Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Goiat i Cachou, d'ossos benvinguts a 'serial killers'

Ramon Sala, periodista, pedagog i activista de l'agrupació ecologista francesa Ferus, analitza els darrers esdeveniments al voltant del programa de reintroducció d'ossos al Pirineu, amb la mort sobtada de l'os Cachou, a la Vall d'Aran, que oficialment es va atribuir a un altre plantígrad predador, però que des dels entorns ecologistes s'assenyala com un enverinament. L'autor es mostra molt crític amb el paper de les administracions, i en particular de la Generalitat catalana, que fa quatre anys es va afegir al programa amb el trasllat de l'os Goiat des d'Eslovènia, i que a parer seu d'aleshores ençà no ha complert amb el mandat europeu de protegir els grans depredadors en perill extrem d'extinció

Óssos del Pirineu / Arxiu

El passat 9 d’abril, agents mediambientals del Conselh Generau d’Aran localitzaven, al terme de Les, el cos sense vida de Cachou, un dels plantígrads que formen part del programa de reintroducció d’ossos al Pirineu. Un primer dictàmen del principal òrgan de govern de la vall va atribuïr la mort a l’atac d’un altre os i la posterior precipitació per un barranc. Però el jutjat de Vielha que investiga l’episodi l’ha declarat en secret de sumari i totes les hipotesis estan obertes. No és la primera vegada que la Generalitat de Catalunya i el Conselh Generau d’Aran es veuen al mig d’una tempesta política a causa del decés d’un d’aquests mamífers. El 2014 va morir Auberta, una osseta de mesos, desprès de ser operada per posar-li un localitzador sota la pell. Diversos estudis ja alertaven que aquesta pràctica fracassa en el 60% dels casos. I més en un cadell que probablement es gratarà i pot patir una infecció.

Ara, la totalitat de les organitzacions naturalistes de les dues bandes del Pirineu. atribueixen la mort de Cachou a un enverinament, en contra de la primera versió oficial. Sospiten que algú li va administrar un fungicida amb el qual se li volia crear aversió a la carn de cavall, ja que Cachou, com Goiat, era assenyalat com a responsable de diversos atacs a equins. Segons aquestes entitats, el rictus de l’animal difunt és el propi del consum d’aquestes substàncies.

Les denuncies per males pràctiques en relació a la reintroducció dels ossos a les nostres muntanyes han estat constants durant anys. Fem una mica d’història. Als anys noranta l’os estava a punt de desaparèixer del Pirineu. En quedaven cinc exemplars aïllats i inviables. Per la persistent pressió ecologista, el govern francès va reforçar la població amb cinc nous exemplars. El 2016 la Generalitat catalana porta l’os Goiat i esclata una tempesta mediàtica. Els ramaders reclamen la mort o l’expulsió d’un animal clau per garantir la pervivència de l’espècie en l’ecosistema pirenaic. Goiat havia de substituir Pyros, el mascle dominant i pare, avi o besavi de la major part dels 30 ossos existents. Procedent d’Eslovènia, aquest magnífic animal reintroduït el 1997 va esdevenir l’os dominant, el mascle alfa, el rei de les muntanyes però als seus 27 anys calia buscar-li un successor.

Goiat havia de substituir Pyros, reintroduït el 1997, el mascle dominant i pare, avi o besavi de la major part dels 30 ossos existents al Pirineu

El 6 de juny de 2016 arriba Goiat al Parc Natural de l’Alt Pirineu, a Isil, en el marc del Programa europeu de reintroducció de l’os bru (Pyros Life) i sota el patrocini del Govern català. Amb l’os català el marcador queda així: França, 11 reintroduccions C;atalunya, 1 reintroducció; Andorra i Espanya, 0. Població total, després de deu anys: 30 o 40 exemplars.

El programa Pyros Life compta amb un finançament de 2,5 milions d’euros que s’inverteixen en les comarques amb ossos. A més, la Unió Europea finança al 100% les mesures de protecció –tancats elèctrics o compra de mastins, per exemple– així com despeses indirectes, com són les hores de recerca d’animals perduts o el veterinari que cura els animals ferits per atacs de depredadors. Les comarques de muntanya també reben ajuts per la seva especificitat.
Goiat va ser capturat a Jelene, a Eslovènia, a uns cent quilòmetres d’on havien tret a Pyros i fou traslladat a una zona molt similar al Pirineu. Per situar-nos, a Eslovènia hi viuen uns 700 ossos, a Romania 8.000. A Astúries 300 i al Pirineu, menys extens que la Serralada Cantàbrica, 40.

