Els carrers són buits, les persianes dels negocis abaixades i les sales de cine i de teatre tancades per temps indefinit. És la primavera del 2020 i fa dues setmanes que s’ha decretat el confinament arran de la pandèmia provocada per la covid-19. La cultura, acostumada a ocupar espais físics, ha de trobar una altra forma d’existir. Gairebé tot succeeix en línia: la feina, l’escola, les assemblees i també l’oci. Concerts des de menjadors i xerrades en directe circulen a través de plataformes com YouTube o Instagram.
Diverses entitats vinculades a l’economia social i solidària comencen a organitzar-se amb l’objectiu de no dependre exclusivament d’aquestes plataformes per connectar amb el públic. El Sindicat de Músics, Cult, la Fede.cat i la XES mancomunen un servidor propi a l’Hospitalet de Llobregat, que encara continua actiu, amb el qual es retransmet la Fira d’Economia Social i Solidària del 2020.
Si en el moment del confinament la urgència era trobar canals per continuar compartint cultura de forma ètica, al llarg del 2022 el debat s’amplia. Algunes creadores de contingut catalanes plantegen el conflicte sobre quin idioma utilitzar a les xarxes perquè, si feien servir el català, les seves publicacions tenien menys abast i això repercutia directament en els seus ingressos. És a partir d’aquest debat i de l’experiència viscuda durant la pandèmia que sorgeix, des del cooperativisme, la voluntat de crear una plataforma digital ètica de vídeo sota demanda on s’apleguessin continguts en llengua catalana.
El repositori de vídeo de La Guixeta està programat amb el codi obert de PeerTube, una eina que permet crear i moderar plataformes i interconnectar-les
Aquesta plataforma es diu La Guixeta, i es planteja com un espai en el qual productores i creadores poden compartir continguts audiovisuals culturals, socials, d’entreteniment i de pensament crític. Funciona com un espai de distribució, però també com una eina que permeti finançar les produccions.
Una indústria en revisió
Passen els mesos i el projecte es fa més gran. Productores, tècniques i entitats vinculades a la producció audiovisual posen en comú malestars detectats des de fa temps. Projectes com Som Moments, Fundació Platoniq, Sant Feliu Film Office, BitLab, Quepo o CLACK inicien un procés col·lectiu amb l’objectiu de revisar de quina manera s’està fent contingut audiovisual. “Hi ha una reflexió que té a veure amb les condicions laborals de les treballadores, amb les cures dels equips, amb quines temàtiques tractem o qui les pot explicar, però també amb quines eines fem servir per finançar i distribuir les produccions”, resumeix Raquel Bonell, productora audiovisual i sòcia de la cooperativa Quepo.
Durant aquest procés s’identifica la necessitat d’activar una cooperativa de serveis, Som Audiovisual que, a més de La Guixeta, impulsa altres eines com Video.coop, una plataforma oberta similar a YouTube que opera amb tecnologia descentralitzada i servidors de proximitat. A diferència de La Guixeta, que funciona com un catàleg curat, a Video.coop qualsevol usuària pot publicar contingut lliurement.
La infraestructura de La Guixeta també s’allunya de la lògica centralitzada de les grans plataformes audiovisuals. El seu repositori de vídeo està programat a partir del codi obert de PeerTube, una eina que permet crear i moderar plataformes i connectar-les entre elles. La particularitat d’aquest sistema és que els continguts no estan centralitzats en un únic servidor, sinó distribuïts entre les usuàries. “Com més a prop tinguis el servidor, menys recorregut haurà de fer la informació per la xarxa i menor serà el seu impacte energètic”, explica Víctor Jiménez, enginyer cultural cooperativista de BitLab i vinculat a La Guixeta.
La web de La Guixeta s’ha programat, a més, amb llibreries de codi obert de WordPress. “Des d’un punt de vista polític, tenim com a referent l’activisme hacker. Pensem que, des de la intel·ligència col·lectiva, podem millorar un bé comú digital com és PeerTube o les llibreries de WordPress que fem servir”, concreta Jiménez. “Ens agradaria molt que altres territoris amb llengües minoritzades poguessin agafar el codi que conforma La Guixeta i adaptar-lo a la seva realitat sociolingüística”, afegeix.
Construir una alternativa també vol dir assumir límits. Eloi Aymerich, director audiovisual a Clack i Coordinador de catàleg a La Guixeta, remarca que “no és necessari tenir accés universal a tot en tot moment, ni produir milions d’hores de contingut cada dia. En aquest sentit, el decreixement també hauria de ser audiovisual: produir menys, millor i ser més selectius”.
