“Ens enfrontem a una crisi immediata i sense precedents que mai ha estat tractada com una crisi i els nostres líders estan tots actuant com nens. Necessitem despertar i canviar-ho tot. Ara”
Greta Thunberg
A qui estigui llegint aquest petit article, segurament no li calen raons o arguments per justificar ni la realitat del canvi climàtic ni la dels seus efectes. En tot cas, li faltaran eines per combatre’l.
Coneguda universalment com a Climate litigation -al català crec podria traduir-se com a litigació climàtica-, no és res més que l’acte d’acudir als tribunals de justícia com a resposta ciutadana a la insuficiència/negligència en les obligacions dels Estats i organismes internacionals, quan aquests no respecten els nostres drets a la salut i al medi ambient. També una oportunitat per influir en les nostres decisions individuals i col·lectives i, així, contribuir a canvis legislatius.
No sabria dir -i poc importa- quan i on es va plantejar per primera vegada que la ciutadania interpel·lés la judicatura per anar contra un Estat en matèria de canvi climàtic. I encara que ara com ara ens podem trobar demandes judicials en aquest sentit per tot arreu del món -curiosament Espanya és una excepció, ja que les úniques demandes que s’han classificat en aquest grup són les que les companyies contaminants interposen contra l’Estat espanyol per discutir les seves quotes, segons la classificació de la Universitat de Columbia-, crec que el plantejament i la idea inicial és més anglosaxona que europea, tot i que el principal èxit assolit fins al moment el tenim a un país del nostre entorn, com és Holanda.
Cas Urgenda
Urgent Agenda, plataforma ciutadana de la qual formen part diferents sectors de la societat, va interposar una demanda perquè s’obligués a l’Estat holandès a aconseguir uns nivells de reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle per a finals de l’any 2020 més ambiciós que el contingut de les polítiques dutes a terme pel seu govern, considerant que els esforços per a la reducció de les emissions, almenys per al període fins a l’any 2020, no són prou ambiciosos i sol·licitaven, principalment, que s’obligui a l’Estat a aconseguir una reducció de manera que el volum de gasos d’efecte hivernacle acumulat es redueixi en un 40% o almenys en un 25% per a finals del 2020.
Després de la tramitació oportuna el Tribunal de Districte, reconeixent explícitament la vinculació entre les polítiques ambientals, el dret a la vida i el dret a la vida privada i familiar, va ordenar a l’Estat holandès que prengués les mesures necessàries per assolir una reducció d’almenys un 25% per a finals del 2020.
Aquest pronunciament, que ha estat confirmat tan sols fa uns mesos pel Tribunal d’apel·lació holandès, és un evident èxit i està servint de precedent perquè altres organitzacions s’animin a realitzar actuacions en el mateix sentit.
Veiem que la problemàtica del canvi climàtic està accedint amb un cert grau d’èxit als tribunals de justícia com una eina més per conscienciar i obligar als governs que prenguin les mesures convenients per protegir els nostres drets
A banda del cas Urgenda, són nombrosos altres procediments judicials derivats del canvi climàtic que s’han ventilat o s’estan ventilant, amb més o menys èxit. Entre d’altres, són internacionalment reconeguts, per exemple, la demanda interposada per l’Associació Les Amis de la Terre que demanda a l’Estat francès per incompliment d’objectius a assolir en matèria de pol·lució de l’aire i fixats per la Directiva 2008/50 / CE del Parlament europeu, fins ara sense resoldre; als Estats Units els casos Washington Kids, conegut perquè els demandants són menors d’edat, o Kelsey Juliana en què es va sol·licitar una indemnització a l’Estat per promoure el canvi climàtic o, també el curiós cas Leghari en què un Tribunal Superior pakistanès va estimar la demanda d’un camperol i va ordenar a les autoritats a implementar mesures contra el canvi climàtic, per tractar-se d’un país especialment sensible als seus efectes.
D’aquesta forma veiem que la problemàtica del canvi climàtic està accedint amb un cert grau d’èxit als tribunals de justícia com una eina més -ja que no hauria de ser l’única- per conscienciar i obligar als governs que prenguin les mesures convenients per protegir els nostres drets a la salut i al medi ambient.
Quina és la situació al nostre país?
Recordem que els últims informes del Grup Intergovernamental d’Experts en Canvi Climàtic (IPCC per les seves sigles en anglès) assenyalen que l’escalfament global és inqüestionable, fonamentalment per la labor humana, amb un nivell de probabilitat superior al 95% i és causat, essencialment, per les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) provocades per l’ús de combustibles fòssils i el canvi en els usos del sòl. Sobre aquesta base l’Acord de París de 2015, assenyalava objectius i obligava als Estats a prendre mesures per assolir-los.
En aquest context, a l’Estat espanyol el Parlament de Catalunya ha estat pioner en aprovar la Llei 16/2017, d’1 d’agost, del Canvi Climàtic, on es regulen mesures per reduir la dependència dels combustibles fòssils, establir un pla de transició per al tancament, de les centrals nuclears o la reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle.
Encara que per a molts insuficient, és si no més una norma innovadora, i en el seu Preàmbul s’autojustifica amb cinc informes de l’IPCC que evidencien els canvis en el clima i la seva correlació directa amb l’activitat humana.
I aquesta nova Llei era tan innovadora que els serveis jurídics de l’Estat central van córrer al Tribunal Constitucional per demanar la seva suspensió. I així, una vegada atorgada, fins al mes d’abril de l’any passat aquest Tribunal no va aixecar la suspensió. Encara que també és cert que posteriorment el panorama no va millorar, ja que l’actual situació política a Catalunya ha impedit el desenvolupament i, per tant, l’efectiva aplicació de la Llei. I, just en el moment en què s’escriuen aquestes línies, surt la informació que finalment el Constitucional ha tombat -per una suposada “ingerència de competències”- la major part de la Llei.
A Espanya operen un total de quinze centrals tèrmiques de les quals cinc són considerades entre les trenta més tòxiques de la Unió Europea
Tot i dades alarmants com que -segons Europe Beyond Coal-, a Espanya operen un total de quinze centrals tèrmiques de les quals cinc són considerades entre les trenta més tòxiques de la Unió Europea, o que nombroses ciutats espanyoles segueixen incomplint màxims de contaminació de l’aire, a Madrid no es consideren temes d’importància i, a banda de suspendre d’altres iniciatives, segueixen sense aprovar cap normativa a escala nacional.
Es pot entendre tot això com a negligència de l’Estat legislador i del govern, en termes de litigació climàtica?
Entenem que és així i, a pesar que la litigació climàtica és una eina àmpliament utilitzada arreu del món, curiosament el Regne d’Espanya, com hem vist, continua essent una excepció..
És per això que des d’Ecologistes en Acció s’està estudiant la viabilitat d’una demanda de justícia climàtica que obligui a aquest govern negligent a deixar d’avantposar els interessos econòmics d’uns pocs als drets constitucionals a la salut i al medi ambient que tenim tots. Necessitem despertar i canviar-ho tot. Ara.