La reintroducció de Goiat va ser una gran fita. La consanguinitat dels ossos existents els podia exposar a moltes malalties i 30 o 40 exemplars no asseguren de cap manera que la població sigui viable. Una plaga, un incendi o una sequera pot acabar amb tots ells. S’estima que cal un mínim de 500 exemplars perquè l’espècie surti de l’estat crític.
Sigui com sigui, Goiat (noi o xicot en pallarès) va ser rebut favorablement o amb condescendència per la majoria dels mitjans de comunicació. Només les agrupacions de ramaders, van mostrar-s’hi radicalment en contra, però no van tenir massa ressò. El focus estava en el futur rei del Pirineu. La causa de l’os es veia amb simpatia.


Goiat, ‘serial killer’

L’alegria de l’administració i la complaença dels mitjans va durar poc. El territori d’un os pot arribar als 1.000 quilòmetres quadrats. Goiat va trepitjar la Val d’Aran. Error. A partir d’aquí, i com que l’administració informava de la seva posició, i tothom seguia quasi en directe les peripècies de l’os, qualsevol problema s’atribuïa a l’animal. Ara se’l veia a prop d’una casa: perill. Ara desapareixia un animal: depredació. Ara mirava un excursionista que passava al costat del seu jaç: possible atac. Segons els ramaders mediàtics de l’Aran, Goiat s’havia especialitzat a matar cavalls.

A Eslovènia, país on es va criar i formar Goiat, en els darrers deu anys els ossos han matat divuit poltres de menys d’un any, catorze eugues adultes i cinc mascles adults. A Astúries, aquesta mena d’atacs són irrellevants. Un cavall adult encabritat no és una presa fàcil, pot matar o malferit un os projectant les seves peüngles davanteres amb tot el seu pes. Tampoc és fàcil de perseguir perquè corre molt i engega guitzes amb les potes de darrere.

Els ramaders s’oposen a peritatges veterinaris o a recerques exhaustives per saber quan i com ha mort cada animal i normalment no hi ha cap testimoni presencial

Una guitza de cavall no és un bon regal. Un cavall pesa tant o més que un os. Una batussa a vida o mort amb algú que et pot trencar la mandíbula, les costelles o enviar-te a l’altre barri d’una guitza al cap, segons Darwin, no és massa adaptatiu, mala idea, reclama molta energia i té massa risc. Gràcies a l’evolució, els depredadors trien molt bé les seves preses: animals morts, malalts o vells. Els distingeixen perfectament per l’olor i la forma de caminar.
A més, els ramaders s’oposen a peritatges veterinaris o a recerques exhaustives per saber quan i com ha mort cada animal. Normalment no hi ha cap testimoni presencial, i el simple fet que Goiat estès per allà no és cap prova.


‘La comarca nos visita’ i ramaders a la tele

Els líders ramaders aprenen aviat que els tòpics i les emocions venen i donen titulars per a tots els gustos: la ramaderia de l’Aran agonitza, sense ramaders, no hi ha país, la cultura ancestral perilla, els ramaders som l’espècie en extinció, no protestem per les subvencions, os és un perill per a tots, l’os ha de desaparèixer, el ramader és el jardiner de la muntanya i altres afirmacions que funcionen molt bé. L’escalada alarmista dels ramaders mediàtics, que li han pres gust a l’ofici, va pujant de to i les televisions esperen amb ànsia el primer esquiador devorat per Goiat i busquen fills de ramaders demanant caritat en horari escolar a les portes dels hotels de Baqueira Beret.

L’ós Cachou quan fou trobat mort, en una imatge difosa pel Cos d’Agents Rurals de la Generalitat.

Amb tot el soroll, l’administració no diu que la majoria d’empresaris ramaders es neguen a vigilar els ramats, potser perquè una bona colla d’ells tenen una primera ocupació en l’hostaleria, el comerç o el turisme. La ramaderia i la subvenció, per a alguns, és un modus vivendi, un sobresou. A més, de pastors empleats no en queden. Tret dels que paga l’administració amb l’obligació de què els ramats es reagrupin, no es pot pagar un pastor particular a cada ramader. Un pastor format, amb els seus gossos de guia i protecció, és suficient per a centenars d’animals.