Aplicant aquest principi, a La Guixeta, les creadores només poden penjar un vídeo a la setmana i els continguts s’hi pugen amb una resolució màxima de Full HD. “Ens agrada pensar que aquest límit per pujar continguts a la plataforma contribueix a ocupar menys espai en el servidor i, per tant, a que la plataforma sigui més ecològica. Això suposa un repte, perquè estem intentant plantejar i normalitzar una altra forma més ètica de produir, però també de consumir audiovisuals”, comenta Jiménez.
La remuneració a creadores i productores, a les xarxes i en general al sector audiovisual, sovint no és justa. Sobretot, si les creacions es fan en català i representen imaginaris crítics. Per això, La Guixeta ha treballat amb la Fundació Platoniq –gestora de Goteo– per “construir un espai de pagament just”, assenyala Aymerich.
A la plataforma, els continguts es poden monetitzar, si les creadores volen, de quatre formes: amb taquilla inversa, amb una subscripció al canal, llogant el contingut o amb el micromecenatge clàssic per a projectes audiovisuals en fase de creació. El 82 % del que genera econòmicament cada contingut va directament a la creadora, i el 18 % restant es reparteix entre la gestió del catàleg, la tecnologia i un fons audiovisual cooperatiu. Per contra, en plataformes com YouTube les persones que generen els continguts obtenen entre un 30 % i un 55 % dels beneficis.
Raquel Bonell matisa, però, que els projectes audiovisuals que s’arriben a finançar únicament a través de micromecenatge són casos “molt excepcionals”, i apunta que “la monetització a través de La Guixeta serveix de complement per donar suport econòmic a les creadores i que així puguin iniciar altres projectes, i alhora també per construir vincles entre creadores i comunitats”.
És cert que La Guixeta no és un aparador amb les dimensions d’altres plataformes com, per exemple, Filmin, ni tampoc ho pretén. Encara no concentra el mateix volum d’atenció, clics ni centralitat que generen catàlegs immensos consolidats des de fa anys. Actualment, el web mostra 49 perfils públics entre creadores individuals, col·lectius, mitjans i productores, amb un total de 226 vídeos publicats. “Suposo que costarà temps que hi hagi un nombre massiu de creadores que facin servir La Guixeta, cosa que seria molt interessant”, reflexiona Ignasi Franch, periodista cultural i crític de cinema. “I no seria estrany. Alguns cineastes estan marxant de grans plataformes perquè no els paga la pena econòmicament. Ser-hi no és intrínsecament millor que no ser-hi si al final reps retribucions mínimes i estàs dins del circuit de subscripcions mensuals a plataformes mainstream, on, d’alguna manera, psicològicament, les pel·lícules s’entenen com a gratuïtes”, afegeix.
I ara, què miro?
Són les vuit del vespre, entro per la porta de casa després d’un dia de feina que s’ha allargat més del compte. Em trec les sabates, faig una dutxa ràpida i cuino alguna cosa per sopar. El saló es converteix en un cau improvisat amb tan sols un punt feble. La pantalla que conté un univers digital ple de plataformes de vídeo sota demanda amb milers d’opcions en cadascuna: pel·lícules, sèries, documentals o realities.
“Per als aficionats pot ser feixuc tenir tanta oferta i estar més temps escollint-la que gaudint-la, però per als professionals és desbordant completament”, afirma Franch. Passen els minuts. Deu, vint, potser més. El dit continua lliscant. Imatges cridaneres que l’algorisme em posa davant com a esquer per a veure si caic. La plataforma no permet dur a terme una cerca lliure que em deixi descobrir noves narratives, altres autores. És més aviat un recomanador que ha estat creat per retenir-me enganxada a la pantalla com més temps millor.
A La Guixeta “no hi ha un algorisme que construeixi recomanacions perquè volem una plataforma respectuosa amb la capacitat de descoberta de l’usuari”
“Un algorisme prioritza un determinat tipus de contingut concebut amb un patró estandarditzat que presumptament l’espectador vol veure. Aquesta dinàmica acaba generant una cronificació de l’exclusió dels continguts alternatius, o d’aquells que aporten altres relats, altres veus, o tenen menys capacitat d’impacte”, reflexiona Raquel Bonell.
La Guixeta funciona d’una altra manera. No és un algorisme qui selecciona i organitza els continguts. Es fa un triatge humà. “El que sí que fem és vincular-ho tot a partir d’etiquetes”, explica Eloi Aymerich. “No hi ha un algorisme que construeixi recomanacions a partir de criteris imposats perquè tenim la voluntat de construir una plataforma respectuosa amb la capacitat de descoberta de l’usuari”. Si arriba el moment que el volum de continguts és molt gran i a La Guixeta s’hagi d’introduir un algorisme de recomanació, “serà ètic, local, mediambientalment sostenible i regulat per persones del món de l’economia social i solidària”, aventura el realitzador.
