Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El que queda de la formigonera

El muralista Escif homenatja el moviment veïnal del barri de la Salut de Sant Feliu de Llobregat amb un mural a la plaça del mateix nom, recuperada pels veïnat fa quaranta anys i avui acabada de reformar per l'Ajuntament

/ Victor Serri

Ocupen la plaça amb insolència un grup de nenes i nens que es passen la pilota a cops de peu i a crits, tot ignorant la calor, el calendari i el rellotge. Als bancs, la gent gran parla poc i aguanta impàvida com les branques dels arbres la calor estival. Sobre els caps de tots ells, un mural gegant que ocupa de dalt a baix la paret de l’edifici: hi apareixen figures humanes discutint, protestant, portant pancartes. I consignes, crits i comentaris escrits tal com raja per l’artista. L’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat acaba de reformar la plaça i ha cedit aquest espai al grafiter i muralista Escif, valencià de prestigi internacional, perquè homenatgi el veïnat del barri. Fa quaranta anys van ser ells i no l’Ajuntament els que van crear l’espai, els que van convertir un solar en l’únic espai públic del barri de la Salut.

Al Baix Llobregat el proletariat es consolida a partir dels seixanta, amb un creixement industrial exacerbat i una immigració en massa, que fa que Sant Feliu mateix passi de vuit mil a quaranta mil habitants en els deu anys que van de 1960 a 1970

Ens explica la història un dels promotors de l’homenatge, Àngel Merino, que va ser líder veïnal anticapitalista als setanta, regidor de cultura als vuitanta i alcalde de Sant Feliu per Iniciativa per Catalunya a començament dels dos mil. Quan ell va arribar a aquell barri de l’extraradi de Sant Feliu, perifèria de la perifèria, procedent de la Barcelona universitària i militant, ni tan sols tenia nom. Eren blocs de pisos sense carrers, excrescències del desenvolupisme, on els veïns, que treballaven a la SEAT i a altres fàbriques de la zona, començaven a organitzar-se en un moviment veïnal que anava molt de la mà del moviment obrer. El context era un Baix Llobregat que fins als seixanta havia estat una comarca fonamentalment rural, amb la Siemens com a excepció i una mica de tèxtil que no arribava ni a la sola de la sabata als processos d’industrialització del Vallès o el Maresme. Allà hi havia un proletariat consolidat, amb una UGT i una CNT fortes. Al Baix Llobregat, en canvi, el proletariat es consolida a partir dels seixanta, amb un creixement industrial exacerbat i una immigració en massa, que fa que Sant Feliu mateix passi de vuit mil a quaranta mil habitants en els deu anys que van de 1960 a 1970.

Àngel Merino va ser líder veïnal anticapitalista als setanta, regidor de cultura als vuitanta i alcalde de Sant Feliu per Iniciativa per Catalunya / Victor Serri |Victor Serri

 

I al bell mig d’aquell procés, els barris de Sant Feliu per sobre de la via del tren. “Allò era un autèntic gueto”, ens explica Merino. La via feia de frontera i la protesta i el malestar hi quedaven reclosos sense que a cap autoritat l’importés un rave. L’any 1977 els promotors immobiliaris acabaven de deixar llest un enorme solar on s’hi havia de construir l’enèsim bloc de pisos i una benzinera. Aquesta instal·lació va ser la gota que va fer vessar el vas i el vector perfecte perquè tota la indignació veïnal esclatés. Merino afirma que el gran error del constructor va ser voler tirar endavant la benzinera abans que el bloc de pisos, per por a que l’empresa Campsa retirés els permisos. Contra l’edifici residencial la reacció no hauria estat tan vehement i decidida.

L’estratègia veïnal va alternar la lluita formal, amb denúncies i requeriments a l’autoritat pertinent, amb la informal, en la qual destacà el gran cop d’efecte que va aturar les obres: tot el veïnat a una va empènyer la formigonera al gran sot pels fonaments obert al mig del solar

Tot aprofitant la dilació amb què la Corporació Metropolitana de Barcelona va donar el vistiplau a l’obra, l’estratègia veïnal va alternar la lluita formal, amb denúncies i requeriments a l’autoritat pertinent, amb la informal. D’entre tots els episodis d’aquesta guerra al barri, destaca el gran cop d’efecte que va aturar les obres: tot el veïnat a una va empènyer la formigonera al gran sot pels fonaments obert al mig del solar. Uns mesos més tard arribaria el moment de la conquesta: el 13 de novembre de 1977, abans que sortís el sol, una avançada netejà l’espai i al migdia la resta instal·là els bancs, plantà matolls i convertí el solar en la plaça que els mateixos veïns anomenaren plaça de la Salut. Aquell any, en la lluita contra la benzinera, el gueto de blocs anòmics esdevingué barri.

Amb la plaça ja reformada per l’Ajuntament, l’artista del mural no vol parlar; ell ja ha fet la seva feina i creu que la veu rellevant ara és la del veïnat / Victor Serri |Victor Serri

 

Quaranta anys més tard, la plaça ha estat reformada de nou, no en mans dels veïns sinó d’un ajuntament proveïdor. Volem fer preguntes a l’artista del mural però Escif no vol parlar; ell ja ha fet la seva feina i creu que la veu rellevant ara és la del veïnat. Ells, a l’ombra de les palmeres, es prenen l’homenatge fins i tot amb un punt de menfotisme. Un diu que ha quedat bé però s’esperava una altra cosa; la de l’estanc, amb sentit de botiguera, suggereix fins i tot que es podrien haver estalviat els diners, que tal com estava abans ja estava bé. Això sí, tothom, no importa l’edat, recorda o coneix la història de la formigonera. “Això ho sap tot el barri”, ens diuen. Amb serenor, conseqüència probable de la xafogor i els anys, un grup de jubilats que llavors van ajudar a empènyer la màquina recorda el que va passar amb dignitat però poca èpica. “La plaça la vam pagar els veïns, de les nostres butxaques”. La brillantor als ulls de Merino quan explicava la batalla aquí esdevé temprança. Quaranta anys de vida quotidiana al barri no han apagat el record mític de la victòria però potser l’han relativitzat. Recorden l’episodi sensacional i cinematogràfic de la formigonera i el que van haver de pagar per construir aquell espai: una forma com qualsevol altra de recordar l’experiència d’autogestió.

Avui, com sempre, encara queda feina per fer: uns blocs més enllà, una pancarta de la marea pensionista penja d’uns fanals; el mateix Escif es fa ressò d’un altre clam del poble al seu mural: que soterrin les vies del tren. Les lluites veïnals són sempre ben presents. Competeixen, però, amb una altra lluita gairebé tan important i potser encara més àrdua: la de mantenir encès el record de les victòries.