Fa uns dies va arrencar l’edició 25 del festival Barnasants, la cita de referència de la cançó d’autor als Països Catalans. Recentment, el director de la mostra, Pere Camps, esbossava l’evolució del gènere de la cantautoria durant aquest quart de segle d’existència del certamen. Ara, una tria dels noms més destacats entre les 135 actuacions programades en la cita actual del Barnasants, reflexiona per a la Directa sobre el sentit de la cançó d’autor en el moment actual, alhora que valoren la importància del festival com a dinamitzador del gènere i presenten el repertori que hi defensaran.
Xavier Baró
“El cantautor mira amb desconfiança la mà que mou i programa, no som gaire obedients”
En quin moment es troba en general el moviment de la cançó d’autoria? La seva funció social continua sent la mateixa que fa 25 anys?
Com a moviment, jo crec que no existeix. Hi ha gent que ens hi dediquem, però som flors que neixen i viuen en jardins apartats del carrer major. En certa manera hem tornat als temps d’abans de la indústria discogràfica. Cadascú fa la seva obra i l’ensenya al món, que s’ho mira amb el tic del consum ràpid i no ho digereix amb la lentitud que caldria. La cançó d’autor, per mi, representa un compromís amb un cert realisme poètic i la voluntat d’avançar artísticament. Al mateix temps, mira amb desconfiança la mà que mou i programa, i no se’n refia del tot. No som gaire obedients. La funció social hauria de ser la mateixa de sempre, no crec que hagi canviat des de François Villon: qüestionar l’oferta del benestar, denunciar directa o indirectament la gran estafa social que l’actual sistema ens ofereix.
Què creus que ha aportat a aquest sector artístic el festival BarnaSants després de tants anys d’existència?
El BarnaSants ha suposat mantenir viva la solitària i desvalguda flama de la cançó d’autor aliena al corrent mediàtic conservador i obedient que impera. En aquest sentit, és indispensable i heroic. És un moment rebel aliè a les modes i al decorat monocolor.
Quina proposta (espectacle, repertori, disc…) has presentat en aquesta edició del cicle?
Jo presento el disc La veu de la muntanya, amb onze cançons que són com l’essència del que és per a mi la cançó d’autor. Fent un paral·lelisme, seria com el que en cinema és per a Jim Jarmusch, o en fotografia per a Alberto Garcia Alix. En aquest disc he mirat endins i he escrit el que hi veia i, partint de la base que una cançó és un ram d’idees una mica reflexionades, que canvien a la velocitat de la llum però deixades anar on elles volen, les he plantat a l’asfalt del caos de les ciutats d’avui en dia, i les he pintat amb la meva paleta, amb els colors que m’he anat fabricant jo mateix. (Actuarà a la Lleialtat Sansenca de Barcelona 2l 22 de febrer).
Anna Roig
“Potser reflecteix més universos personals que col·lectius en aquest moment”
En quin moment es troba en general el moviment de la cançó d’autoria? La seva funció social continua sent la mateixa que fa 25 anys?
La cançó és aquell gènere tan popular, que sempre ha estat i estarà viu, ja que ens serveix per expressar-nos, ja sigui individualment o col·lectivament. No sé dir com es troba el moviment de la cançó d’autor actualment. Potser reflecteix més universos personals que col·lectius en aquest moment. Però allò que és personal, no forma part també del que és col·lectiu? La cançó diu coses i poques vegades deixa indiferent. Per tant, encara que actualment hi hagi un moviment menys clar a nivell reivindicatiu, pot fer canviar alguna cosa en aquells qui l’escolten.
Què creus que ha aportat a aquest sector artístic el festival BarnaSants després de tants anys d’existència?
El BarnaSants ha estat aquell festival que ha obert les portes a tots els projectes de cançó d’autor i ha generat vincles entre cantautors. També ha organitzat reconeixements a autors cabdals de la nostra cultura i ha exportat la cançó d’autor catalana fora de la capital i a altres països. Personalment, sempre recordaré quan vaig trucar al Pere Camps per primera vegada, quan tot just m’iniciava en aquest món amb un primer disc, i de seguida ens va donar la possibilitat de presentar el nostre treball al Festival. El que fa el Pere va més enllà de programar un festival, és com si treballés al servei de la cançó d’autor i de qui la fa per a mantenir-la viva i fer-la créixer, recolzant tots els projectes en la mesura que li sigui possible.
Quina proposta (espectacle, repertori, disc…) has presentat en aquesta edició del cicle?
