Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Memòria de la vaga de dones que transbordaven taronges a Cervera de la Marenda

Fa més de cent anys, el 1906, al poble rossellonenc de Cervera, fronterer entre els estats espanyol i francès, es va viure una inèdita sèrie de vagues protagonitzades per dones, en concret per les transbordadores, encarregades de transportar a pes els carregaments de fruita entre els trens d'una banda i l'altra de la frontera, aleshores desconnectats per la diferència de l'amplada de vies. Recuperem la història d'aquell conflicte que va dividir la vila entre partidàries del sindicat vaguista i les col·laboracionistes amb els transitaris que feien negoci amb les exportacions, i que va acabar amb una contundent actuació militar i policial per sufocar una ocupació de les vies

Un grup de dones mobilitzades bloquejant l'estació de Cervera, probablement el 29 de novembre de 1906 / Fons E. Blanchon

Hi ha diverses opcions per recórrer els 200 quilòmetres que separen Barcelona de Perpinyà. La més econòmica és per carretera, en autobús o compartint cotxe; la més ràpida és prenent el tren de gran velocitat, però amb uns preus sovint poc abastables. L’opció més llarga és prendre el “tren regional” (Renfe Media Distancia a l’Estat espanyol i TER a l’Estat francès) que passa per la costa de l’Albera. En el sentit nord-sud cal canviar de tren a Portbou, i en el sentit invers la correspondència es fa al primer poble del costat francès de la frontera, Cervera de la Marenda. Aquest petit poble fronterer, l’any 1906, va viure un conflicte de treball protagonitzat per les dones que transbordaven taronges a l’estació de tren. Van fer tres vagues, van crear un sindicat, el moviment sindical va dividir-se, va intervenir la policia, les vaguistes van ocupar l’estació i al final les autoritats van fer venir l’exèrcit.

D’on va sortir aquest conflicte? Què en sabem extactament? Què podem aprendre de la societat de Cervera en aquell temps?


Cervera i l’estació internacional

No és pas cap casualitat que aquest moviment femení tingués lloc a Cervera. A l’inici del segle XX, el petit poble de la costa de l’Albera era el paradigma de la societat industrial, nascut de la industrialització, de les migracions i del treball assalariat.

Cervera, així com el poble veí, Portbou, va aparèixer del no res als anys 1860, en un tros de costa abans gairebé inaccessible i despoblada, per dues raons: la presència de la frontera i la diferència d’amplada de les vies de tren espanyola i francesa. A l’hora de fer la junció entre els ferrocarrils francesos i espanyols, aquests dos factors van obligar la creació de dues estacions internacionals que funcionarien en paral·lel, per organitzar la correspondència dels passatgers i, sobretot, el transbord de les mercaderies que travessarien la frontera en un sentit com en l’altre.

Els trens espanyols s’aturaven a Cervera, es col·locaven a costat de trens francesos, i equips de dones transbordaven les taronges d’un vagó a l’altre, portant-les dins de banastes, uns cistells amb dues nanses verticals, amb una passarel·la col·locada entre els dos vagons

La construcció de la via de tren, el foradament dels túnels i l’edificació de l’enorme mur de contenció que sosté l’estació de Cervera van necessitar centenars de personal obrer; una bona part d’aquests, un cop acabades les obres, es va quedar a Cervera, on l’estació de tren procurava molts llocs de treball, sobretot pel transbord de les mercaderies que es feia manualment.

El funcionament de l’estació internacional demanava molta feina i la companyia del Midi, que gestionava la infrastructura, ocupava centenars de ferroviaris. Els tràmits lligats a la frontera ocupaven molts funcionaris de l’Estat (duaners, gendarmes, comissaris). Els transitaris, intermediaris imprescindibles entre els expedidors i els compradors de mercaderies, s’encarregaven del transbord dels productes i dels tràmits de duana i ocupaven desenes de persones en les seves agències. Totes aquestes feines eren bastant segures i ben remunerades. En canvi, els centenars d’homes que eren empleats pels transitaris per fer el transbord manual de les mercaderies eren pagats a la jornada, i les dones que transbordaven taronges i agrums eren pagades a la tona transbordada.

