Què passa dins les universitats? El cas de Cifuentes o el de la indemnització a una companya becària són, com d’altres, només la punta de l’iceberg d’un sistema universitari ple de problemes. Trobem serveis bàsics externalitzats i el seu personal subcontractat al millor postor, el PAS interí i d’obra i servei creix i va perdent drets, les professores associades tenen contractes temporals on amb prou feines cobren cinc-cents euros i les estudiants cada cop paguen matrícules més altes.
Neoliberalisme acadèmic. La universitat copia la forma de gestionar del sector privat sota el paraigua ideològic d’una suposada “excel·lència”. Les retallades dels darrers anys han consolidat aquest model fins al punt que la situació d’emergència econòmica ja no serveix ni d’excusa. És la nostra normalitat.
En aquest context, un dels problemes que esdevé més greu i, alhora, que semblava més desconegut a les universitats, són les condicions i inseguretats que pateixen les becàries. Millor dit, les falses becàries de col·laboració. A les biblioteques, els arxius, les secretaries, els laboratoris, les oficines, els departaments, corregint exàmens o gestionant pàgines web oficials. A tot arreu. Probablement, avui dia la universitat pública no seria viable sense estudiants becàries que cobren un salari d’entre tres-cents i sis-cents euros
a mitja jornada duent a terme feines estructurals.
Per concretar la magnitud del problema, només cal entrar a les convocatòries de les universitats. La Universitat de Barcelona va convocar aquesta primavera 266 places de becari de col·laboració per a feines com la de “gestió de recursos humans” o “serveis informàtics”. Tot amb requisits com idiomes, currículum o experiència en l’ús d’aplicacions informàtiques. Un altre exemple greu són la coordinació de màsters, on es deleguen moltes de les seves funcions a una becària. Corregir exàmens, gravar congressos en vídeo, respondre correus, traduir textos i/o fer feines administratives com la matriculació de noves alumnes.
Tot això i moltes coses més fem les becàries de la Universitat de Barcelona. Evidentment, ens usen per encobrir llocs de feina estructurals de la institució. La mà d’obra becària surt molt barata a la universitat, i moltes alumnes s’hi apunten per aconseguir una feina flexible
i propera al lloc d’estudi. Però, a poc a poc, ens adonem que ens instrumentalitzen per fer més precària la universitat.
Les becàries no tenim dret a vacances remunerades. Quan arriba l’estiu, mentre altres col·lectius reben una paga extra, les becàries de la UB no cobrem el mes d’agost (en el qual tanquen les facultats). Tampoc tenim dret a vaga o dret a representació ni negociació com altres col·lectius.
La universitat es torna cada cop més precària i un entorn on el finançament és cada cop més escàs, amb deutes de les administracions que no es paguen i finançament que es deriva a empreses, instituts i fundacions externes –algunes vinculades subsidiàriament a la UB. Les becàries no som legalment treballadores, sinó estudiants que “s’estan formant”. Els reglaments que regulen la feina de les becàries insisteixen que en cap cas hi ha una relació laboral, tot i que les becàries cotitzem a la Seguretat Social per a la jubilació (però no per a l’atur, al qual tampoc tenim dret).
La universitat copia la forma de gestionar del sector privat sota el paraigua ideològic d’una suposada “excel·lència”
Encara que s’intenti disfressar de polítiques modernes, formatives o socials, les beques de col·laboració suposen, paradoxalment, un frau de llei encobert i un avenç en el desmantellament de l’estructura laboral de la universitat pública. Així doncs, és la mateixa institució la que es converteix en avantguarda del neoliberalisme i la “flexibilitat” laboral. Les becàries ens estem formant, sí; ens formem en com ser treballadores submises i sense drets laborals reconeguts.
De fet, l’exercici del dret de vaga no està reconegut i es veu reduït a si el cap o responsable concret és favorable o no a la vaga. No és estrany que moltes becàries hagin de recuperar les hores que han faltat per donar suport a una vaga si el cap ho considera necessari. Som una categoria de pseudotreballadores que tenim moltes de les obligacions que tenen la majoria de treballadores, però pocs drets. Ens sentim treballadores de segona.
Les becàries hem d’aguantar tòpics i xantatges permanents, com si ens fessin un favor o tinguéssim un regal per ser becàries, i hem de suportar i defugir tòpics classistes com els del ni-ni. Però nosaltres estudiem i treballem alhora i formem part del que autors com Guy Standing anomenen “precariat”: un col·lectiu heterogeni, vulnerable i invisible. Ens intenten formar en el conformisme i en el feudalisme laboral. També sabem que no hem estat a l’agenda del moviment estudiantil o dels sindicats tradicionals del món universitari.
Però, a poc a poc (i amb moltes dificultats), es comencen a destapar les misèries i injustícies de la “becarietat”. Algunes ens comencem a organitzar i comencem a denunciar la nostra situació de vulnerabilitat davant unes institucions en plena crisi generacional i financera. És insostenible que el món universitari segueixi en aquesta deriva de devaluació dels drets laborals. Volem una universitat diferent, on les estudiants no hagin de pagar matrícules elevadíssimes i treballar sense drets reconeguts com el de vacances o el de vaga. I sabem que els drets es conquereixen amb esforços i organització.
Com qualsevol altre col·lectiu, si les becàries ens aturem, la universitat s’atura. Ara que es comença a posar el focus sobre la corrupció universitària, és el moment de trobar aliances en la nostra lluita per dignificar una universitat per a totes.
