Viure a pagès és meravellós. La gent és amable, tothom es coneix i si mai et passa alguna cosa, és bastant segur que tindràs un cop de mà desinteressat de les persones del teu entorn. La vida a pagès és la tranquil·litat de ser part d’una comunitat, és el fer d’abans, el fet de formar part d’alguna cosa. Un fer cada vegada més dispers i cada vegada més barrejat: la modernitat imparable deixa el costum sense gaire temps per adaptar-se. Les comunitats són cada vegada menys comunitats i els pobles cada vegada menys pobles, perquè hi ha una mentalitat urbana que es va estenent a la vida rural de la mà dels qui venen de fora. També dels qui han nascut a pagès, que en un món globalitzat, ja viuen i actuen impregnats de noves morals, valors i maneres de fer.
Devia tenir 18 o 19 anys i vaig patir un petit accident amb moto mentre pujava cap a casa. Una topada sense importància que no em va impedir tornar a pujar i seguir, però la notícia de l’accident va arribar a casa abans que jo.
La vida a pagès és conèixer-se, però aquest conèixer-se va de bracet d’un conèixer-se massa, de tothom voler-ho saber tot de tothom
Al poble sempre havia sigut el fill de, el pastor, el de l’acordió o el de tal casa. Com tots els veïns a tothom el referenciem a partir d’alguna cosa, però també de les dolentes, de les que es diuen i són veritat i de les que només es diuen. La vida a pagès és conèixer-se, però aquest conèixer-se va de bracet de conèixer-se massa, de tothom voler-ho saber tot de tothom. De cert control social on qüestionar o sortir de la norma és passar a ser l’objectiu de les crítiques, de la rumorologia, o ser apartat de certs espais.
Ser l’ovella negra és difícil en aquest context. Jo no he sigut mai massa ovella negra i això no impedeix que desenes de vegades m’hagi sentit malament per tenir la sensació d’haver-me polititzat massa o de sortir de la norma per tal cosa o tal altra.
És un fer de pagès, però no ben bé, perquè en termes de comunitat tancada defineix més un tarannà que no pas un espai físic, i és que en moltes comarques aquesta manera de fer també era (o és) la de ciutats petites o mitjanes. Ho defineix prou bé el poema “Olot fa la mateixa olor sempre” del poeta i pastisser indomable Lluís Riera (una altra ovella negra).
Una de les coses que a vegades em fa respecte és com –sobretot des de l’esquerra– ens mirem el passat amb certa nostàlgia sobre la vida en comú i els comunals. El passat és un país estrany, deia Lowentall, i hauríem de saber-lo mirar des de la prudència de qui no n’entén ni en coneix els costums al detall, i que allò que sabem –que sempre és parcial– ho interpretem des de la nostra visió del món. No, no es tracta de desmuntar tota la gestió comunal, que garantia un accés més o menys igualitari dels recursos, però sí de posar sobre la taula les mancances o imperfeccions d’una societat que no pensava ni vivia com nosaltres.
Una cosa que sempre m’ha impactat és com els comunals (en tota la seva complexitat) eren, de facto, espais/drets absolutament privatius i excloents: només el comú podia utilitzar tal espai o tal dret, i sovint aquest era motiu de disputes o baralles entre pobles o veïnats. Donaria per molt explicar tot això en detall, i és clar que no és obstacle perquè el comú tenia moltes coses bones (generalment per la part més pobra de la població), però per damunt de tot el comú era la comunitat tancada i conservadora que no acceptava la dissidència. La mà que et recollia i t’oprimia alhora. Tota la gent que no acabava d’encaixar, la gent dels marges, foren les ovelles negres que van marxar –fugir– a les ciutats tot cercant un espai on respirar i poder ser una mica més anònimes i més lliures.
Em fa patir la sensació que quan el tarannà de pagès vagi desfent-se sigui a canvi d’un pensament urbà en una societat globalitzada i capitalista
Avui, la ruralitat es va transformant, i les comunitats ja no es coneixen tant i ja no sembla haver-hi l’ofec de fa unes dècades, però això no vol dir que hagi desaparegut. Fa uns dies, en una taula rodona sobre gènere i sexualitats al món rural organitzada per l’Arada, persones de la comunitat LGBTIQ+ consensuaven que hi havia –encara– una certa necessitat de sortir d’entorns rurals per a poder viure la sexualitat o el gènere lliurement.
I em fa patir la sensació que quan el tarannà de pagès vagi desfent-se sigui a canvi d’un pensament urbà en una societat globalitzada i capitalista, i això vol dir una manera de viure molt més individualista on es perd l’ajuda mútua i la comunitat. Però penso que hi ha un camí diferent que de vegades costa de veure, però que ja hi és: quan els lectors de la darrera llibreria de Ceret van crear una cooperativa per comprar-la abans que tanqués. Quan es creen xarxes entre productors i consumidors de manera formal o informal, quan xerrem amb les veïnes, però no les fiscalitzem o quan obre una botiga al poble o al barri (o quan aguanta un dia més oberta). Hi ha la possibilitat de mantenir el sentiment de comunitat i d’ajuda mútua, del tarannà de pagès d’abans però respectant la diferència. Conèixer-se donant espai i aire, on puguem ser ovelles negres, i verdes i liles. Una altra manera de cuidar: una nova ruralitat que ho amari tot.