En aquesta edició presento l’espectacle La tendresse. Hommage aux belles chansons juntament amb l’Àlex Cassanyes Big Band Project. És un homenatge a unes quantes cançons franceses que m’han marcat i que feia temps que tenia ganes de cantar, arranjades deliciosament per l’Àlex i interpretades per la seva Big Band. (Ha actuat al teatre Joventut de l’Hospitalet el 31 de gener)
Ángel Petisme
“La cançó es troba en un bon moment creatiu perquè estem envoltats d’ignorància”
En quin moment es troba en general el moviment de la cançó d’autoria? La seva funció social continua sent la mateixa que fa 25 anys?
Es troba en un bon moment creatiu perquè estem envoltats d’ignorància, brossa i dolor, i són moltes les expressions i els gèneres musicals i literaris que alcen la seva veu per mobilitzar una societat molt narcotitzada i acovardida. Mentre la ignorància, la prepotència i l’avarícia dels governants estiguin al servei de la banca i les grans corporacions, els cantautors no perdran el sentit de la seva existència.
Què creus que ha aportat a aquest sector artístic el festival BarnaSants després de tants anys d’existència?
El BarnaSants ha sigut un pulmó i un batec inspirador per a molts artistes dels pobles ibèrics, així com llatinoamericans i europeus. Tots ens hem preparat i hem donat el millor per a correspondre al seu compromís ètic i estètic.
Quina proposta (espectacle, repertori, disc…) has presentat en aquesta edició del cicle?
He preparat un concert irrepetible i antològic a partir dels meus divuit discos, amb especial atenció a Pilar, dedicat a la meva mare, i els poemes de La camisa de Machado (Prix International de Littérature Antonio Machado). A més, per a homenatjar José Antonio Labordeta, que tantes vegades va actuar al Barnasants, quan es compleixen deu anys de la seva mort, visitaré alguna de les seves cançons més bategants. (Ha actuat a Luz de Gas el 31 de gener).
Francesc Pi de la Serra
“De les conselleries de cultura governamentals no se’n sap pràcticament res”
En quin moment es troba en general el moviment de la cançó d’autoria? La seva funció social continua sent la mateixa que fa 25 anys?
El “moviment de la cançó d’autor” està immers en el que es podria anomenar “l’estat de la música a Catalunya” i per a la seva pròpia existència depèn de les infraestructures, que serien la indústria discogràfica, l’accés a la programació de les sales i els teatres, i sobretot les partides econòmiques de les conselleries de cultura governamentals, municipals, etcètera, de les que no se’n sap pràcticament res ,i quan se’n sap alguna cosa, un es topa amb una realitat surrealista. Tot això, entre altres coses, fa que a Catalunya la música estigui com sempre, amb el cul enlaire. El cantautor /cantautora paga impostos, com qualsevol treballador. Les administracions haurien de contemplar-ho així, però malauradament no es el cas.
Què creus que ha aportat a aquest sector artístic el festival BarnaSants després de tants anys d’existència?
L’existència del BarnaSants és fonamental per al desenvolupament general dels cantautors i de les cantautores: dona feina, presència publica, facilita discografia… Sense el BarnaSants la realitat laboral nostra seria encara mes feixuga del que és.
Quina proposta (espectacle, repertori, disc…) has presentat en aquesta edició del cicle?
Presento el concert Cançons de Combat que es va estrenar a les Cotxeres de Sants el passat 10 de gener. (Va actuar a la pre-inauguració del 10 de gener i torna a fer-ho al teatre Principal de Palma el 4 de febrer i a la Casa de Cultura de Bellreguard el 22 de febrer).
Rosa Zaragoza
“La funció del cantautor continua sent la mateixa: gent dient el que s’ha de dir”
En quin moment es troba en general el moviment de la cançó d’autoria? La seva funció social continua sent la mateixa que fa 25 anys?
Jo crec que la funció del cantautor continua sent la mateixa. Hi ha gent dient el que s’ha de dir, però és veritat que falta el ressò que la cançó d’autor va tenir en altres temps per part dels mitjans de comunicació
Què creus que ha aportat a aquest sector artístic el festival BarnaSants després de tants anys d’existència?
El BarnaSants ha aportat més visibilitat al sector.
Quina proposta (espectacle, repertori, disc…) has presentat en aquesta edició del cicle?
És un concert que es diu Rosa Zaragoza i amigues on faig cantar amigues que ho fan molt bé i son molt poc conegudes. I també pel plaer de cantar juntes. (Actuarà al Centre Cívic Torre Llobeta de Barcelona el 21 de març).
Pedro Burruezo
“Un autor sincer d’avui ha de dir al seu oient que la veritable revolució comença per un mateix”
En quin moment es troba en general el moviment de la cançó d’autoria? La seva funció social continua sent la mateixa que fa 25 anys?
