El 1977, dos joves filòsofs francesos -Pascal Bruckner i Alain Finkielkraut-, farts de la celebrada revolució sexual del moment, es van embarcar en una crítica mordaç de la sexualitat masculina, i per tant, de l’imperi del que genital i de l’orgasme. El nou desordre amorós, el primer dels seus llibres -amb una escriptura sobrada i pedant-, es va cristal·litzar en una sèrie de proclames que es van inocular entre les meves venes, deixant un pòsit d’incerteses sexuals i desestructures discursives. Així, amb tota la intenció del món de fer comú, us traspasso, homes que em llegiu, la nosa angoixant que ridiculitza i menysprea la nostra activitat -i desig- sexual. Encara que sembli que a les lletres següents m’endinsi en una mena de biologisme del nostre sexe, no és més que socialització arrelada fins al moll de l’os. I les gònades. Perquè, encara que costi, es pot transformar si prenem consciència del nostre gaudi, i, sobretot, perquè no tots els homes senten seva la hipèrbole d’aquests polemistes francesos. Beneïda intersexualitat.
Comparteixo aquestes envestides contra el nostre cos viril perquè la distància que puguem prendre pel que fa al codi sexual inscrit ens permeti descobrir finalment la nostra pròpia polimorfa, la nostra elasticitat, i obrir-nos així a noves voluptuositats desconegudes. El nostre plaer tampoc és impermeable i es pot pensar. Ens correspon un altre lloc i hem de regalar-nos-el; on no sigui desitjable l’hegemonia, on ens satisfem com a Objecte, i pel que per fi puguem abandonar el narcisisme del que és propi. Assolir un espai imprecís alliberat per una afirmació escandalosa: la nostra sexualitat és mediocre.
El nostre plaer tampoc és impermeable, i es pot pensar. Ens correspon un altre lloc i hem de regalar-nos-el; on no sigui desitjable l’hegemonia, on ens satisfem com a Objecte, i pel que per fi puguem abandonar el narcisisme del que és propi
Una de les seves tesis principals, desenvolupada de manera carregosa (són ideòlegs francesos …), és la següent: La relació sexual històrica per l’Home és el recorregut sempre dramàtic d’un ésser que vol gaudir del cos d’una dona -o d’un altre, afegiria jo- i acaba invariablement per gaudir dels seus propis òrgans.
“El mínim que es pot dir-se del plaer masculí és que és breu i dèbil”, perquè en el nostre gaudi es dóna un triple reduccionisme: la sexualitat s’enfoca en els òrgans i plaers genitals, l’erotisme es limita al bagatge sexual masculí, i el cos masculí es limita al penis, amb l’oblit conscient de l’heterogeneïtat anal i d’altres zones erògenes. Per tant, arribant encara més lluny, podem parlar de gaudi en majúscula o es queda en una mera representació del que hauria de ser? Quant hi ha de performance mentidera en els nostres sentiments corporals? Sentim francament l’ardor pulsional caòtic o no som més que un projector de fotogrames de Cinexin? El frenesí carnal té gènere, i menteixen els que ens van vendre que era el nostre: diga’m de què presumeixes i et diré què et manca.
La nostra sexualitat (auto) reprimida, inconscientment limitada, es converteix en genitalitat obsessiva … i, al final, “en una feble convulsió espermàtica”. La decepció és el resultat mateix del gaudi masculí genital. En el més intens de la tempesta voluptuosa, l’home manté el cap fred, es distancia, fuig. Mira imatges, però no crea fantasies: en les primeres hi ha separació; en les segones, afecció. A les exorbitants obligacions lligades a la condició masculina (honor, coratge, violència, duresa …) se li suma una mena de deure del plaer genital, una obligació d’eficàcia hedonista entesa en termes d’erecció / ejaculació permanents. Al cap i a la fi, una experiència breu i aterridora d’una vacuïtat.
A les exorbitants obligacions lligades a la condició masculina (honor, coratge, violència, duresa …) se li suma una mena de deure del plaer genital, una obligació d’eficàcia hedonista entesa en termes d’erecció / ejaculació permanents
La falsa desinhibició -sempre hi ha control-, el flirt ocasional -rebuig a compromís-, les proeses de la virilitat com a esport, la disposició perpètua del cos femení, els discursos sobre l’homosexualitat, la perversió com una nova forma d’esnobisme, l’anorreadora presa d’espais de la pornografia i els vincles sensuals desvirtuats s’erigeixen com a elements substancials del nostre imperatiu categòric masculí.
L’angoixa del nostre orgasme no passa tant per ser fulminats per l’esplendor genital com per la por de quedar atroçment apàtics. “Vessament és esfondrament. Després de l’orgasme no és el cor sinó el cos el que li falta a l’home, una gran devastació li ha privat de la seva potència. Desposseïts de tota disponibilitat “. El coit ha representat una immensa cruïlla de desil·lusions carnals. No ens esquincem, ens buidem. El màxim de la força de coincidir i es confondrà amb el màxim de la debilitat. Gaudeix la part i no el tot. “Quan el nostre desig culmina, ja ha desaparegut. Esperàvem una deflagració i només s’ha produït la guspira d’un petard “.