A principis del segle XX, entre molts altres productes que venien de l’Estat espanyol a destinació de França, arribaven a Cervera molts cítrics. La particularitat és que el seu transbord era una tasca exclusivament femenina. Els trens espanyols carregats de taronges s’aturaven a Cervera, es col·locaven a costat de trens francesos i equips de dones portaven les taronges d’un vagó a l’altre passant damunt d’una passarel·la, carregant-les dins de banastes, uns cistells amb dues nanses verticals. Eren contractades al jornal pels transitaris, o agents de duanes, que feien d’intermediaris entre els expedidors de les mercaderies i els compradors al destí. Són aquestes dones que van protagonitzar les vagues de l’any 1906.

Aquest esdeveniment va quedar gravat en la memòria del poble. El retrobem en el testimoniatge del cerverenc Edmond Blanchon, a l’estudi d’història oral L’Albera, memòries encreuades (Associació Albera Viva i Universitat de Perpinyà, 2011), on també s’hi troben testimoniatges de dones que havien estat transbordadores als anys 1940 i 1950. També n’ha quedat una documentació excepcional: desenes d’informes d’agents de l’Estat, de retalls de premsa, de cartes escrites pels diferents actors del conflicte, tot guardat dins d’una capsa dels Arxius departamentals de Perpinyà, anomenada “10M62”. I també la tesi doctoral de Jean-Louis Deyris (Cerbère-Portbou, ou l’homme oublié, Universitat de Tolosa, 1995), l’estudi més complet sobre la història i la sociologia de Cervera. Gràcies a totes aquestes fonts, es pot reconstituir molt precisament el conflicte de treball que va tenir lloc a Cervera fa més de cent anys.

Dues transbordadores carregant fruita entre trens a l’estació de Cervera de la Marenda |Fons E. Blanchon


Les tres vagues de l’any 1906

La primera vaga de les transbordadores va ser, com moltes altres en aquell moment, per reclamar un augment de sou. Segons l’informe de la Prefectura, el 25 de febrer una “comissió de vaga” va demanar als transitaris un augment de 25 cèntims (cobraven 1 franc per tona transbordada) que els havien promès feia tres anys. El 26 de febrer, de les 190 transbordadores que estaven ocupades al transport en aquell moment, només 15 van anar a treballar. Era un període de moltes arribades de taronges, els transitaris s’exposaven a un col·lapse de l’estació i van acceptar les condicions. Aquella victòria va mostrar a les dones la força de la solidaritat i el mes següent van crear un sindicat professional, que es coneixeria popularment com “el sindicat roig”. Aquest sindicat va firmar un contracte col·lectiu amb els transitaris, que estipulava la repartició del treball entre totes les dones amb un sistema de rotacions. És a dir, que la repartició del treball seria responsabilitat de les mateixes treballadores.

Així doncs, en poc temps s’havia format un moviment sindical femení, s’havien millorat les condicions de treball i s’havia obtingut una repartició col·lectiva del treball. Tot plegat sense violència, sinó amb la solidaritat de totes les treballadores, unides per un mateix interès.

El 26 de febrer, de les 190 transbordadores que estaven ocupades al transport en aquell moment, només 15 van anar a treballar. Era un període de moltes arribades de taronges, els transitaris s’exposaven a un col·lapse de l’estació i van acceptar les condicions

