Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Rècord de velocitat, lloguer d'amics

Una dona ha mort quan conduïa a 800 quilòmetres per hora al desert d’Oregon. Volia superar el rècord femení internacional, que ja era seu: 700 quilòmetres per hora sobre quatre rodes. Alguna cosa ha fallat i el cotxe s’ha incendiat. O res no ha fallat i ha imperat la lògica, no sé. Jo havia obert el diari per veure com està el món, després del parèntesi estival, però investidures i pressupostos m’han fet mandra, l’Amazònia, massa ràbia, el Mediterrani, vergonya. I en els marges he trobat aquesta altra notícia que em confirma com segueix el món: embrancat en una cursa idiota de rècords cap a la destrucció.

Els marges enganxen, així que he continuat llegint-hi notícies absurdes i m’he topat amb una altra que m’ha deixat fora de joc: Ja es poden llogar amics, a cinc euros l’hora. Per anar al cine, a fer una birra, el que sigui. Res de sexe, coincideixen a destacar les aplicacions que s’hi dediquen, potser creient que així resulta menys perversa la proposta. Passar junts el dia del teu aniversari, acompanyar-te a un casament o un funeral, són alguns dels exemples que donen. I sembla que també pots contractar algú només per fer-te fotos amb ell de festa i penjar-les a Instagram i augmentar així la teva popularitat. Un moment, a veure… pagues a la persona en qüestió? Ui, en determinats casos sembla que sí… que es diuen Rent a Friend i parlen de lloguer i contracte per hores… (d’altres es diuen Bla Bla Friend, Family Romance o People Walker). Pagar-te perquè siguis el meu amic…. sento que el velocímetre passa dels 800 quilòmetres… Boooooom. Tant de bo em digueu que he caigut en algun parany, que és una fake new, un globus sonda, que només estan tantejant la idea, que aquestes aplicacions encara no existeixen o que són simplement aplicacions per fer amics, sense que ningú cobri per ser-ho, i que el velocímetre d’aquest cotxe nostre marca només 799 quilòmetres per hora, que hi ha marge encara fins al desastre total, potser també per a l’esperança.

Potser el problema no és la soledat, sinó la falta de vincle. Potser ens cal abans un ministeri del vincle social abans que el de la soledat. Que abans de desplegar programes, espais i estratègies comunitàries, s’ocupi de la reapropiació del temps i de la confiança

Tanco totes les pestanyes del navegador, també les meves. Aquesta nàusea i el vòmit que en surti no haurien d’anar cap als qui han tingut l’estranya idea de negoci, o no només. De fet, m’endinso en alguna de les pàgines web i en algun moment em sembla meravellós que la Dorothy hagi sortit de casa finalment a fer una passejada acompanyada per la Susan. Aquí el tema nauseabund és que hem creat una societat fragmentada, atomitzada, on el vincle social sembla una anècdota, un recompte de likes, un record de joventut en el millor dels casos, més que no pas argamassa i base de tot plegat. La nàusea és saber que el 40% de les persones majors de 65 anys a l’Estat se senten soles, segons un estudi de la Caixa, que ja sabem que d’àvies desemparades en sap un munt, i que va endevinar la tecla amb el seu esquer: “Parlem?” (pocs missatges més captivadors en aquesta societat a 700 per hora que una conversa amb calma).

Però no només es tracta de la gent gran. El mateix informe indica que un 34% de les persones entre 20 i 40 anys se senten soles. I als Estats Units, un 46% dels adults. Un estudi de la BBC al Regne Unit, de fet, parlava de major sensació de soledat entre el jovent que no pas entre la gent gran: el 40% dels joves entre 16 i 24 anys se senten sols davant el 27% dels majors de 75 anys. Sigui com sigui, ja es parla de la soledat com l’epidèmia de les nostres societats i el govern anglès anunciava l’any passat la creació del Ministeri de la Soledat per abordar aquesta problemàtica. Mentrestant, ja ho sabem: mai havíem estat tan connectats ni tant a tocar els uns dels altres a les ciutats, que no paren de créixer. Mai l’eufòria, la intensitat i la companyia constant havien estat oferta comercial tan a l’abast de tothom. Societat malalta, a 799 quilòmetres hora. Soledat massificada, que deia Bauman.

I és que potser el problema no és la soledat, sinó la falta de vincle. Podria semblar el mateix, però no ho és. Potser ens cal un ministeri del vincle social més que el de la soledat. Que abans de desplegar programes, espais i estratègies comunitàries, s’ocupi de la reapropiació del temps i de la confiança, matèries primeres de què està feta la vida i les relacions. Recuperar el temps passaria, ja que estem amb el comptador a menys 300 i puc imaginar el que vulgui, per repartir el treball i dinamitar el velocímetre. Recuperar la confiança passaria per garantir-nos les condicions materials mínimes de vida, desmercantilitzar les relacions i desterrar la idea de competitivitat constant entre les persones. Que si estic tot el dia treballant fora i dins de casa, no puc dedicar atenció, cos, estima ni interès a fer amics o passar a veure com està el veí. Que si em penso que tothom em vol estafar o treure’m alguna cosa, tampoc. Que si tinc por que m’ho tregui el banc o la llei, perquè no sé si em renovaran el contracte, tampoc. Que si tinc por de no ajustar-me a la idea d’èxit que se’m pressuposa, tampoc. Ni el suport mutu, ni l’amistat, ni la fraternitat són res tan aliè a la condició humana, però si no ens deixen, si tenim tota l’energia xuclada per treballs, pors, neguits, es fa molt difícil. I llavors paguem cinc euros l’hora i en una hora pretenem avançar 800 quilòmetres.