Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

L’Holocaust no inspira literatura mediocre

Des de la ficció i el relat testimonial, novel·les inèdites i reedicions d’obres cabdals plantegen crítiques a relats oficials que mai han fet prou justícia a les víctimes

La porta del camp d'extermini de Dachau, amb les famoses paraules "Arbeit macht frei" / Arxiu

Obro El monstre de la memòria, la darrera novel·la d’un escriptor israelià, Yshai Sarid, que comença a fer-se conèixer en la nostra llengua després d’haver rebut premis en els circuits de la literatura hebrea i francesa. Llegeixo: “No hi ha filats ni ruïnes, només una olor agradable de coníferes sota la pluja. El que va passar aquí està ben colgat sota terra. Els alemanys van destruir el camp i van llaurar la terra ben llaurada”. Així és com l’autor descriu el camp d’extermini de Sobibor, a Polònia. Com en d’altres, el nazisme hi va construir cambres de gas per materialitzar la seva matança i després es va encarregar de destruir-les per no deixar rastre de l’aberració. En l’actualitat, sobre el mateix terreny s’erigeix un memorial per recordar el que hi va passar: unes 200.000 persones, la majoria jueves, però també presoneres de guerra i gitanes, hi van perdre la vida.


Instrumentalització de la tragèdia

Amb motiu del 75è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz –el complex de concentració i extermini més gran del nazisme–, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) va organitzar un acte per reflexionar sobre l’horror de l’Holocaust. L’esdeveniment va començar amb la projecció d’un fragment del documental Et la terre s’ouvrit une dèrniere foie (‘I la terra es va obrir una darrera vegada’), de l’historiador i cineasta ucraïnès Arnaud Sauli, que recull la feina d’un grup d’excavació al camp a la recerca de vestigis de la memòria. Al film, l’equip recull dents i objectes que les víctimes portaven a sobre quan van morir i que ajuden a conèixer qui eren. Però el Ministeri de Cultura polonès vol aixecar un memorial damunt del terreny, cosa que impedirà prosseguir les tasques d’excavació.

El monument que recorda les víctimes del camp de Sobibor es va aixecar en una esplanada el 1965, i un nou complex museístic es va construir cap als anys 2000. “Han posat el memorial al lloc on les víctimes es despullaven abans d’entrar a la cambra de gas. És el lloc on hi ha més restes. Cimentar un lloc on queden rastres és un crim contra la memòria històrica. Em sembla una paradoxa feta expressament per la literatura, però és producte de la realitat de les aberracions memorials: destruir allò que veritablement parla per posar-hi, al seu lloc, el que els governs volen dir”, assenyala críticament l’editora francocatalana Maria Bohigas, directora del segell Club Editor que acaba de presentar la novel·la d’Yshai Sarid.

La novel·la és una ficció crítica que evoca el desconcert d’un guia dels camps nazis a Polònia davant l’espai físic de la memòria i els significants que hi atorguen les turistes que hi van a fer-se selfies i les adolescents israelianes que hi cerquen una reivindicació nacional. En l’acte de presentació a Barcelona, l’escriptor adverteix del perill que la memòria històrica es converteixi en un instrument al servei dels interessos governamentals: “La novel·la és molt crítica amb la política sobre la memòria a Israel, però també interpel·la moltes coses que estan passant a Europa”. En aquest sentit, Sarid observa amb preocupació l’auge de l’extrema dreta en tot el continent europeu i que aquests partits puguin trobar una oportunitat “per perjudicar la democràcia i els drets humans”.


La fascinació per l’empresa nazi

Sobibor, a la ficció literària de Sarid, és una metàfora que mostra la concepció errònia que els líders mundials tenen sobre la memòria històrica, però també és un punt de partida per plantejar una reflexió més profunda: qui són els protagonistes de l’Holocaust, la comunitat jueva que va ser exterminada o el règim nazi? Visitar els espais de la mort, museïtzar els camps d’extermini i evocar-ne el funcionament, ensenyar l’univers totpoderós del nazisme… Què transmet? L’autor destaca la fascinació que genera el nazisme i la seva obra magna, “l’admiració dissimulada que provoca l’acte d’assassinar”. Així ho posa en relleu a la seva novel·la, el protagonista de la qual confessa: “Cal dir la veritat, fan goig amb aquells uniformes, dalt de les motos, serens, com models de cartells publicitaris”.