En general, el món actual és un món de molta confusió. Fa unes dècades, era clar identificar l’enemic: les dictadures… Ara mateix, l’enemic és pràcticament invisible, és subtil i està per tot arreu, fora i dins. És normal que la cançó d’autor visqui una renovació en aquest sentit. Jo diria que alguns autors/es viuen encara sotmesos a uns patrons que venen des de fa unes dècades i altres autors/es, en canvi, fan una música i uns textos més innovadors en aquest aspecte, no tan polítics, no tant ideològics. De vegades, les ideologies poden allunyar-te de la realitat i de les solucions. La funció social del que canta les seves composicions ja no pot ser la mateixa que fa unes dècades. Per a mi, un autor sincer d’avui ha de dir-li al seu oient que la veritable revolució comença per un mateix. Una altra cosa important: en general, els autors/es d’avui són molt més músics que fa unes dècades.
Què creus que ha aportat a aquest sector artístic el festival BarnaSants després de tants anys d’existència?
El BarnaSants és un aparador bestial de tot el que succeeix a l’entorn de la cançó d’autor i les seves músiques afins. Si vols veure i sentir el que es cou al “gremi”, no pots deixar d’escoltar els seus artistes. La programació és tan àmplia que, realment, gairebé no es queda ningú fora. Festivals com el BarnaSants són molt necessaris per què, malgrat aquest món musical divers, alguns artistes es quedarien sense un festival de ressò on poder presentar les seves propostes.
Quina proposta (espectacle, repertori, disc…) has presentat en aquesta edició del cicle?
Enguany, participo al BarnaSants sota l’emblema Burruezo & Medievalia Camerata + Rafel Arnal amb l’espectacle Mística i eròtica. Homes i dones sense límits al món medieval. Parlem de la revolució de l’èxtasi, la més trencadora, on el misticisme i l’erotisme poden anar junts. Al repertori predominen les peces del nostre darrer disc, “Al Andalus S. XXI”, alguna peça dels discos anteriors i altres d’en Rafel Arnal. (Actuarà a l’Auditori Barradas el 9 de febrer).
Jordi Montañez
“La cançó d’autor és un estil necessàriament anticapitalista”
En quin moment es troba en general el moviment de la cançó d’autoria? La seva funció social continua sent la mateixa que fa 25 anys?
Avui dia som lluny de poder considerar la cançó d’autor un moviment. Sí que existeix l’afinitat i fins i tot certa organització entre algunes propostes, però no és suficient. A més de la voluntat de cantants i activistes, cal també aquesta aposta per part de les institucions culturals i dels governs. Parlo de suport econòmic i material, tal com ja s’ha fet al llarg de la història en altres països com Cuba, amb el moviment de la Nueva Trova. La cançó d’autor és un estil necessàriament anticapitalista, on la reflexió i el diàleg hi tenen un pes important i on el que es diu i es canta passa per sobre dels interessos d’un mercat on impera la necessitat de crear producte ràpid i asèptic. És per això que, encara que passi el temps, la funció social de la cançó d’autor continua i continuarà sent la mateixa. “Per què cantem si no és per remoure-ho tot?”, canta Silvio Rodríguez.
Què creus que ha aportat a aquest sector artístic el festival BarnaSants després de tants anys d’existència?
El BarnaSants ha estat una eina essencial de creixement i visualització de la cançó d’autor als Països Catalans. Per a mi és gairebé una estructura d’Estat. Per una banda, perquè és dels pocs festivals, potser l’únic, amb una programació destinada exclusivament a la cançó d’autor amb un marc de Països Catalans i, per l’altra, perquè la programació sempre combina propostes consolidades amb d’altres de novelles, i propostes locals amb d’altres d’internacionals. Això facilita que molts projectes de cançó d’autor disposin d’un altaveu amb projecció i en condicions per poder presentar els seus treballs. Al Barnasants, a més, hi ha un valor afegit: el director i tot l’equip són activistes de la cançó, persones sensibles amb la creació i difusió del missatge de la cançó d’autor i això es nota, i molt, en el festival.
Quina proposta (espectacle, repertori, disc…) has presentat en aquesta edició del cicle?
Jo enguany presento el meu quart disc, Minsk · Praga · Budapest. Serà amb la banda. Hi esteu convidats! (Actuarà al Harlem Jazz Club de Barcelona el 7 de març).
Cris Juanico
“Potser ara, amb tot el que està passant en política, ens podem adonar de la funció social de la cançó”
En quin moment es troba en general el moviment de la cançó d’autoria? La seva funció social continua sent la mateixa que fa 25 anys?