De pastors empleats no en queden. Tret dels que paga l’administració amb l’obligació de què els ramats es reagrupin, no es pot pagar un pastor particular a cada ramader

La defensa del territori és relativa. Els empresaris de la producció de la carn no són ni de bon tros ramaders ecològics. Els llacs, fonts i rierols de muntanya tenen cada cop més antibiòtics, fungicides i antiparàsits que maten tota mena d’insectes. Aquests tòxics finalment pesen a l’aigua que acabem bevent.

Les autoritats locals, que haurien de fer complir les lleis europees de protecció de l’os i protegir el patrimoni natural, ni posen seny ni imposen ordre. Solen afegir-se al carro de les lamentacions. Donar la raó als ramaders aïrats sempre dona vots i tensar la corda porta subvencions. Què pot sortir malament?


La tempesta perfecta

Al costat francès, a pocs centenars de metres, a l’Arieja, a l’estiu del 2017 les coses no anaven massa bé. Un grup de formes paramilitars va difondre un vídeo en el qual una bona colla de rambos armats anunciava que es disposaven a matar els ossos i amenaçava als vigilants rurals i als representants de l’administració i de retruc a tots els defensors de l’os. Per subratllar la seva determinació els encaputxats disparaven trets a l’aire. L’amenaça es concreta quan quatre agents de l’Office National de la Chasse et de la Faune Sauvage (ONCFS) són intimidats a trets quan anaven a peritar un suposat atac d’os contra un ramat al costat de la frontera amb Andorra. La policia francesa va reportar una cinquantena de trets, poca broma.

A l’alarma mediàtica, la Generalitat respongué electrocutant Goiat amb trossos de carn com a parany. La idea era deshabituar-lo de la carn de cavall a la qual suposadament s’havia acostumat

L’ambient s’enrareix cada cop més a banda i banda de les fronteres. Al costat francès es van cremar o punxar les rodes de cotxes oficials i les amenaces de mort eren freqüents i sovint directes. Tot plegat influïa en les autoritats catalanes, encarregades de protegir Goiat. A l’alarma mediàtica, la Generalitat respongué electrocutant Goiat amb trossos de carn com a parany. La idea era deshabituar-lo de la carn de cavall a la qual suposadament s’havia acostumat. Les pilotes de goma, com les de les manifestacions, eren l’altra opció que no reïxí. Tampoc el van dissuadir de tornar a la Val d’Aran. A cada suposat atac, més protestes i manifestacions.

Al cap de dos anys de l’alliberament de Goiat, la Generalitat perd el nord, suposant que mai hagi tingut un pla coherent. Recordem que, com administració, té l’obligació de protegir, no de perseguir l’os. El Govern català ha d’obeir la llei europea de protecció de grans depredadors en perill extrem d’extinció i no ho fa, o ho fa malament. Que tothom –naturalistes, ramaders i ciutadania– desconfiï o estigui furiós, és un gran èxit de gestió?

 

De protegit a perseguit

Malgrat el programa Piroslife, tots els passos que fa l’administració es mouen en el terreny d’un possible delicte de maltractament animal, com ho podia ser el cas de l’osseta Auberta. En cas de denúncia, un tribunal europeu podria condemnar per maltractament animal als que han perseguit repetidament als ossos amb helicòpter, i amb risc d’estimbada, o per disparar-los anestesies prohibides per als humans.

Goiat i Cachou eren peces clau en tot el procés per salvar l’os del Pirineu. Goiat , assetjat i perseguit, va fugir de la Val d’Aran i Cachou, que el va substituir, és mort

Per a més inri, Goiat i Cachou eren peces clau en tot el procés per salvar l’os del Pirineu. Goiat , assetjat i perseguit, va fugir de la Val d’Aran i Cachou, que el va substituir, és mort. Realment la Generalitat protegeix a l’os? Resulta estrany que ningú demani dimissions. Si no s’han esgotat totes les mesures de prevenció, si no es fan les coses bé, no ho ha de pagar l’os. Tampoc s’ha d’abandonar al ramader, evidentment.

A la Val d’Aran ningú fa les coses bé. No hi ha proves contundents de cap de les morts atribuïdes a l’os, que no són impossibles, però s’han de documentar. En resum: No es prenen mesures de protecció, els ramaders no es fan responsables de res, només de cobrar subvencions sense contrapartides. La majoria d’indústries han assumit que no poden anar contra el medi ambient i la biodiversitat. Per què els ramaders, amb l’ajut que calgui, no se sumen explícitament al compromís per preservar el patrimoni natural?