Fins ara, s’han descobert un total de nou infiltrats en diferents moviments socials de Catalunya, el País Valencià i Madrid. Agents que van entrar en la vida de desenes de persones, van envair la seva intimitat i els van generar un dolor tan bèstia que les psiquiatres del centre Sira l’han qualificat de “tortura institucional”.
Malgrat això, i tot i la gravetat dels fets denunciats –i les seqüeles que han quedat en les perjudicades–, fins ara cap de les querelles presentades ha estat admesa a tràmit. Igualment, els recursos d’apel·lació interposats contra les inadmissions han estat desestimats. Tenint en compte que l’article 313 de la Llei d’enjudiciament criminal només permet inadmetre una querella “quan els fets en què es fonamenta no constitueixen delicte”, el que ens venen a dir els senyors jutges és que entenen que els infiltrats no van cometre cap il·lícit penal.
Hi ha diferents teories sobre per què la justícia s’ha negat a investigar adequadament unes infiltracions en col·lectius que no constitueixen organitzacions criminals, vulnerant drets fonamentals i sense control judicial. Algú dirà que el Codi Penal no conté figures específiques per perseguir aquests fets –una afirmació que considero incerta– i altres persones ho atribuiran a una sobreprotecció policial per part dels jutges. Però, sigui quina sigui la raó, el que és innegable és que la decisió de no investigar ha tingut com a resultat “banalitzar i frivolitzar molt el patiment de les persones afectades”, com diu el psiquiatre Pau Pérez al reportatge “Infiltrats”.
La (in)activitat judicial fins ara ens podria portar a concloure que aquesta no és la via adequada per limitar les infiltracions policials. Podríem citar Michel Foucault per dir que la missió de la justícia no és la defensa de les víctimes, sinó la perpetuació de les estructures de dominació i que, per tant, no podem esperar que els jutges posin fi a aquests abusos.
El dret, exercit des d’una perspectiva crítica, pot ser una eina poderosa de transformació social
Tanmateix, malgrat els obstacles jurídics que les diferents denunciants estan intentant superar, malgrat la manca de voluntat per investigar els fets que tenen alguns jutges, crec que no hem de rendir-nos ni abandonar la via judicial. El dret, exercit des d’una perspectiva crítica, pot ser una eina poderosa de transformació social. Els litigis estratègics han servit històricament per conquerir drets tan diversos com aturar desnonaments basats en clàusules abusives, aconseguir la pensió de viduïtat en parelles de fet, anul·lar acords comercials amb el Marroc en territoris sahrauís, limitar les acusacions per enaltiment del terrorisme només pel fet de verbalitzar opinions, i un llarg etcètera. Per això, si denunciem davant la justícia els diferents abusos comesos per les forces policials, potser en algun moment aconseguirem un reconeixement de culpabilitats, la reparació a les víctimes i una limitació –dubto que desaparició– d’aquestes pràctiques. En moltes ocasions ens trobarem amb un mur i no aconseguirem res, però, amb perseverança, en algun moment serà possible.
Ara bé, l’estratègia purament judicial, si s’abandona a la seva sort, poques vegades serveix per aconseguir precedents judicials favorables. Ha de venir acompanyada de suports i mobilitzacions socials àmplies que facin entendre als operadors jurídics que aquestes pràctiques no estan justificades. Com diu l’article 3 del Codi Civil, “les normes s’interpretaran […] en relació amb el context […] i la realitat social del temps”. És el nostre deure visibilitzar que la realitat social del nostre temps és de rebuig a la impunitat policial.