Una de les obres literàries recents que ha rebut més atenció per part de la crítica ha estat Les benignes, de l’estatunidenc guardonat amb el premi Goncourt Jonathan Littell. L’obra ens trasllada a la ment d’un oficial nazi i ens col·loca en el seu punt de vista. Maria Bohigas ho explica amb aquestes paraules: “Si vas al camp i narres el que va passar al camp, corres el perill d’expressar una idea contrària a la que volies; generar admiració pel nazisme en lloc de condemnar els fets. I més en una època com la nostra, que està absolutament enamorada dels prodigis tecnològics”.

“Tendim a perdre’ns en la xifra exacta dels sis milions de víctimes, però el que tenim són sis milions d’històries a explicar”, reivindica Yshai Sarid

Un altre element que qüestiona qui és el veritable protagonista de l’Holocaust té a veure amb els noms de les qui en van ser víctimes i de les qui hi van participar com a botxins: “Quan parlem de la Xoà tendim a perdre’ns en la xifra exacta dels sis milions de víctimes, però el que tenim són sis milions d’històries a explicar”, reivindica Sarid. I l’editora Bohigas afegeix: “Dels dirigents nazis en tenim un coneixement més detallat. Si demanes a una persona que te’n doni noms, te’n farà una llista d’una dotzena. Si li demanes fer el mateix exercici amb gent deportada i, en la majoria de casos, només sabrà anomenar-te Anna Frank”.

Durant la jornada al CCCB es va fer referència als actes commemoratius realitzats en homenatge a l’alliberament d’Auschwitz. L’escriptor israelià va designar “la voluntat de congelar l’Holocaust a la història”; és a dir, va alertar el públic que no es tracta de copsar, només, el que passava a l’interior dels camps, sinó d’explicar com és possible que aquell horror es produís. “Europa era un continent inconcebible sense la comunitat jueva, que formava gran part de la seva identitat. Però el segle XX va ser capaç d’arrencar-ho de dalt a baix. I és això el que hem d’explicar, el fons de la qüestió, no cenyir-nos a mostrar la fotografia del lloc i la situació de la mort”, va complementar l’editora.

A més, Sarid va considerar que una bona manera de canviar l’enfocament sobre les narratives que s’elaboren entorn de l’Holocaust és “reivindicar la vida de les víctimes, no només l’assassinat”. En aquest sentit, es va suggerir la proposta educativa de convidar l’alumnat a visitar tant els indrets on vivia la població jueva a Polònia com els espais on les jueves amagaven altres jueves. Tot plegat per tractar de “transmetre la gran lliçó d’humanitat dels que van ser deportats”, va assenyalar Bohigas, “constatant que persones comunes, fins i tot en una situació com aquesta, són capaces de posar la seva vida en perill per protegir la de l’altre”.

El monstre de la memòria llança una reflexió sobre els aprenentatges que es poden extreure de l’Holocaust. Després d’uns dies de visita amb un grup de joves, el guia protagonista els reuneix a tots l’últim vespre per preguntar-los quina lliçó han extret de tot el que han vist als camps d’extermini. “Potser cal ser una mica nazi per sobreviure”, esmenta un dels nois. Si aquesta és l’única conclusió, és agosarat pensar que es pot repetir quelcom similar? “Una resposta possible és tenir la força a favor teu, amb la qual cosa ho repeteixes però des d’un altre lloc. No estar en el lloc de qui pateix la història sinó en el de qui fa la història”, conclou Bohigas.

L’obra de l’escriptor israelià no s’emmarca estrictament en la categoria de literatura de l’Holocaust. Tal com l’entenem, només en formen part els llibres sobre testimonis històrics d’aquest esdeveniment, com és el cas de Cap de nosaltres tornarà, publicada enguany en català també pel Club Editor. L’autora és Charlotte Delbo, membre de la resistència francesa que va ser deportada l’any 1942 a Auschwitz, va passar per Ravensbrück i va ser alliberada el 1945.

