Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

L'hivern a la pell

És hivern i els arbres i les plantes esperen pacients el moment de tornar a brotar, tota la muntanya semblaria estar en pausa sota la neu glaçada si no fos pel pit-roig que saltironeja entre les potes de les cabres i la cuereta que em ronda esperant per furgar alguna cosa. Cabres i ovelles també van a un altre ritme, i els corbs ens miren de lluny.

El fred a fora i els dies curts conviden a la calma i a reposar-se. Sovint penso que les persones que treballem a fora tenim la virtut i el defecte d’impregnar-nos del temps i del ritme de la natura, o si més no de no viure’n tan desconnectats. Faria aquí, de bon grat, una apologia de la vida bucòlica i reposada de pagès, allò d’agafar-se les coses amb calma i paciència. Però seria mentida. Viure al marge de la societat no vol dir estar-ne a fora.

I si normalment sempre hi tenim un peu, a la societat, en aquests dies resulta complicat esquivar l’allau de notícies i no voler tenir-hi també veu. Perquè tot va de pressa i tot ens interpel·la, i amb l’arribada de la pandèmia, el nostre dia a dia està a mercè de les decisions canviants i improvisades de tal o tal altre govern d’una manera més directa i ràpida que mai.

És justament ara, amb la pandèmia, que s’ha posat en relleu el que ja sabíem, o havíem anat intuint, sobre la incapacitat de la política institucional. Que manen els diners ja ho deia Anselm Turmeda al segle XIV, però en aquesta crisi fa fins i tot mal assumir-ho i a mi em fa tenir la mirada crítica –i no precisament constructiva. Crec que el desencís no és cosa meva sinó que és força general, però això sempre fa de mal dir. I no és perquè tingui una fórmula màgica de com fer les coses, o perquè sàpiga amb certesa com haurien de fer-se: quedi ben clar que no en tinc ni idea. És més, si tingués alguna mena de responsabilitat potser cauria en els mateixos errors o incongruències.

La infal·libilitat en la política institucional no té colors ni partits i ens arrossega a nosaltres

El que em fa desencantar és que (en general, clar) no s’assumeixin les equivocacions. Arreu s’afanyen a marcar el que fa malament l’altre. La infal·libilitat en la política institucional no té colors ni partits i ens arrossega a nosaltres, perquè tendim a voler votar “als nostres” malgrat tots els galàpets que s’hagin empassat, la pinça al nas o les taques fosques. Perquè hi ha aquest punt d’identitat en la política que fa que canviar (i cercar resultats diferents) sigui més difícil que tornar a votar a qui no ha fet (ni farà) allò que t’havia promès. Tornar amb qui ignora els seus errors i va tirant com si no existissin simplement perquè és l’opció menys dolenta. I fins i tot essent conscients de la misèria dels partits, sembla difícil no votar, per legítim que sigui: que de política se’n pot fer cada dia i de moltes maneres.

La gestió de la pandèmia ha fet visible la mediocritat de la política institucional a tots els governs del nostre País: a Barcelona, a Madrid, a París i a Brussel·les. I això em fa bullir la sang: perquè la seva gestió són les nostres vides. Que el virus sí que hi entén de classes socials perquè fan que així sigui: moren i pateixen més les persones en situació precària, i les regulacions i mesures afavoreixen a qui no li falta de res. D’exemples a cabassos: des de la ferreteria tancada i Amazon venent a tot drap fins a la certesa que es poden desnonar famílies vulnerables en plena pandèmia, però no podem expropiar segones residències o habitatges buits. O això tan escandalós que no tinguem una indústria farmacèutica pública. I no obstant això, la classe política ens vendrà que cal sacrifici i esforç pel bé comú. On diuen “bé comú” s’entén l’economia; el seu model econòmic.

Sense la tendresa dels altres és difícil mantenir projectes col·lectius prou forts per afrontar tota la misèria que arriba cada dia amb les notícies

Podria omplir tot l’espai d’aquesta columna exposant les contradiccions, les misèries, drames i despropòsits que vaig veient cada dia, però arriba un moment en què l’allau d’emocions em desborda i em col·lapsa. M’encenc per dins i em cremo. Deia en Miquel Martí i Pol que “cal que insistim, com qui pidola, si voleu, davant de cent portes barrades”, però a vegades tant de soroll m’ofega per dins i només voldria callar, estar en silenci i veure les coses de ben lluny. Com si l’hivern m’atrapés sota la pell, però en lloc de portar la calma i nevar suaument per apagar el foc, m’omple amb la nit i el fred i la por.

I potser és també que el silenci, el fred i la nit es fan grans amb la distància social: costa trobar-nos, veure’ns i parlar, i sense la gent, sense la conversa banal i intranscendent, sense la tendresa dels altres és difícil mantenir projectes col·lectius prou forts per afrontar tota la misèria que arriba cada dia amb les notícies, i mig ens consolem amb les trobades petites i la distància. Com el pit-roig que aprofita les engrunes.

Arbres i plantes entren en repòs per afrontar l’hivern, ofegats per la neu i el gel. Però les glaçades passaran i quan el sol torni, el bosc traurà l’energia acumulada. Potser també nosaltres, o potser no. “Convertirem el vell dolor en amor i el llegarem, solemnes, a la història”. També va dir-ho el poeta, i tant de bo tingués raó.