Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Mercats ambulants a mig gas

La crisi sanitària i socioeconòmica derivada de la COVID-19 ha tingut efectes diversos en els comerços petits. En particular, els ‘mercadillos’ setmanals de venda ambulant han viscut un cop dur. Les pèrdues econòmiques pel confinament i les restriccions municipals vigents són esculls per als paradistes, els quals reclamen que els deixin exercir i guanyar-se la vida

És dijous a La Gavarra, un barri de casetes i edificis baixos a Cornellà de Llobregat, i al voltant del mercat municipal de la plaça Marsans s’escampen com cada setmana una seixantena de parades, en la seva majoria de roba / Roser Gamonal

“Quins paraigües, nena! Quins paraigües!”. La gent va passant i ningú no s’atura: aquest matí al mercat ambulant de Marsans, a Cornellà de Llobregat, no hi ha pluja ni se l’espera, i la dona, samarreta ampla, cabell recollit i ronyonera creuada, torna a seure rere una taula plena de tota mena d’estris que fa de taulell informal. A la pregunta de les periodistes sobre la situació sanitària i econòmica, la resposta és d’esperar: “Molt malament, carinyo. Com ho hem d’estar passant? Molta misèria i molta gana”, i gira cua malcarada perquè no vol parlar més. “Que em donarà res a canvi?”. Queda clar que ella és aquí per fer diners, i fa l’efecte que ara la necessitat és més urgent que mai.

És dijous a la Gavarra, un barri de casetes i edificis baixos, i al voltant del mercat municipal de la plaça Marsans s’escampen com cada setmana una seixantena de parades, en la seva majoria de roba. Hi ha gent al carrer. No prou perquè sigui inevitable saltar-se el distanciament social, però hi ha gent. Parelles de jubilats, homes i dones que encara no tenen lloc on anar a treballar o que cuiden els fills fins que definitivament comenci el curs, senyores grans soles que empenyen un carro que també els serveix de crossa o acompanyades de familiars més joves.

No sembla un paisatge postapocalíptic; qualsevol diria que la vida de barri va fent la seva. Però el Miguel Àngel, paradista de sabates, afirma que han perdut públic: “Hi ha senyores a qui hem deixat de veure. Suposem que es deuen haver mort, que alguna cosa els deu haver passat. Abans venien cada setmana i ara ja no passen”. Malgrat tot, el seu producte se segueix venent. Sota l’ombra del camió on exposa el gènere i entre vambes i botes de muntanya, ens explica el negoci. Ell no ven producte xinès, “només primera qualitat, producte nacional”, i la gent sempre l’acaba venint a buscar. Una senyora gran i la seva filla pregunten de sobte per les sabatilles d’estar per casa, les d’una marca en concret, i semblen refermar el discurs del paradista, com en un anunci de la tele dels anys noranta. El seu camió viatja per la rodalia de Barcelona tota la setmana: dissabte a Vic, dimarts a Gavà, dijous a la platja de Castelldefels. I a les tardes, per acabar d’arrodonir el sou, segueix fent de majorista de calçat, com ja feia abans de comprar la parada.

No sembla un paisatge postapocalíptic; qualsevol diria que la vida de barri va fent la seva. Però el Miguel Àngel, paradista de sabates, afirma que han perdut públic

El Miguel Àngel desprèn aires de líder informal del mercat: atén les periodistes amb confiança institucional, critica els paradistes “informals” que no paguen les quotes, i coneix i defensa bé el sector. De fet, és membre de l’AEMCA, una associació patronal dels marxants de Catalunya. I com a tal, exerceix de paladí d’aquest tipus de comerç en aquesta època estranya: “Estem a l’aire lliure i tothom va amb mascareta; és molt més complicat contagiar-se aquí que en un centre comercial, però a la primavera, després de la quarantena, es va prioritzar mantenir accessibles les botigues i no pas els comerços a l’aire lliure. Supermercats i grans superfícies en comptes de mercats de venda ambulant de productes de primera necessitat”. El greuge és palmari.

Mercats ambulants a mig gas
Malgrat les traves, el mercat ambulant encara és un espai on es guanyen la vida molts sectors en risc d’exclusió social |Roser Gamonal

La Isabel, que ven samarretes i roba interior masculina en una parada més gran de l’habitual –”he aprofitat per ocupar l’espai que havia quedat buit, com que no ve el veí…”–, diu que cada vegada és més difícil dedicar-se a la venda ambulant. En els darrers anys, els mercadillos han anat fent-se més petits, més formalitzats i amb més burocràcia per poder posar-se a vendre. “Si ara algú volgués començar, li diria que ni ho provés, ni pensar-ho. Això cada vegada va a menys i costa més”, diu la Isabel. Molt d’esforç, temps i diners invertits, faci sol o estigui diluviant. Ella creu que l’impacte per a les proveïdores on compren a l’engròs els productes no ha estat tan gran, perquè les paradistes segueixen havent de comprar-los la mercaderia. Per exemple, a Badalona, on hi ha grans magatzems en polígons on també acostumen a proveir-se els manters, sense que es persegueixi mai a qui proveeix i sempre es criminalitzi la manta.

