En aquestes latituds no hi manquen els contrastos. Sessa Aurunca, Mondragone, Pescopagano, Castel Volturno… Territori de la Camorra, d’il·legalitats, d’arrogància, d’estralls urbans. I de degradació, humana i social. A tocar de Nàpols i a només 200 quilòmetres de Roma per la via Domiziana, que havia de facilitar les connexions amb el port de Potuoli, avui Pozzuoli.
Oficialment hi resideixen 25.000 persones, a les quals s’afegeixen 15.000 més d’estrangeres que no consten als registres
El carrer dedicat a l’emperador Domicià és, avui, una successió de sales de màquines escurabutxaques, de plafons brillants i llums vermelles, de publicitat abusiva, d’edificis decadents i de supermercats i centres comercials superflus. Desenes d’homes i dones, de tots els colors i nacionalitats, s’amaguen en el que queda dels edificis abandonats, abans opulents i vistosos, per a consumir les dosis diàries d’heroïna o crac. A l’exterior dels sòrdids hotels de la Domiziana, hi ha cartells que anuncien “habitacions a 20” euros per a aquells qui vulguin aprofitar els serveis sexuals que ofereixen dones de l’Est i de Nigèria.
Castel Volturno és una cruïlla de contrastos que semblen conviure en pau. Oficialment hi resideixen 25.000 persones, a les quals s’afegeixen 15.000 més d’estrangeres que no consten als registres. Hi ha censats 75 grups ètnics i nacionalitats.
Un territori fluid i obert. Primer envers les víctimes del terratrèmol d’Irpinia, el 1980, que l’Estat va distribuir entre les cases d’estiueig de la burgesia castellana i napolitana. Després, envers les primeres treballadores estrangeres, pioneres de l’agricultura estacional i la collita de tomàquet, els anys vuitanta i noranta. En aquest teatre de l’absurd, hi ha qui resisteix, impulsa iniciatives fora de la Camorra i es compromet amb la vida. Una altra cara de la Domiziana, amagada i poc explicada.
Anticossos al racisme
“Aquí hi ha els ingredients per a una guerra civil diària, però en la nostra liquiditat hem desenvolupat els anticossos”, diu, somrient, Daniele Manzo, psicòleg i propietari del bar –sense escurabutxaques– Crazy Horse. És un matí de diumenge i el local està ple de gent. Manzo va endavant i endarrere entre la caixa i la taula per explicar la seva història i la de la zona. “Castel Volturno mereixeria que departaments de sociologia de tot el món vinguessin a estudiar-nos. No es tracta d’un territori racista, si tens en consideració que acull 20.000 estrangeres des de fa 25 anys; però hi ha el problema de la imatge del territori: la idea nacional que Castel Volturno és una marca negativa”, diu.
En aquest teatre de l’absurd, hi ha qui resisteix, impulsa iniciatives fora de la Camorra i es compromet amb la vida
Per a transformar la marca negativa en positiva, hi ha qui, com Manzo, ha dit “no”. Després d’haver rebutjat la imposició de la marca de cafè a vendre, es va trobar la persiana metrallada. El 2008 va denunciar els extorsionadors i els van condemnar. El 2010, amb altres comerciants, va fundar la primera associació antiracket (contra l’extorsió mafiosa) a Castel Volturno, anomenada Domenico Noviello, en homenatge al propietari d’una autoescola a Baia Verde assassinat el 2008 per haver propiciat l’arrest dels emissaris del clan Casalesi, que li exigien un pagament. “No obstant això, si us plau, no em facis semblar un heroi”, demana, “són gestos i accions que haurien de ser normals”.
Quimera de turisme fallida
El bar de Manzo s’ha convertit en un punt de trobada i intercanvi per a associacions locals, joves i persones voluntàries als campaments d’estiu de Libera –una organització que lluita contra la màfia i la corrupció–, i un punt de venda de productes ètics i de qualitat de la zona. Per exemple, el vi Vite Matta, produït per la cooperativa social Eureka entre Casal di Principe i Santa Maria La Fossa, en terrenys confiscats a la màfia i on treballen persones desfavorides. O els dolços de Nino Cannavale, que pretenen conservar l’antiga tradició pastissera de Casal di Principe. “Per fer front a tot això –diu indicant l’escenari apocalíptic de Villaggio Coppola i el parc Saraceno– tenim una capacitat de resiliència creativa”.
I és que es necessita creativitat per resistir en un territori empobrit i ple de cicatrius. A mitjans dels anys seixanta, els germans Cristoforo i Vincenzo Coppola van crear a Castel Volturno un poble d’estil hollywoodenc, Villaggio Coppola: 12.000 apartaments, escoles, hotels, piscines, discoteques, restaurants i vuit torres per a l’exèrcit estatunidenc, construïts en terrenys de propietat estatal sense permisos. Un somni que va durar deu anys. Avui, es troba deteriorat i abandonat, amb vistes a un meravellós litoral des d’on es poden veure les illes Ponza i Ischia.
