Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Sudan, entre l'optimisme i la desconfiança a les portes de la transició

La firma d'un acord entre l'oposició civil i els militars ha definit les línies mestres de la transició al país i ha posat de manifest tant la capacitat com els límits del moviment popular

Cicle de protestes al Sudan / Arxiu

“Avui la revolució ha vençut i la victòria resplendeix”. Amb aquesta eufòria va rebre l’Associació de Professionals de Sudan, l’organització més activa dins de l’aliança opositora Forces de Llibertat i Canvi, l’acord que aquests van firmar el dia 17 de juliol amb el Consell Militar de la Transició (CMT) per establir les bases d’una transició política de tres anys que hauria de conduir el país africà cap a la democràcia.

La signatura del pacte es produïa gairebé tres mesos després que el dictador islamista Omar al Bashir, que havia governat el país amb puny de ferro durant tres dècades, hagués estat deposat en un cop d’Estat sense vessament de sang forçat en part per multitudinàries mobilitzacions populars arreu del país. Des d’aquell moment i fins ara, els militars i el moviment opositor han rivalitzat per definir un nou ordre al Sudan posterior a l’era Bashir.

En concret, la firma de l’acord va ser forçada en bona part gràcies a les mobilitzacions que va viure Sudan el 30 de juny. Unes mobilitzacions que van suposar tot un revés per a unes forces de seguretat que havien intentat esclafar el moviment popular durant un mes, amb una campanya de repressió desencadenada amb el desallotjament d’una acampada a Khartum capital i que ha deixat almenys 128 morts, segons l’oposició.

L’acord signat entre civils i els militars preveu l’establiment de tres principals òrgans i defineix vagament els seus propòsits mentre duri la transició. El primer d’ells, el consell sobirà, estarà format per un total d’onze membres, cinc dels quals seran oficials escollits pels militars, cinc més civils seleccionats per l’oposició, i un darrer civil que haurà de ser acordat entre les dues parts. A més, els militars retindran el lideratge del consell durant els primers 21 mesos, i un civil ho farà durant els últims 18.

El pacte no concreta gaire més i les funcions i responsabilitats del consell sobirà encara no han estat definides, i s’espera que aquestes quedin recollides en una declaració constitucional que encara ha de ser signada

A partir d’aquí, però, el pacte no concreta gaire més. Les funcions i responsabilitats del consell sobirà encara no han estat definides, i s’espera que aquestes quedin recollides en una declaració constitucional que encara ha de ser signada. Per accedir-hi, una de les polèmiques demandes dels militars és que reservi al consell sobirà l’última paraula en les decisions clau que es prenguin durant la transició.

Aquesta prerrogativa, però, debilitaria inevitablement –en favor dels militars– el segon dels òrgans previstos: un govern tecnòcrata que les dues parts s’han compromès a formar com a part de l’acord de distribució de poder. En aquest cas, els civils haurien de nominar-ne el primer ministre i tots els ministres, a excepció dels de l’interior i defensa.

Així mateix, oficials i civils van acordar també duu a terme una investigació independent sobre els crims comesos des de l’esclat de la revolució, una exigència per part dels civils que inquieta profundament els militars, malgrat que el seu abast encara no està definit.

En aquest sentit, l’acord signat el 17 de juliol va estar en dubte fins al darrer moment, ja que els militars demanaven immunitat per als membres del consell, alguns dels quals han estat directament implicats en els crims comesos al país en els darrers mesos. Aquesta petició, però, suposava una línia vermella per a l’oposició civil, que ja desconfia de la viabilitat de conduir una investigació independent mentre els militars retinguin poder.

Per últim, el tercer òrgan de la transició, el consell legislatiu, les funcions del qual tampoc van quedar definides. Aquí, les divergències tornen a ser profundes, ja que els militars no voldrien que el legislatiu –paradoxalment– legisli, i el fet que oficials i civils s’haguessin compromès inicialment a cedir dos terços de l’ens al darrer grup no satisfaria els primers.


Els reptes

A pesar de l’entusiasme exhibit per una part de l’oposició seguint la signatura de l’acord amb els militars, els reptes que té al davant el moviment popular sudanès després de tres llargues dècades de règim autoritari, racista i islamista, continuen sent ingents.

A curt termini, el principal desafiament implica completar el mateix acord polític, concretant la declaració constitucional que permeti fer operatiu el consell sobirà i establint el consell legislatiu i el govern. Uns objectius que a hores d’ara ja s’han endarrerit més del previst, posant de manifest les dificultats per portar a la pràctica les línies mestres establertes.