El conflicte de treball va tornar-se violent a partir del mes de maig, amb la segona vaga, el motiu de la qual va ser molt diferent de la primera. El 10 de maig, en un moment en què hi havia poca feina a l’estació, un transitari va acomiadar dues dones (o més ben dit, no les va contractar aquell dia, ja que la feina era en règim de jornaler): segons elles, perquè eren del sindicat roig; segons el transitari, perquè l’havien insultat. Sigui quin sigui l’origen de l’incident, immediatament, per solidaritat, quinze altres dones que treballaven per aquest transitari van deixar la feina. L’endemà totes van tornar a l’estació però no van ser represes pel transitari; al vespre el sindicat es reunia i decidia de convocar una vaga. Però aquest cop no totes les dones van seguir la vaga, una cinquantena van continuar treballant i amb elles n’hi havia prou per transbordar tots els vagons. Aleshores les vaguistes van bloquejar els accessos a l’estació; hi va haver disputes i alguns cops entre els transitaris i les vaguistes, però també entre les dones d’un costat i de l’altre. En aquest moment, va intervenir un actor que seria clau, l’Estat, a través la persona del Sotsprefecte de Ceret. Va reunir els transitaris i les vaguistes i va instar uns i altres a arribar a un acord, tot avisant que si el bloqueig continuava faria intervenir la força pública. Finalment, es va arribar a un compromís: el transitari en qüestió reprendria totes les dones que havien deixat la feina, menys les dues que havien estat a l’origen de l’incident, que serien represes per un altre transitari. Però la situació ja havia canviat: les treballadores s’havien dividit i hi havia hagut violència verbal i física.

Un carnet d’afiliada del sindicat “roig” |Fons E. Blanchon

 

Els mesos següents la tensió va anar creixent. El juliol els transitaris van afavorir la creació d’un sindicat propatronal amb el qual van firmar un contracte que li donava la prioritat en el transbord, trencant el contracte que havien passat amb el sindicat roig. De la banda de “les roges”, la violència verbal contra els transitaris i “les grogues” del sindicat propatronal anava creixent, alimentada també per alguns ferroviaris i per altres sindicalistes “professionals” vinguts de Perpinyà per fer discursos no gaire conciliadors.

Els lligams familiars de les transbordadores ajuden a entendre la divisió del moviment sindical a partir de la segona vaga. Algunes dones estaven casades amb empleats de les agències de duana, és a dir, que treballaven a les oficines dels transitaris, ocupant-se de la logística i de l’administració. Per tant, per la situació del marit estaven més lligades als transitaris i són les que van formar el nucli del sindicat propatronal. En canvi, les dones que formaven el nucli del sindicat roig estaven casades amb ferroviaris, que estaven molt més en contacte amb el sindicalisme obrer. D’altra banda, Jean-Louis Deyris ha comprovat, en el seu estudi sobre la societat cerverenca, que la desena de transitaris que controlaven el negoci del transbord de cítrics venien tots de l’Estat espanyol, de fet la majoria eren mallorquins (Coll, Bauzà…) i entre ells hi havia una solidaritat quasi familiar. La intransigència dels transitaris, alimentada per les provocacions de “les roges”, feia el conflicte inevitable.

A principis d’octubre, començaven a arribar vagons de taronges a l’estació de Cervera, però les arribades només eren considerables a partir de mitjans de novembre, per tant les dones del sindicat groc podien ocupar-se del transbord sense dificultats. Les dones del sindicat roig, que es veien privades de feina, van bloquejar les entrades de l’estació per impedir que les grogues anéssin a treballar. Aquest cop, però, els transitaris no van negociar. Simplement van esperar la intervenció de la força pública, que havia de garantir el “dret del treball”. Així doncs el sotsprefecte present a Cervera va fer venir 50 gendarmes. Aviat es va veure que no eren suficients per garantir la protecció dels accessos a l’estació i es van reclamar més reforços. El 20 d’octubre a 2/4 de 4 del matí, van arribar a Cervera dues companyies, de vuitanta homes cada una, de les tropes colonials estacionades a les casernes de Perpinyà. L’arribada de l’exèrcit va canviar la situació: les forces de l’ordre eren ara prou nombroses per protegir el transbord dels vagons i garantir, doncs, la llibertat del treball.


L’ocupació de les vies del tren

A mitjans de novembre, quan la feina va anar creixent, el centenar de treballadores del sindicat groc no podia transbordar tots els vagons. Els transitaris van contractar homes del poble, nois menors d’edat, i fins i tot van fer venir treballadors i treballadores dels altres pobles de la costa, mentre que les dones del sindicat roig continuaven sense feina i sense poder impedir el transbord, que es continuava fent gràcies a la protecció de l’exèrcit. El 29 de novembre, en un intent per canviar la situació, les vaguistes van entrar per sorpresa dins l’estació, passant per la muntanya, i van ocupar les vies de tren, impedint que sortissin els trens carregats de taronges. Va ser la última gran temptativa per part de les vaguistes per fer cedir els transitaris. Probablement d’aquell dia data una de les fotografies del fons Edmond Blanchon, on es veuen desenes de dones damunt les vies de l’estació.