Malgrat les traves, el mercat ambulant encara és un espai on es guanyen la vida molts sectors en risc d’exclusió social, com ara el poble gitano. Per això, diverses organitzacions gitanes van signar a l’abril un comunicat per exigir la protecció dels mercadillos com una activitat laboral tradicional en el segle XXI que encara planta cara als embats del capitalisme. Segons la plataforma Kethane, al territori de l’Estat espanyol hi ha unes 40.000 persones donades d’alta d’autònoms en el sector, a més de 3.500 mercats ambulants. Tots s’han vist aturats per la pandèmia. No han pogut ni abaixar la persiana, i quan van desaparèixer del paisatge urbà a la primavera només van deixar carrers buits al voltant dels mercats municipals; ni tan sols un cartell d’“es lloga” o “tanquem pel virus” com a testimoni del col·lapse. I ja que el perfil de clientela acostumen a ser dones, d’entre 40 a 60 anys i d’aquí cap amunt, hi ha franges d’edat senceres i pols de població que no tenen cap costum d’anar-hi a comprar. El mercadillo com a costum exòtic associat a classes populars o al passeig indolent de guiris.

Però, a finals d’estiu, la gran diferència respecte al març no és tant l’afluència de gent sinó el fet que alguns ajuntaments han limitat el nombre de parades a la meitat, com ara el de Cornellà. D’aquesta manera, el Miguel Àngel i la resta de marxants, una seixantena a la Gavarra, només venen una setmana de cada dues. A banda, és clar, que enguany fins a l’1 de juliol van haver de quedar-se a casa sense facturar ni un ral.

El mercat municipal és el gran planeta al voltant del qual giren els satèl·lits del mercat ambulant. Les senyores amb carrets de la compra, astronautes experimentades, exploren les parades quan surten de comprar el menjar de la setmana

Tres o quatre parades avall, al mateix carrer de Mossen Jaume Soler, una dona gitana ven roba interior en una cantonada, acompanyada del seu fill i el seu net, sobre una infraestructura mínima; amb prou feines dos cavallets i una taula. La queixa és similar, però sembla que el seu drama és pitjor. A la misèria i la gana que ens explicava la dona dels paraigües s’hi afegeix la pena. “Aquests mesos hem hagut d’anar a la Creu Roja per poder menjar”. Té familiars malalts i tot plegat ha desembocat, explica, en una depressió de la qual encara no ha sortit. “I la gent té por. Mira, veus que no paren? No venen, carinyo, només es queden mirant. Surten a passejar i prou”. Al final cada producte, cada paradista, s’ha enfrontat a les conseqüències econòmiques del virus a la seva manera. La gent potser no estalvia en sabates però sí en sostenidors i calces; ves a saber.

El mercat municipal és el gran planeta al voltant del qual giren els satèl·lits del mercat ambulant. Les senyores amb carrets de la compra, astronautes experimentades, exploren les parades quan surten de comprar el menjar de la setmana. Sense l’atracció d’aquest gran edifici, la resta de comerciants no farien el mes. És un comerç domèstic, de curt abast i llarga durada, on el concepte de marca no vol dir gran cosa. Un dels pocs llocs on té sentit vendre el que venen la Irene i el Cristian i dedicar-se només a vendre això: hule a metres.

Mercats ambulants a mig gas
Cada producte, cada paradista, s’ha enfrontat a les conseqüències econòmiques del virus a la seva manera |Roser Gamonal

Són una parella jove, trenta anys cada un –si hi arriben– i ja amb dues filles, amb ganes de xerrar i una força en les formes que impregna la clientela i contrasta amb la grisor anodina del producte exposat, una vintena de bobines de tela de plàstic estampada. La parada era dels pares de la Irene i després de jubilar-se la van passar en herència. Ningú no diria que una parada d’estovalles de plàstic, que han nascut per durar i no sortir de la taula de la cuina de la iaia fins a la fi dels temps, pugui fer diners durant dues generacions. Però res no és etern, tot és efímer i la gent de tant en tant renova els hules. El Nadal i les seves taules engalanades de fantasia o els estius i les paradigmàtiques taules de càmping han anat omplint la bossa de la Irene i els seus pares, si més no fins a aquest fatal 2020. “Hem venut menys perquè la gent té por o no ha pogut marxar de vacances”, diu la jove mentre mesura i plega un tros de plàstic. “Un cinquanta per cent menys que altres anys”.

Ningú no diria que una parada d’estovalles de plàstic, que han nascut per durar i no sortir de la taula de la cuina de la iaia fins a la fi dels temps, pugui fer diners durant dues generacions

A tot això afegeix les despeses habituals: la quota d’autònoms, l’IVA, les assegurances i el que cobra cada ajuntament per deixar-te posar la parada i que arriba als cent euros al mes per municipi. Només en dret de parada, cada paradista paga uns sis-cents euros mensuals. Malgrat el perdó administratiu durant el trimestre perdut, quan cap d’aquests impostos es van haver de pagar, amb la tornada a l’activitat els números costa que surtin.

“Es nota que a la gent l’han acomiadada, es noten els ERTO”, comenta el Cristian. Afortunadament, ell té una altra feina com a professor de kick-boxing en un gimnàs on, segons la Irene, va boig de content perquè al capdavall és la seva afició. A poc a poc, anar fent. L’optimisme de la Irene sura entre les bobines mentre les estén, mesura i talla. “Que ens deixin treballar i que la por vagi marxant. Nosaltres complim totes les mesures de seguretat: mascaretes, gel, distància amb la clientela… Mira, estem a metre i mig, no ens toquem”. Davant seu una clienta de tota la vida, que ja coneixia els seus pares, treu el moneder i es lamenta. La COVID-19 li va matar un germà fa uns mesos. “Cal anar amb compte…”. Però també cal sortir a comprar, és clar. La vida no pot aturar-se mai del tot, i els mercats ambulants en són exemple.