Me cago en dena

Vaig arribar a un petit poble, al costat de Saldes, un matí d’estiu. Carrers buits i el Pedraforca tan a prop que semblava que, en qualsevol moment, podria engolir el paisatge sencer. El cel amenaçava pluja però em vaig endinsar, tant sí com no, dins la muntanya. De lluny, una veu desconeguda m’advertí de la tempesta imminent a ritme irònic d’un “si el Pedraforca porta barret, no tinguis por de set”. I, com a bona pixapina, càmera en mà, vaig rebutjar el consell amb un somriure. Però deu minuts després vaig haver de recular. La pluja em calava el cos, tenia els dits tan tous com paper de seda mullat i no sé on coi era l’apartament rural. Vaig refugiar-me dins un portal. Ja no somreia tant. I, de nou, aquella veu, ara ben a prop: “Pudé m’hauries d’haver fet cas, dona! Entra, farem el got”. No sabia què volia dir fer el got, o si era adient entrar a cases alienes. Però no tenia gaires més opcions, plovia amb força.

En Josep, que havia pasturat i xollat milers d’auvelles, ara restava sol amb la companyia d’un bastó que amb prou feines l’aguantava. Em parlava de la vida amb la dignitat i el respecte que preserven les coses artesanes, i jo, embadalida, em deixava emportar per les històries sobre les bruixes del Pedraforca i els seus aquelarres en la nit de Sant Joan.

A fora, era de nit i la pluja semblava no donar cap treva. Tendre i fràgil com antigues paraules escrites en un tovalló mig desfet, em va convèncer per passar la nit al pis de dalt. Al matí i amb sol, ja continuaria la meva ruta.

Però l’endemà vaig ajudar en Josep a sembrar espinacs i plantar cols mentre el veia riure per sota el nas. La meva poca manya en l’hort i la meva patètica fòbia als bitxos voladors li provocaven el típic somriure orgullós de l’avi que ensenya la neta que mai no va tenir. M’acaronava amb la mirada mentre m’explicava que només necessitava un tros de terra per entendre la vida. “Me cago en dena. Que la vida era això, plorar i riure, sembrar i recollir, marcir i florir. I si estava feta una merda, havia de saber que fins i tot les merdes poden arribar a nodrir la terra amb el seu nitrogen i potassi”.

Així que amb una arada a cada mà, estava disposada a llaurar el meu camp, adobar-lo amb tots els meus fems a l’espera de veure créixer quelcom. Tant m’era si brotava una tendra margarida o un card espinós. Que creixés qualsevol cosa.

Malgrat que no va ploure durant tota la setmana, em vaig quedar al petit poble que em va acollir durant set dies. Set dies que van esdevenir la raó per decidir marxar a viure a la muntanya, lluny de la ciutat.

I és que allà a dalt, el fred matiner em feia moure el cos i el cabal del riu em convidava a viure, perquè la vida no s’atura ni un instant, me cago en dena. Que necessitava respirar aire pur per expulsar les últimes penes que m’esbufegaven; observar els voltors esperant atents la seva oportunitat mentre jo m’adonava dels últims anys, viscuts amb els ulls tancats; aprendre de la fortesa de les flors quan el gebre de la nit les glaça i els xàfecs les ofeguen. Que sí, que són flors i al final marciran, però que avorrit tot plegat si fossin perennes. Per les flors era estiu. Per mi, encara primavera. En Josep m’oferia un lloguer simbòlic a canvi d’ajudar-lo a treballar l’hort i aquell poble era un bon niu per renéixer, després de tot.

Em va carregar el cotxe de tomàquets, cebes, melmelades i un pom d’alfàbrega, milfulles i boixerola, dient-me adéu amb la pena de qui s’acomiada d’algú que marxa a la guerra. Tornant a la ciutat, mirava sovint el retrovisor i pensava que potser era un error deixar la feina i absentar-me de tot un temps, però m’estava bé equivocar-me en aquell paisatge, al peu del Pedraforca.

I ara que, a Barcelona, el Nadal té la paradeta oberta, espero el bus enmig de la Meridiana. Els cotxes pasturen com auvelles. Entre l’asfalt, les presses, l’absència de flors i els no tinc temps. Me cago en dena, pudé sí que m’hauria d’haver equivocat.