No gaire lluny, a l’extrem nord de Campània, hi ha un refugi de resistència, la cooperativa Més enllà dels somnis
La quimera del turisme fallit també es nota al voltant de la Domiziana. Una xarxa de carreteres va substituir les antigues vinyes de Primitivo per donar cabuda a les cases d’estiueig, ara també en runes. Una d’elles, propietat de la camorrista Assunta Maresca, va ser confiscada i cedida a l’associació Jerry Essan Maslo, anomenada així en referència a un refugiat sud-africà mort a Vila Literno el 1989 per un grup de delinqüents joves del poble que llavors organitzaven expedicions de càstig contra les migrants que recol·lectaven tomàquets.
Actualment, en aquesta casa anomenada Casa di Alice, quatre dones treballen en un projecte de sastreria social que cerca oferir ingressos a noies vulnerables i que va inventar l’etiqueta Fet a Castel Volturno. Bose Atta, originària de Ghana, és una d’elles. “L’associació Jerry Maslo m’ha ajudat. Gràcies a ella, vaig començar a cosir de nou”, diu, asseguda al costat d’una antiga màquina de cosir Singer. Va arribar a Itàlia el 2003 des de Nigèria, on era costurera. Carrega amb un passat difícil i l’assassinat d’un fill el 2007, precisament a Castel Volturno. Atta no vol parlar d’aquest tema. “Aquí he trobat la pau; fora, el món és lleig. Tinc sort, perquè he aconseguit una feina honesta, però Castel Volturno no ha canviat gaire des de 2003 –diu, sospirant. Si no es vol fer de prostituta o dedicar-se a la venda de drogues, què més pot fer un negre a Itàlia?”, es pregunta tranquil·la.
Malgrat les amenaces i els incendis, ha creat una economia social i sostenible que dona feina a 32 treballadores
Les amargues paraules d’Atta xoquen amb els colors de les teles africanes, amb els somriures de les dones de la Casa di Alice i amb aquest oasi de desenvolupament i d’economia solidària i legal. Als laterals de la Domiziana, els contrastos s’alternen sense parar. La carretera que es desvia de la via romana cap a l’est travessa terrenys pantanosos, limitats pel riu Garigliano i el parc natural de Roccamonfina. Un paisatge de bellesa meravellosa, desfigurat brutalment per la central elèctrica de Sessa Aurunca, que ara es troba en fase de desmantellament. No gaire lluny, a l’extrem nord de Campània, on el Garigliano actua com a frontera natural amb el Lazio, hi ha un refugi de resistència i redempció social, la cooperativa social Més enllà dels somnis: disset hectàrees de terra confiscades el 1994 a Antonio Moccia, cap del clan homònim d’Afragola. Quan Simmaco Perillo i els socis de la cooperativa van decidir presentar el projecte per demanar a l’administració local la cessió de la finca, aquesta estava devastada. “Quan vaig arribar a aquest lloc completament abandonat, vaig veure el seu potencial. Volíem fer una finca agrícola per a la reinserció laboral de persones desfavorides. I aquesta era una oportunitat”, recorda Perillo, un home amable i visionari.
Des d’aleshores, malgrat les amenaces i els incendis intimidatoris, la cooperativa ha estat capaç de crear una economia social i sostenible que dona feina a 32 treballadores locals i a persones que es troben en situacions complicades: amb problemes de salut mental, exaddictes o que han estat ingressades en hospitals psiquiàtrics judicials. Produeixen pasta, llenties, verdures, salsa de tomàquet i melmelades que es venen a tot Itàlia. El juny de 2017, van inaugurar un Rural Social Hub, una granja-escola i d’agricultura social. “Aquí intentem crear una comunitat basada en l’equitat i la justícia social i una empresa responsable tant ecològicament com social”, explica Perillo.
La cooperativa social també forma part d’un consorci, anomenat amb ironia Nova Cooperació Organitzada (NCO), que incorpora l’acrònim de la Nova Camorra Organitzada dels anys setanta. Està format per les empreses socials que gestionen les terres confiscades a organitzacions de la màfia i les empreses que han denunciat l’extorsió. Una xarxa d’empreses que generen ingressos i feina sense explotació. Entre elles, hi ha Cleprin, una fàbrica de detergent destruïda per un incendi provocat el 2015. La raó és que el 2007 els propietaris Antonio Picascia i Franco Beneduce havien denunciat els extorsionadors, que després van ser condemnats. El passat més de març va reprendre el funcionament, i segueix produint sabons i productes de neteja, utilitzats per totes les altres empreses i exportats a l’estranger. “Aquí ha guanyat el treball i ha perdut la Camorra”, diu des de la seva nova fàbrica Franco Beneduce, orgullós de no haver mai fet fora cap dels seus 35 treballadors. “El territori és nostre i el reprenem”.