Darrere de cada persona que apareix a les imatges dels camps de concentració del nazisme hi ha una vida amb una història |Arxiu

“Quan vaig poder mantenir-me dreta i aguantar una ploma, és a dir, sis mesos després del meu retorn, vaig escriure de seguida. […] El vaig escriure d’un sol raig, com sovint quan escric. I sense esquema, sense saber què hi diria, vaig arribar en molt poc temps al final del llibre. […] I vint anys després el vaig proposar a un editor”, va dir en una entrevista amb Jacques Chancel, el 1974, al programa de ràdio francès Radioscopie. També va explicar per què va publicar l’obra dues dècades més tard: “Aquest llibre tenia tanta importància que vaig pensar que potser seria l’única obra de la meva vida. Per això calia que fos una sola obra. I per assegurar-me que en fos una, l’havia de revisar després d’haver-la deixat descansar durant vint anys”.

En paraules de l’editora, “el llibre t’agafa el cap amb les dues mans, et gira els ulls i et diu: ‘Mireu, mireu i mireu’”, perquè Cap de nosaltres tornarà s’articula com una mena de registre on Delbo anotava tot allò que passava i veia en el seu confinament a Auschwitz: “Un cadàver. L’ull esquerre menjat per una rata. L’altre ull obert amb el serrell de pestanyes. Intenteu mirar. Intenteu-ho i veureu”.


Un llenguatge per explicar l’horror

Amb el pas dels anys, la literatura de l’Holocaust està cridada a tenir cada vegada més importància, perquè la mort dels testimonis fa que aquestes obres siguin l’únic element que recupera la memòria del que va passar. Tanmateix, l’escriptor estatunidenc Elie Wiesel, supervivent dels camps i autor de Trilogía de la noche (en castellà, a Planeta de Libros), advertia en una entrevista que tot allò viscut als camps “no ho coneixerà ni ho comprendrà ningú. Es queda fora de tot enteniment, de tota percepció”. Així, què pot aportar la literatura de l’Holocaust si no pot fer entendre a la lectora l’horror que es va viure?

“Un cadàver. L’ull esquerre menjat per una rata. L’altre ull obert amb el serrell de pestanyes. Intenteu mirar”, es pot llegir a les pàgines de ‘Cap de nosaltres tornarà’

“Crec que els hem interpretat molt malament i és un malentès bastant imperdonable”, respon Bohigas a l’interrogant, en una conversa després de l’acte al museu de cultura. Considera que mai no podrem saber què significava exactament un dia en un camp de concentració, però adverteix, a través d’una analogia, que això no pot servir com una “dispensa” per reflexionar-hi: “En el fons, no som capaços de comprendre veritablement què pensa una persona abans de ser executada, però això ens excusa d’una reflexió sobre la pena de mort?”.

“La set dels aiguamolls és més ardent que la del desert. La set dels aiguamolls dura setmanes. Les botes no arriben mai. La raó flaqueja. La raó és vençuda per la set. La raó ho resisteix tot, però cedeix davant la set”, va escriure Charlotte Delbo en un dels capítols de Cap de nosaltres tornarà. Jo em pregunto: què és, la set? Imagino que el nostre llenguatge corrent és insuficient per explicar coses com les que es viuen dins un camp de concentració. Delbo ja s’hi referia, als camps, com “un univers on les paraules s’havien marcit”. Sembla, per tant, que el repte consisteix, segons Bohigas, “a transposar unes vivències en el llenguatge. Quan dius que tens set perquè fa calor i no has begut des de fa tres hores, no té res a beure amb el que aquell deportat sap que és la set. Per tant, t’has de tornar a relacionar amb el llenguatge i dir les coses sabent que el que et llegeix no posa les mateixes experiències dins de cada paraula”.


Literatura en majúscules

En paral·lel a la qüestió del llenguatge, el seu relat fa plantejar-se fins a quin punt és important que l’escrigui una dona. La responsable de Club Editor esmenta: “M’interessa llegir el que ha escrit una deportada dona perquè m’adono que els que s’han ocupat de construir la Xoà en el meu cap són homes”. Ara bé, com a editora literària, per a Bohigas el que és rellevant, en últim terme, és la qualitat literària.

Delbo ja va afirmar, en la seva conversa de 1974 a la ràdio francesa, que “l’Holocaust és un esdeveniment tan extraordinari que no pot inspirar obres mediocres”. Deia que obligava a reinventar el llenguatge. Els camins per arribar-hi són diversos, però la lectura d’aquesta autora francesa, com la de Primo Levi i altres supervivents, produeix la sensació que la literatura poques vegades ha estat tan expressiva.

Article publicat al número 494 publicación número 494 de la Directa