Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Melitxes

Les melitxes són petites, tossudes, valentes. I, sobretot, nombroses i resistents.

Això en un exercici de descripció feta des de l’òptica humana, des de la mirada que les percep com una invasió, gens subtil, d’una gernació bellugadissa que conquereix, en temps rècord, marbres i superfícies diverses i s’amaga per tots los racons i clivells. Amb prou feines les trobareu en cap diccionari. Per això us n’estalvio la feina, són formigues, una de les moltes menes de formigues que hi ha.

La meua relació amb les melitxes ha estat sempre ambivalent. Les odio i les admiro alhora. Me sento el seu flagell quan, obrint l’aixeta a tot estrop, provoco una mena d’inundació de plaga bíblica que les precipita aigüera avall. Me sento totpoderosa i implacable. I, alhora, en una mena de dissociació estranya, me sento melitxa, mirant amunt i intentant fugir esperitada d’aquell diluvi que un ésser immens i ferotge acaba de provocar per anorrear-me.

Som, individualment i col·lectivament, si ho puc dir així, melitxa i humà alhora. Poders que tenim i exercim i poders que patim i desobeïm

Som, individualment i col·lectivament, si ho puc dir així, melitxa i humà alhora. Poders que tenim i exercim i poders que patim i desobeïm. Com exercim los primers i com acarem los segons; com justifiquem aquest exercici (o l’omissió) quan ve de naltros i com lo combatem quan som les melitxes que el patim, mos plantifica davant d’un mirall que no sempre ens complau mirar. Seria allò de les contradiccions i les esperances que, ara van de bracet, ara es peguen calbots. O les dues coses alhora.

La intenció era arrencar aquesta col·laboració, que me fa tant respecte com ganes, amb una mena de dissertació sobre les melitxes que es resisteixen a deixar de ser presents encara que l’estiu s’acabi. Sobre la seua capacitat de resistència i la tossuda voluntat de seguir sent i de fer-se veure, no tant per vanitat com per necessitat. Tot i saber, estic segura que ho saben, que fer-se veure també les torna fràgils i vulnerables.

Aquesta dissertació volia donar pistes de temes de què m’agradarà parlar en aquesta finestra mensual de dilluns, i potser també d’un com.

Hi volia introduir una pura especulació d’etimologia recreativa sobre el possible origen d’aquesta parauleta, que per la seua sonoritat ja et remet a un ésser o cosa petita, insignificant i viva a la vegada, la tx hi ajuda… Exercici del tot lúdic, que passava per teoritzar sobre una hipotètica vinguda de les melitxes de les Amèriques, entaforades en algun vaixell dels conqueridors, com una munió Opotons minúsculs, fent el viatge a la inversa per conquerir nous mons, amb les patates, les tomaques i altres menges o flagells, com la fil·loxera. I que el seu nom curiós ve de Malintxe, aquella dona nahua que segons uns fou una traïdora i per a d’altres tota una altra cosa, més complexa i calidoscòpica. Com el joc de l’exercici del poder i el seu qüestionament.

Però, com passa sovint, les reflexions més pausades que voldríem aprofundides, les dissertacions lúdiques que poden acompanyar-les, o no, s’estronquen perquè lo que passa al voltant mos distreu i reclama.

Les imatges d’unes màquines funcionant a tocar d’un grup de gent que els fan front, esgarrapant-los la terra davant seu a pocs centímetres, sense miraments, m’ha portat a la imatge de les melitxes movent-se per esquivar l’aigua o l’escombrada definitiva que la figura gegant provoca per anorrear-les sense compassió. Digueu-me exagerada, però d’exageracions que mos empassem com pa i formatge n’hi ha de calibres molt superiors. Mória, Lesbos…

En el debat sobre la implantació de les energies renovables, que renaix de comparsa amb la pandèmia nostra de cada dia, hi ha de fons una lluita de poders

Aquesta imatge d’homes i dones plantats davant la màquina que menja terra correspon a un fet de resistència quasi desesperada, a una necessitat de fer visible que, en el debat sobre la implantació de les energies renovables, que renaix de comparsa amb la pandèmia nostra de cada dia, en aquest debat, hi ha de fons una lluita de poders. I la Directa, potser per primer cop en aquest tema, ha donat veu a aquells que qüestionem una implantació que, embolicada amb la bandera verda, perpetua un model energètic que de verd no en té res, llevat que sigui el color de certs bitllets. Un model que imposen les grans companyies elèctriques i que los governs de torn beneeixen, amb normatives a mesura que des de fa més de vint anys se succeeixen i deixen de banda aportacions fetes des dels territoris i des d’organismes independents. Un decret que ha engegat la nova onada de projectes, sobretot eòlics i solars, sense planificació prèvia des d’on pertocaria. S’aprovà l’any passat, l’any que l’incendi de la Ribera d’Ebre posava de manifest la realitat –sabuda però no publicada– d’una part de país que qualifiquem de rural, on l’agricultura, que havia estat l’activitat principal, fa temps que recula de manera alarmant o es converteix en una agroindústria de monocultius que esborren un mosaic preexistent. O es veu substituïda per la implantació desendreçada i territorialment desequilibrada, de tota mena d’indústries energètiques, extractives… i fins i tot lúdiques i recreatives, en una fira de despropòsits que tenen en comú l’especulació pura i dura, a costa d’un país que podria ser i que no fou.