La repressió amb component de gènere cada cop és més reconeguda i visibilitzada, gairebé forçosament: l’obvietat de la seva persistència i agreujament no deixa marge per negar l’evidència. Thais Bonilla i Serlinda Vigara, autores de l’informe “Repressió al moviment feminista a l’Estat espanyol” que presenta aquest dimecres, 29 de setembre Calala Fondo de Mujeres, entenen aquest tipus de repressió com “totes les accions que es duen a terme per silenciar, oprimir i criminalitzar, des de diferents àmbits, al moviment feminista”.
Per les autores de l’informe, tot plegat s’ha d’emmarcar en el context d’un creixement exponencial dels moviments feministes, els seus àmbits d’actuació, i de les interpel·lacions crítiques internes, que a la suma han anat aixecant la quarta o fins i tot cinquena onada dels feminismes. La consolidació feminista a escala social queda fotografiada en l’exitosa convocatòria de les mobilitzacions pel 8 de març l’any 2018, les reaccions a la sentència de l’agressió sexual múltiple a Pamplona l’any 2017, la lluita de col·lectius com les temporeres de Huelva (tenint en compte, però, les crítiques fortes al desenteniment per part dels anomenats “feminismes blancs”) i de les Kellys, o la concorreguda resposta a l’etiqueta #Cuéntalo a Twitter –una resposta similar al #MeToo estatunidenc–, consideren Bonilla i Vigara.
És un punt d’inflexió on “el moviment feminista prenia força com un contrapoder cada cop més legitimitat socialment. El feminisme reapareix, sobretot ara, per canviar les estructures de poder que sostenen el sistema. Ja no és només la igualtat entre sexes el que importa, sinó que ara es posa en el centre la vida. I com aquesta es veu travessada pel sistema patriarcal i capitalista, que es nodreix d’oprimir a través de la raça, el gènere i la classe social, explotant amb major afectació a dones, lesbianes i trans”, expressen les autores.
Segons recull l’informe, la persecució als moviments feministes vol generar un efecte exemplaritzant, per fomentar que més persones dubtin a l’hora de sortir al carrer a defensar els seus drets
Segons recull l’informe, la persecució als moviments feministes vol generar un efecte exemplaritzant, per fomentar que més persones dubtin a l’hora de sortir al carrer a defensar els seus drets o per implicar-se en qualsevol esfera d’activisme social. A més, però, en aquest cas concret hi ha un component alliçonador i de càstig contra les dones que han transgredit el mandat de gènere que les vol a casa, en l’àmbit privat, silenciades i submises.
I això és encara més exacerbat si es tracta de persones travessades per altres interseccions: la racialització, l’orientació sexual, la dissidència sexual, l’origen, la classe… Tal com diu Valeria Canelas, de la Comissió de migració i antiracisme del 8M a Madrid, entrevistada a l’informe: “El mateix fet de fer servir l’espai públic, sigui passejant o anant a treballar, pot constituir un motiu de repressió”. El biaix racista institucional és un element dissuasiu per a les migrants i racialitzades. La pràctica quotidiana d’identificacions per perfil ètnic les posa en risc alt de patir vulneració de drets i violències policials; aquest perill, en un context de mobilització social, s’incrementa exponencialment.
Repressió als feminismes en mil fronts
En resposta a les onades creixents de feminismes crítics, diversos i situats, ha estat gairebé automàtica la repressió, que ha trobat escletxes oficials i oficioses per atacar les feministes. Des de l’àmbit estatal i policial, per exemple, les autores assenyalen que a mesura que el nombre de participants augmentava i les accions es feien més visibles, mediàtiques i contundents, “l’actuació institucional esdevenia més forta tant en presència d’agents policials en les mobilitzacions [feministes] com en conseqüències administratives o judicials posteriors”. Això s’ha vist en diverses ocasions a l’espai públic, com amb els múltiples casos de multes a col·lectius feministes per accions al carrer dins i fora d’efemèrides com el 8M o el 25N.
És el cas de les feministes de Sant Cugat del Vallès represaliades per una acció als FGC, on set participants van ser detingudes. Com a eina de solidaritat, van engegar la campanya “8 mil motius” per afrontar el cost econòmic d’aquesta criminalització de la protesta. Cada cop és més habitual, també, l’ús de les identificacions pel simple fet d’exercir els drets de manifestació. Ha passat en concentracions contra feminicidis, com la del col·lectiu Figa Flors el 2 de maig del 2020 a Corbera de Llobregat, i a les marxes nocturnes, com la de València el 23 de novembre del 2019.