Per aquest motiu, encara planen forts dubtes sobre el compromís real dels militars amb la transició política. No només per la forta reticència que han mostrat a l’hora de cedir poder, sinó també pels seus repetits canvis de postura respecte a l’acord de distribució de poder i el fet que ja hagin trencat les negociacions i optat per la via repressiva en una ocasió.

La figura que genera més recel del consell militar és la de l’influent general conegut com a Hemedti, líder del poderós grup paramilitar Forces de Suport Ràpid (FSR) amb grans interessos polítics i econòmics que una transició democràtica inevitablement posaria en perill

En particular, la figura que genera més recel del consell militar és la de l’influent general Mohamed Hamdan Dagolo, conegut com a Hemedti. Líder de les Forces de Suport Ràpid (FSR), un poderós grup paramilitar, Hemedti té grans interessos polítics i econòmics que una transició democràtica inevitablement posaria en perill. A més, els seus homes van ser els responsables del cruent desallotjament de l’acampada a Khartum del 3 de juny, un fet que posa en qüestió el seu compromís i que podria pagar car si s’acabés duent a terme una investigació independent sobre els crims comesos des de l’esclat de la revolució.

Paral·lelament, la unitat de l’oposició també serà clau per poder mantenir el pols amb els militars. Tot i que fins al moment les Forces de Llibertat i Canvi han mostrat una admirable cohesió, l’acord de repartiment de poder signat amb els militars no va incloure inicialment la firma d’alguns sectors de l’oposició, entre ells grups armats. A més, el pacte va generar fortes crítiques internes que retreuen no haver complert expectatives. Inevitablement, un avançament de la transició seguirà tensant les cordes de l’oposició.

Militars i el moviment opositor han rivalitzat per definir un nou ordre posterior a l’era del dictador Omar al Bashir (en la imatge) |Arxiu

 

“[L’oposició] s’hauria d’assegurar que les diferents comunitats de Sudan se senten representades [durant la transició], i no venudes”, assenyala a la Directa Alden Young, professor d’estudis afroamericans a la Universitat de Califòrnia. Igualment important, els òrgans de transició hauran de fer front a una economia en estat crític que podria debilitar-se encara més si es prolonga aquest impàs. En aquest sentit, les protestes inicials al país van esclatar a causa de factors com la forta caiguda del poder adquisitiu experimentat per les locals, una inflació galopant i la forta manca de liquiditat.

Alhora, l’acord polític tampoc adreça completament la precària situació de les regions perifèriques del país, que han patit durant dècades les conseqüències de la forta centralització del règim de Bashir i que, en casos com a Darfur, han sofert dantescos conflictes civils i armats que alguns temen que puguin tornar a esclatar. “A curt termini potser poden evitar el tema, però a mitjà o llarg termini s’ha d’adreçar la desigualtat entre el centre i la perifèria,” considera Young. “Un dels principals factors d’inestabilitat al país han estat els greuges i la manca de desenvolupament de la perifèria”.

S’han format dos grans blocs amb interessos divergents i liderats, d’una banda, per Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units, favorables als militars; i, de l’altra, estats africans, sobretot de l’est del continent i emparats per la Unió Africana, favorables als civils

Un dels factors que podria ser clau a l’hora de seguir condicionant els esdeveniments al Sudan serà la intervenció exterior. Des que va esclatar la revolució al país s’han format dos grans blocs amb interessos divergents i liderats, d’una banda, per Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units, favorables als militars; i, de l’altra, estats africans, sobretot de l’est del continent i emparats per la Unió Africana, favorables als civils.

“[Fins ara], la resposta de la comunitat internacional no ha estat suficient en proporcionar ajuda al país,” apunta Young, que agrega: “Si hi ha un moviment cap a una transició democràtica, farà falta una ajuda significativa per al poble de Sudan.”

Malgrat els reptes que afronta l’oposició, Young creu que hi ha motius per a l’optimisme. “Sudan ha viscut experiments abans, amb revoltes populars que han derrocat règims militars i col·locat governs civils al país, però tradicionalment aquests moviments han estat majoritàriament confinats a la capital i altres grans ciutats. Aquest nou moviment sembla que ha après la lliçó, i ha guanyat força a les ciutats i les zones rurals,” explica.

“A més, en l’àmbit social hi ha la voluntat d’adreçar algunes de les qüestions de raça, religió i ètnia que durant molt de temps han estat ignorades a Sudan,” conclou, “i hi ha voluntat per imaginar una nova identitat que avanci cap a una millor integració de tot Sudan”.