Potser ara, amb tot el que està passant en política, no només a Catalunya i a l’Estat espanyol, sinó també a nivell europeu (renaixement de l’ultradreta, el brexit, la crisi de la migració al mediterrani, el dret a decidir…), ens podem adonar de la funció social de la música, de la cançó, del missatge que es pot donar.
Què creus que ha aportat a aquest sector artístic el festival BarnaSants després de tants anys d’existència?
Segurament el BarnaSants ha permès mantenir latent la veu de molts artistes disconformes amb el que veien, malgrat l’acomodament i la bonança econòmica viscuda en els seus primers anys d’existència del festival. Ara aquestes veus són imprescindibles i necessàries per donar visibilitat al preocupant dia a dia que ara ens toca viure.
Quina proposta (espectacle, repertori, disc…) has presentat en aquesta edició del cicle?
En aquesta edició del BarnaSants presentaré el disc Viu amb l’espectacle Salpols, acompanyat de contrabaix i violí. Una proposta de caire intimista en el que la mar salada i la pols de la terra abracen cançons dibuixades de desig, melangia, natura, festa, somnis, sentits, vent, silenci o compromís. Un concert que planeja pels contorns de Menorca, i tan prest contempla i canta a la mar propera i a l’hora immensa i oberta -ara sal- com ens apropa al terra endins de l’illa més personal -ara pols-. (Actuarà al Centre Octubre de València el 6 de març i a Luz de Gas el 7 de març)
Toti Soler
“La comparació hauria de ser sobre 50 anys, perquè fa 25 anys la desfeta de la cultura catalana ja era total”
En quin moment es troba en general el moviment de la cançó d’autoria? La seva funció social continua sent la mateixa que fa 25 anys?
Crec que la comparació hauria de ser sobre (almenys) els 50 anys, no 25, perquè fa 25 anys la desfeta de la cultura catalana era total. Els començaments de la cançó en català s’haurien de situar a l’inici dels anys seixanta, amb la creació dels Setze Jutges. En aquell temps la veu més representativa era en Raimon i hi havia altres cantautors com Ovidi Montllor, que s’enfrontaven a una situació política potser més dura que l’actual. Amb els anys, les tendències musicals cada cop són més adeptes al pop americà, oblidant d’una forma lamentable la nostra cultura mediterrània, i tampoc crec que literàriament hi hagi hagut un progrés valent. També tenim el gran problema de l’oblit: oblit històric, artístic, cultural, i aquest és un problema molt greu, que els responsables culturals del govern i els mitjans de comunicació s’haurien de prendre seriosament. De totes maneres no es pot generalitzar, sempre hi ha persones amb una consciència clara, política, musical i literària.
Què creus que ha aportat a aquest sector artístic el festival BarnaSants després de tants anys d’existència?
El BarnaSants ha vingut a substituir en gran part l’absència de recitals organitzats per ajuntaments, o per tanta gent lluitadora que donaven tot el que podien per a fer aquells recitals, sempre amb un munt d’entrebancs per part de les autoritats. S’ha d’agrair aquest esforç, i s’ha de procurar que continuï creixent. Jo soc músic, no cantautor, i vull fer notar que la música del nostre país està en una situació encara pitjor que la de la cançó. Hi ha noves escoles de música, i per tant més bons músics, però la situació laboral d’aquest nous músics és molt complicada per la poca tradició musical que hi ha i per les poques propostes que tenim. S’ha de despertar la curiositat general per a la música, però no de la música comercial que ja té més del 90% d’audiència que acaparen els mitjans de comunicació. Parlo de la música en majúscules, de qualitat, encara que soc conscient que això sols s’aconsegueix amb educació i a llarg termini.
Quina proposta (espectacle, repertori, disc…) has presentat en aquesta edició del cicle?
La Gemma Humet i jo, Toti Soler, presentem el nostre darrer disc Petita Festa, on fem el nostre particular homenatge a Ovidi Montllor -que mai hem deixat de fer- però també hi hem afegit quatre cançons franceses de Léo Ferré, Georges Brassens, Jacques Brel i Boris Vian perquè pensem que són autors importants. També aportatem cançons del meu pare Jordi Soler Bachs sobre poemes de Joan Vinyoli, i diverses cançons meves sobre diferents poetes, com Maria Antònia Salvà, Joan Vergés, Joan Salvat Papasseit i d’altres. En solitari també interpreto algun tema amb la guitarra. En definitiva, primer soc músic, però amb molta relació amb el món de la cançó. (Actuarà amb Gemma Humet A l’Unió Casal Gedilenc de Gelida l’1 de març i a la casa de Cultura de Bellesguard el 4 d’abril).