Són plantejaments implacables, d’una absència total d’amabilitat amb els nostres plaers, ho sé; però fem un exercici d’honestedat i preguntem-nos quant de veritat hi ha en el que esteu llegint. Si no us trenca en mil bocins perquè no us hi reconeixeu, us envejo … jo i molts dels homes amb els quals he anat compartint aquestes reflexions en els últims anys.
Proposo combatre l’empobriment a què hem estat abocats en matèria sexual, transcendir la història simple que ens expliquem a nosaltres mateixos, dessacralitzar el nostre penis, posar el focus en la pell, al cos, abandonar el centre i donar a llum la nostra fisiologia perifèrica oculta
El llibre està descatalogat, i és difícil de trobar, per això em prenc la llicència de seguir fotent-vos la vida -a qui es mostri sensible amb l’exposat- amb els següents extractes tallats i enganxats:
“L’ejaculació és una promesa incapaç de ser mantinguda; l’home té la impressió que alçarà el vol i esclatarà, però es desploma. Ja s’ha acabat, pensa, però tot just havia començat a perdre el cap i ara tot s’ha ha marxat. L’ejaculació sempre és el no era això. En relació al que s’esperava, no era això, la crisi més intensa i al mateix temps més insignificant, fàcil d’obtenir, ràpida de satisfer, pobra en sensacions.
L’ejaculació no només és precària, sempre és precoç, prematura; no arriba a la seva hora, no depèn de cap maduració, és sobtada, imprevisible, sempre catastròfica. Tot acaba d’una vegada; deixant anar el raig de semen res roman en l’home, tot està dit. En altres paraules, és mort, extenuat, no disponible, inepte per a tota continuïtat. El seu cos, buidat de capacitats de gaudi, és retornat a les seves funcions purament animals, és una carn freda i diàfana que només obeeix al principi d’autoconservació, a una mecànica desproveïda de sensacions, una simple utilitat “.
Sembla que els ideòlegs francesos es tanquen en un carreró sense sortida imposat per allò biològic, però no és així, us ho asseguro: ells també apostaven pel canvi … sabent que era a través de la cruesa com sacsejar-nos, fracturar-nos, i deixar-nos anar en un camp que sempre hem tingut lligat i ben lligat.
El nostre ritual amorós ha de ser revolucionat, així com les nostres vivències pulsionals. Desprendre’ns de la tirania de l’orgasme ideal, del protagonisme que ens subjecta, de la promoció castrant i ridícula de la nostra potència i permanents ganes
Proposo combatre l’empobriment a què hem estat abocats en matèria sexual, transcendir la història simple que ens expliquem a nosaltres mateixos, dessacralitzar el nostre penis, posar el focus en la pell, al cos, abandonar el centre i donar a llum la nostra fisiologia perifèrica oculta. El nostre ritual amorós ha de ser revolucionat, així com les nostres vivències pulsionals. Desprendre’ns de la tirania de l’orgasme ideal, del protagonisme que ens subjecta, de la promoció castrant i ridícula de la nostra potència i permanents ganes. Però continuo amb la flagel·lació:
“Per a l’home, quan els cossos es troben ja no creen cap sentit nou, ja estan habitats per unes veritats preestablertes que han de realitzar si no volen caure en la bogeria no viril o la monstruositat. Copiada de la teoria de la racionalització industrial, la ideologia de l’orgasme és utilitarista; és l’adaptació dels mitjans a una fi, el cronometratge precís dels més ínfims gestos, contribuint tot al preciós resultat.
En diferenciar l’acte sexual a apogeu final i preliminars, desvaloritza automàticament aquests últims, els porta a no ser altra cosa que companys de viatge més o menys subordinats a un gaudi central immediatament satisfet. Hipòtesi: l’obligació de l’orgasme està precisament aquí per resoldre l’angoixa de no saber què es vol “.
Redoblo l’aposta i entro succintament -i amb tota la manca de rigorositat del món- en l’últim terreny, en el del patriarcat: com es relaciona tot el que s’ha exposat amb l’estructura social més enllà de la nostra psicologia sexual interna. D’aquesta manera, en una de les seves pàgines, Finkielkraut i Bruckner arriben a exposar que “l’home domina la dona tal vegada no tant per gaudir lliurement com per sufocar-hi una voluptuositat que pressent tan fort i tan violenta que esgota i relativitza per sempre la seva “. Es demostraria la hipòtesi de Mary Jane Sherffey -psicoanalista nord-americana- segons la qual “una de les pedres angulars indispensables sobre la qual estan basades totes les civilitzacions modernes és la supressió coercitiva de la desmesurada sexualitat de les dones”. Aquí ho deixo, bon amor d’estiu.
