“Lghorba klat rjal”
Cançó àrab
“La migració s’ha menjat els homes”, diu una cançó en àrab d’un cantant tunisià resident a Itàlia. Una cançó com moltíssimes més que expressa les trajectòries migratòries que acaben consumint la gent. Bé podria ser una cançó d’un cantant belga-marroquí o franco-algerià. La mirada és la mateixa. El complex d’inferioritat que travessa els cossos dels condemnats de la terra, els damné, quan han d’emigrar a la metròpoli perquè requereix de mà d’obra dispensable, aquella mateixa metròpoli que en un passat no tan llunyà va sotmetre el seu poble a l’infern i el continua mantenint a base de deute extern, empreses deslocalitzades, indústria extractiva, etc. Per això ric quan em diuen que la classe és el que importa, no entenen que la raça i la classe van de la mà.
Mentre la música comercial occidental narra els patiments de l’amor romàntic, fent lloances a aquest; la música comercial magrebina sovint està impregnada del patiment que comporta lghorba, la migració; de manera que, la pròpia paraula en àrab dialectal és capaç de plasmar la intensitat d’un projecte ni volgut ni desitjat. La música reflexa allò que la paraula no cantada no sap dir.
Bé podria ser una cançó d’un cantant belga-marroquí o franco-algerià. La mirada és la mateixa. El complex d’inferioritat que travessa els cossos dels condemnats de la terra, els damné, quan han d’emigrar a la metròpoli perquè requereix de mà d’obra dispensable
Hi ha qui em pot retraure que jo personalment no he hagut de migrar i que tinc els privilegis de ser nacionalitzada. Cert. Tanmateix, això implica no conèixer la naturalesa del racisme, de la colonialitat, que permet que lghorba i les seves patologies acabin sent heretades pels fills i les filles de les persones migrants. Nosaltres també vivim escoltant aquestes cançons, sentint-nos fora de lloc i trobant a faltar aquella terra que no ens ha vist néixer però sí gaudint, vivint… Ni tan sols he sentit la necessitat que els meus pares m’expliquin com ho van viure, i com ho viuen fins a dia d’avui després de més de 20 anys, només cal mirar-los als ulls per entendre tot i res. Tot perquè la pròpia mirada és capaç de transmetre allò que les paraules no són capaces de fer. Podria parlar de cansament, de sofriment, d’humiliació permanent. Però aquestes paraules es queden curtes i la perversa lògica de la colonialitat fa que això es converteixi en allò que precisament he vingut denunciant: anti-racisme moral.
Narrar les experiències viscudes de les migracions post-colonials pot derivar en el paternalisme i la condescendència de qui no ho viu, sobretot, tenint en compte que la gran majoria de les lectores d’aquest mitjà segurament serà d’aquest perfil. Hi haurà, qui, estenent la lògica perversa colonial a l’extrem, senti empatia perquè “Catalunya està ocupada”. No, i aprofito per recordar, que precisament Catalunya té un llarg llegat colonialista i esclavista. Pel que es refereix a nosaltres, Catalunya i Espanya formen part d’una mateixa extensió. Representen, ambdues, la cara de la Modernitat. Com diu un antic professor, “si Espanya té la seva Covadonga i el seu Santiago Matamoros, Catalunya té Jaume I el Conquistador”.
La colonialitat permet que lghorba i les seves patologies acabin sent heretades pels fills i les filles de les persones migrants. Nosaltres també vivim escoltant aquestes cançons, sentint-nos fora de lloc i trobant a faltar aquella terra que no ens ha vist néixer
Tant debò aquest escrit sigui un lloc comú per aquelles persones desarrelades, el crit que permet agafar la mà de l’Altre, l’Altre com tu, que no necessita del reconeixement de l’home blanc, precisament perquè en la unió del damné hi ha una ruptura radical amb la “dialèctica del reconeixement imperial”, como diu Maldononado-Torres.
La cançó, diu “klat rjal”, es refereix als homes concretament. Dubto que sigui un masculí genèric. Hi ha qui pensarà que es tracta, com no, de masclisme. Tanmateix, només els fills i les filles de les ex-colònies sabem apreciar aquesta lectura, sobretot, els moros. Deia Houria Bouteldja que el seu germà tenia vergonya del seu pare, que el seu pare tenia vergonya del seu fill, “cap dels dos està de peu. Jo aixeco la seva virilitat caiguda, la seva dignitat trepitjada, el seu exili”. El patriarcat només pot ser blanc ja que feminitza els homes racialitzats, els inferioritza de manera permanent. Per això, la migració es menja els homes.
Però no només…