Vista actual de Cervera des de la carretera que va cap al coll de Balitres i Portbou, amb l’estació foradada dins la muntanya a la part esquerra, i a la part dreta l’enorme mur de sosteniment i a sota el nucli original del poble |Berenguer Becat

 

L’ocupació de l’estació per part de les vaguistes va durar un dia, l’endemà les forces de l’ordre les van fer fora per la força. Després d’això, els dos bàndols van tornar a seure per negociar, però les dones del sindicat roig van haver d’acceptar un acord clarament desfavorable. Les dones del sindicat groc guardarien la seva prioritat en la feina els matins i a la tarda es faria una rotació entre totes les dones, incloent-hi les del sindicat roig. Els transitaris havien guanyat, amb l’ajuda de l’Estat.

El conflicte de treball que va viure Cervera l’any 1906 pot semblar similar als altres conflictes que tenien lloc en aquells anys a la resta de països industrialitzats, que Karl Marx va teoritzar amb el nom de “lluita de classes” i que Émile Zola va descriure a la novel·la Germinal. Però les vagues de Cervera no són només una simple lluita de classes oposant les treballadores als patrons. Les solidaritats familiars de les treballadores són un dels elements clau que expliquen l’evolució del conflicte, ja que si les dones van ser les protagonistes de les vagues, no actuaven totalment al marge dels homes. A més d’aquestes solidaritats familiars, darrere les vagues també hi ha un joc d’interessos. En la primera vaga totes les treballadores tenien un interès comú: l’augment de sou i la garantia d’una repartició equitativa del treball. A partir de la segona vaga, però, els interessos de les treballadores ja no coincideixen i el moviment sindical es divideix. I és que els interessos canvien segons el context. 

L’any 1913, per exemple, hi va haver una altra vaga, que va reunir els transitaris tots els treballadors i treballadores del transbord. Protestaven contra una mesura decidida pel nou comissari de duanes enviat per l’Estat a Cervera, que volia fer desembarcar les mercaderies a terra abans de passar a un altre vagó. Aquesta mesura, que hauria permès als duaners de controlar les mercaderies, representava un esforç suplementari per les treballadores i treballadors i una pèrdua de temps i diners pels transitaris. Els seus interessos coincidien, i els antics “enemics” esdevenien aliats.

Avui encara, davant del port, l’estàtua d’una transbordadora de bronze portant dignament una banasta plena de taronges recorda un conflicte d’un altre temps i alhora, en molts aspectes, extraordinàriament proper

La “microhistòria” de Cervera s’explica per les solidaritats familiars i els jocs d’interessos canviants de la micro-societat local, però està lligada alhora a la història “general” dels canvis econòmics i polítics, que han continuat determinant l’evolució del treball al poble: el creixement del trànsit de mercaderies després de la primera guerra mundial va portar molta feina i els conflictes pel treball es van apaivagar, però a partir dels anys 1950 el transbord manual de les mercaderies va ser substituït pel transbord mecanitzat i als anys 1980 el tren va anar perdent el monopoli del transport de fruites i d’agrums en benefici del transport per carretera. Tots aquests canvis s’han ressentit a Cervera, que ha passat de prop de 2.000 habitants l’any 1975 a poc més de 1.300 el 2016. Avui Cervera té un aspecte de poble fantasma a l’hivern, amb carrers quasi deserts ; a l’estiu, en canvi, la platja de còdols i les terrasses dels cafès del poble s’omplen d’estiuejants. El ferrocarril i les feines lligades a l’estació continuen sent vitals per Cervera, sempre depenents, però, de les decisions polítiques i de les vicissituds de l’economia.

Avui encara, davant del port, l’estàtua d’una transbordadora de bronze portant dignament una banasta plena de taronges recorda un conflicte d’un altre temps i alhora, en molts aspectes, extraordinàriament proper.