La sensació de ‘déjà-vu’
Comença el primer capítol de la sèrie i alguna cosa em resulta familiar, encara que estic segura de no haver-la vist abans. És un thriller i no em sembla molt bona, però em quedo veient-la perquè em genera una certa satisfacció saber quines coses passaran i com, anticipar el següent pla. Fer-me espòiler a mi mateixa, amb les meves suposicions. Aquesta sensació no és casual ni aïllada, sinó el resultat d’un procés d’homogeneïtzació de l’audiovisual accelerat per les grans plataformes de streaming. Molts thrillers catalans utilitzen el mateix llenguatge audiovisual que podria fer servir una producció de Netflix feta als Estats Units amb un pressupost milionari. Ja no hi ha una particularitat en la fotografia, ni en l’anatomia dels diàlegs.
“La digitalització ha afavorit que els continguts s’assemblin cada cop més, però això ja succeïa abans –assenyala Franch–. El cineasta Peter Watkins parlava de la idea de la ‘monoforma’, que és aquest llenguatge comú que funciona com un embut pel qual has de passar per poder treballar professionalment i tenir visibilitat”.
La majoria dels continguts audiovisuals s’expressen a través de formes genèriques que ens agraden perquè ens són familiars i, a més, tenen un fort component comercial. “És com si ja no sabéssim explicar històries sense la cobertura sensacionalista i tremendista que solen tenir els gèneres cinematogràfics, o que no volguéssim fer-ho perquè considerem que no és interessant una ficció més propera a la vida real”, reflexiona el crític.
En les grans plataformes de vídeo sota demanda les produccions s’adapten per funcionar globalment. Fan servir un ritme ràpid, una obertura que capti el públic en els primers minuts, amb una estructura en tres actes molt marcada i una durada pensada per al binge-watching, és a dir, per veure un episodi darrere d’un altre, de forma maratoniana. També són habituals els trucs narratius anomenats cliffhangers, amb l’objectiu de deixar al públic intrigat al final d’un capítol i empènyer-lo a començar a veure el següent.
Un contingut inesperat
Clinc! Nou missatge en la safata d’entrada. És un correu de Quepo amb una sol·licitud per publicar una sèrie de diàlegs sota el nom de “Comunicació. Cinema. Compromís”. A La Guixeta, l’equip de catàleg revisa la proposta i comprova si s’ajusta als criteris del projecte. “Ens arriben propostes que valorem perquè siguin coherents amb el nostre decàleg”, assenyala l’Eloi Aymerich. “Hi ha preceptes, com ara una presència majoritària de la llengua catalana, que estigui desenvolupat per productores independents o cooperatives, que no contingui discursos d’odi i que defensi el nou talent i el talent divers. És important entendre que La Guixeta no és YouTube, ni Filmin, ni Netflix. El que trobarà aquí l’espectador és un altre tipus de contingut, més crític, més independent i, de vegades, més arriscat”, detalla.
Decideixo canviar de contingut perquè m’agradaria veure una peça produïda en llengua catalana. Se’m fa molt més complicat trobar alguna cosa per mirar, tot i que és cert que el Govern de la Generalitat ha impulsat la presència del català a les plataformes de reproducció en línia. D’una banda, recuperant doblatges i subtítols finançats amb diners públics, molts d’ells procedents de 3Cat, i de l’altra, impulsant acords amb serveis com Filmin i incentivant noves produccions en català. El resultat, però, segons Ignasi Franch, és insuficient. “Si intentes veure pel·lícules del cinema català del canvi de mil·lenni, n’hi ha unes quantes que no les trobes a cap plataforma, i quan trobes les pel·lícules veus que són còpies superestàndard. Si et poses Dies d’agost del Marc Recha a Filmin, es nota que és una transferència digital feta fa anys i es veu bastant malament”, explica.
La Guixeta no resol per si sola els desequilibris que travessen la producció i la distribució de l’audiovisual. Una alternativa com aquesta només pot consolidar-se si creadores i públic fan també un pas endavant. Tot i que no concentra el volum d’atenció que arrosseguen les grans plataformes, obre una escletxa des d’on es fa visible que darrere de cada catàleg hi ha decisions sobre quina mirada orienta tant la creació com la distribució de les obres o la llengua en què es fan els continguts. I és en aquesta escletxa on, de vegades, apareix un tresor inesperat: una peça no buscada, una veu no coneguda, una pel·lícula mai vista.