Un dels àmbits on la violència estatal ha crescut és contra el moviment pel dret a l’habitatge, que té un fort component de gènere perquè moltes de les integrants de sindicats de barri o de grups locals de la PAH són dones, sovint mares o amb persones dependents a càrrec, amb un alt percentatge de migrants i racialitzades.
Un dels àmbits on la violència estatal ha crescut és contra el moviment pel dret a l’habitatge, que té un fort component de gènere perquè moltes de les integrants de sindicats de barri o de grups locals de la PAH són dones
L’estudi que presenta avui Calala té diversos camps d’anàlisi: les normatives i legislacions repressives que l’Estat i l’administració pública en general desenvolupen “per fer callar la protesta social”, en particular la llei de seguretat ciutadana (coneguda com a “llei mordassa”); les amenaces des de la dreta reaccionària als drets fonamentals aconseguits en els darrers temps, com el de la interrupció de l’embaràs; l’ofegament dels col·lectius feministes emprant la soga al coll de multes elevadíssimes i de processos judicials interminables, que poden resultar desmoralitzants i desactivadors; el soscavament de les forces individuals i grupals amb la persecució constant, sigui d’alta o baixa intensitat; la reproducció de les violències masclistes dins dels mateixos moviments socials, que aparentment haurien de ser espais de seguretat, però que sovint perpetuen opressions i discriminacions; i finalment, un fenomen especialment creixent en la darrera dècada, el terreny de les xarxes socials com a espai d’assetjament, violència i persecució de les activistes feministes.
L’informe dona moltes peces del puzle necessàries per entendre les violències repressives que pateixen avui en dia les feministes. Dones, lesbianes, trans i no binàries són objectiu d’un reviscolament intens de la violència simbòlica que es perpetra des de diferents estaments (polítics, econòmics, socials, judicials…) i d’una violència directa, física o no. Tal com expliquen Bonilla i Vigara, “ja no es pot parlar només de la repressió institucional a través d’agents policials o el poder judicial, sinó que cal tenir en compte com els grups antidrets, les agrupacions fonamentalistes religioses i els col·lectius d’extrema dreta, amb un nou neomasclisme, reprimeixen el feminisme a través de querelles, amenaces i vexacions no només física sinó ara també en xarxes socials”, alerten les autores.
Violències rere les pantalles, una amenaça constant
Les autores de l’informe paren atenció a les múltiples agressions que es perpetren des de l’anonimat i la distància de l’espai digital. Les xarxes socials tenen cada cop més influència, amb molts racons opacs des dels quals agredir individualment o de forma grupal. La banalització i normalització de les violències masclistes que ja és habitual, s’empitjora quan es transfereixen a la Xarxa. No en canvia l’objectiu, però: “fer callar el moviment feminista és la finalitat, i un dels mitjans per aconseguir-ho és la violència en les xarxes socials”, descriuen.
Segons les autores de l’informe, tal com les agressions es desfermen a les xarxes, així mateix ho fan el suport mutu, les estratègies d’autodefensa feminista i les cures col·lectives
D’altra banda, Bonilla i Vigara assenyalen que alhora Internet és un espai d’empoderament, activisme, sororitat i de trobada entre persones travessades per les violències masclistes, racistes i classistes. Tal com les agressions es desfermen a les xarxes, així mateix ho fan el suport mutu, les estratègies d’autodefensa feminista i les cures col·lectives. En aquest sentit, l’informe dedica un espai ampli a parlar d’eines i recursos que es poden emprar a escala individual o col·lectiva per protegir-se davant de la repressió patriarcal a través de les pantalles i per fer-hi front.
En els onze anys que Bonilla i Vigara han analitzat, els feminismes han canviat i s’han ampliat per totes bandes. S’han generat nous camins, nous reptes i noves aliances. També hi ha molts deures pendents per deixar de reproduir internament violències i opressions en el si dels moviments i col·lectius feministes. Aquest informe és una radiografia que permet reflexionar sobre les rutes que s’han emprès, les que la repressió ha obligat a prendre i les que encara estan per construir col·lectivament.
