“Ja no es pot fer broma de res”, ploriquegen alguns. I penso: “Mira, per fi ho vas entenent”. Abans de tot, definim aquest res. És el conjunt de tòpics amb què ja feies broma al pati de l’escola, fiera? Aquest res és una conyeta contra els de sempre, màquina? Perquè llavors sí, ja pots anar xapant la boqueta.
No perquè jo tingui la pell molt fina o pensi que el que dius no té gràcia, sinó perquè l’humor configura la nostra cultura i les nostres creences igual que ho fan la literatura, el cinema o la música. L’humor no és inofensiu ni un entreteniment innocent: és una arma transmissora d’idees. En un context humorístic, la ment està relaxada i el missatge penetra de manera directa, i s’hi queda fent pòsit. I estaria molt guai que les idees opressores deixessin de cristal·litzar dins de les nostres ments; per això d’avançar una mica com a societat i tal.
I no, ni som unes exagerades ni estem en contra de la llibertat. Però no tot s’hi val. L’humor ha de tenir límits, igual que els té la llibertat d’expressió. No és que ho digui jo. La paradoxa de la tolerància d’un tal Karl Popper –un senyor que li donava bastant al coco i que és considerat un dels pensadors més importants del segle XX– explica que si transigim davant les idees intolerants, aquesta intolerància acabarà menjant-se els nostres drets.
L’humor ha de ser un espai de creació i de transgressió, un instrument per travessar línies vermelles; però no en qualsevol direcció. És transgressor riure’s de col·lectius tradicionalment estigmatitzats? Les no normatives, les racialitzades o les persones amb capacitats diverses són algunes de les línies vermelles més travessades de la història. De tan transitades, ja estan desgastades. S’han convertit en les zones de confort dels mediocres. Mediocres que vesteixen els seus improperis de valentia i es protegeixen amb l’escut –absolutament ridícul– del “políticament incorrecte”. Què té de valent que Rober Bodegas basi un monòleg en l’avantguardista tesi que els gitanos són lladres analfabets? Quantes tones de coratge són necessàries per riure’s d’una persona amb síndrome de Down, David Suárez? És políticament incorrecte, Toni Albà, dir puta a Inés Arrimadas quan és, amb tota seguretat, l’insult que més vegades sentirà una dona al llarg de la seva vida?
Després de dècades d’impunitat, us molesta que ja no callem davant dels vostres atacs. Estaria molt bé que abans de deixar anar una gràcia féssiu l’exercici d’agafar consciència dels vostres privilegis; pel tema aquest de posar fi a les desigualtats i garantir els drets fonamentals de totes, independentment del cos, origen, ètnia o identitat sexual. Els límits de l’humor fluctuen, i ho fan precisament en funció dels privilegis. Ja ho va dir Brigitte Vasallo: “L’humor ha d’anar cap a dins i cap a dalt, si no, és opressió”. Així que si ets un home blanc, cis i hetero, el teu camp per fer humor és més petit. Sorry not sorry. La llibertat d’expressió és un dret fonamental, no un paraigua on emparar-se per dir qualsevol cosa, i menys amb acudits que farien les delícies de Bertín Osborne. Deixeu estar les bolleres, les trans i els mariques. Pareu de riure’s dels pobres, dels negres i de les gordes. Voleu ser valents? Focalitzeu el vostre enginy a atacar les elits i els privilegiats. Utilitzar les minories com a diana no pot ser un consens més universal. “Ja no es pot fer broma de res”, ploriquegen alguns. Com si el problema fos aquest. Com si ells fossin les víctimes. Com si la seva llibertat per deixar anar basura ideològica per la boca fos més important que el nostre dret a existir i viure en pau.
