’autoritarisme, el patriarcat, la islamofòbia i l’ultranacionalisme. Comparar la situació de seguretat de la Unió Europea amb la israeliana està lluny de la realitat, però té un propòsit: la justificació de la posició dura antiimmigració de l’extrema dreta per mitjà de la referència positiva a Tel-Aviv i les seves lògiques excloents i segregacionistes. La dreta radical populista argumenta que l’antisemitisme islàmic és una prova irrefutable del fracàs d’una política liberal-progressista respecte la immigració.
El govern israelià pot permetre’s arrasar Gaza perquè els Estats Units, el Regne Unit i una dividida Unió Europea fa dècades que justifiquen i legitimen les seves accions, amb la Declaració Balfour com a rerefons històric. Però l’executiu de Benjamin Netanyahu, compost per una equació de partits marcats pel bel·licisme d’extrema dreta, l’ultranacionalisme conservador, el fanatisme religiós antimusulmà, grups vinculats a la intel·ligència militar i la ciberseguretat i algun element de supremacisme blanc, ha fomentat aliances amb partits conservadors d’arreu d’Europa i altres parts del món, particularment als Estats Units on, més que en el lobby jueu tradicional, ha trobat en el trumpisme i en les esglésies evangèliques ultraconservadores el seu altaveu principal. Així, una de les claus que expliquen la impunitat de Tel-Aviv a escala internacional té a veure amb el fet que la dreta clàssica i la socialdemocràcia han fet seva l’agenda de l’extrema dreta en matèria de seguretat i colonialisme, un relat de síntesi entre el tancament militaritzat de les fronteres contra persones migrades i refugiades amb la benedicció de l’estratègia bèl·lica i industrial israeliana.
