D’objectes de protecció a subjectes de ple dret. Aquest és el canvi de paradigma que pretén la Llei 8/2021 anomenada “de reforma de la legislació civil i processal pel suport de les persones amb discapacitat”. Però ja sabem que una llei no ho resol tot i que en el camí del seu desplegament, destinat a fer que les persones amb discapacitat tinguin més autonomia en l’exercici de les seves capacitats, cal que tots els actors i agents s’adaptin al nou marc legislatiu, amb consciència i recursos. Després de dos anys de la seva entrada en vigor, analitzem la llei, les seves llums i les seves ombres.
El 13 de desembre del 2006, es va aprovar a Nova York la Convenció internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, que va ser ratificada per l’Estat espanyol l’any 2008. Aquesta Convenció és un Tractat Internacional que, entre altres, en l’article 12 proclama que les persones amb discapacitat tenen capacitat jurídica en igualtat de condicions en tots els aspectes de la vida. El Dret a la igualtat és, de fet, un dret fonamental, que en aquest cas, de manera específica, obligava els estats a actualitzar tota la normativa anterior existent fins al 3 de setembre de 2021 amb relació a la manera en com es complementava o se substituïa la voluntat de les persones amb discapacitat.
La normativa espanyola vigent fins aquell moment i que s’ha aplicat ininterrompudament pels nostres tribunals, fins i tot havent ratificat l’Estat espanyol la Convenció, era contrària als drets humans. Les persones amb discapacitat eren objectes (i no subjectes) de drets, de manera que la legislació entenia que calia valorar si tenien capacitat suficient d’autogovern, ja que si es considerava que no la tenien de manera total o parcial, calia establir una figura que complementés o substituís a la persona en algun o tots els actes de la seva vida, per mitjà de la tutela. En definitiva era un sistema de substitució en la presa de decisions en què la figura de suport havia de prendre les decisions en funció del que era millor per a la persona sobre qui tenia la responsabilitat legalment encomanada.
El canvi de paradigma amb l’entrada en vigor de la Llei 8/21, del 2 de juny, és clau perquè entén que les persones passen a ser subjectes de dret i, per tant, es parteix de la presumpció de la capacitat i caldrà determinar quan podria sorgir la necessitat d’establir algun suport estable o puntual. Un canvi radical respecte la situació prèvia en la qual la normativa no oferia ni un acompanyament ni cap suport per garantir un lliure i igual exercici de la capacitat civil de les persones amb discapacitat que tingués en compte la seva voluntat. De fet, al contrari, la legislació anterior afavoria – per ser més “fàcil” – la substitució sistemàtica de la voluntat de la persona amb discapacitat per la de la persona que n’exercia la seva tutela, vulnerant així el dret a gaudir d’una vida tan autònoma i digna com sigui possible i ho permeti la capacitat de la persona.
Les incapacitacions queden enrere. La nova normativa estableix que no es pot incapacitar ningú i cal reintegrar per imperatiu legal la capacitat a totes les persones que van rebre mesures judicials en aquest sentit per adaptar la seva situació a la normativa vigent.
Malauradament, però, i malgrat els indiscutibles avenços que la nova llei permet en matèria d’oferir majors garanties als drets de les persones amb discapacitat, la influència de la norma es troba encara llastrada per la manca de recursos tècnics, humans i econòmics necessaris per assegurar un desplegament plenament efectiu de la norma. A banda que deixar enrere un sistema paternalista per assumir una concepció adulta i igualitària de la capacitat, requereix una maduresa i un canvi de mentalitat, especialment de les persones professionals del Dret.
Una normativa per respectar la voluntat de la persona
La nova normativa aposta doncs per un clar respecte a la voluntat i preferències de la persona i estableix de manera (insistent) que la persona serà qui prengui les decisions, i regula una transformació processal quant al sistema judicial de provisió de figures de suport, adequant els processos a les necessitats. De fet, a Catalunya hi ha hagut la promulgació de la normativa Decret Llei 19/21 que, de manera temporal i a expenses d’una reforma més profunda del Codi Civil Català, assumeix unes opcions voluntaristes per autodeterminar suports.
Aquesta normativa deroga a Catalunya les figures de tutela, curatela i potestat parental rehabilitada i prorrogada i deixa únicament vigent la figura de l’assistent. A més, crea la possibilitat de constituir-lo de manera notarial amb la presència de la pròpia persona, convertint-se en la màxima expressió d’aquest dret a decidir i controlar les seves decisions. Tot i això, encara hi ha molta desconeixença d’aquesta figura, malgrat fa més de dos anys que està en vigor la norma, cosa que fa que costi usar aquest instrument per a l’establiment de suports voluntaris. L’assistent notarial és un acord entre la persona que vol i decideix que necessita un suport i, per tant, vol ser assistida i aquella persona que ha de prestar el suport, i convenen en escriptura pública atorgada davant de notari com es desenvoluparà i quines mesures de control són necessàries per al seu funcionament.
Atès el benefici que aquest document implica per la constitució de la mesura de suport, encara trobem poques constitucions notarials, no només perquè cal revisar totes les sentències dictades amb la legislació anterior, sinó perquè no sempre és possible obtenir el discerniment i capacitat suficient per atorgar-lo. Potser també cal molta pedagogia i entendre que aquest document d’atorgament és voluntari i requereix un consens entre les parts. D’aquí que sigui clau el judici de capacitat que fa la persona notària. Hem d’entendre que el sistema ha d’articular-se per buscar els suports necessaris perquè la persona que els necessita exerceixi la seva capacitat en termes d’igualtat i, per tant, senti que allò que li cal reforçar, o allò que pot necessitar, ho tingui, sense pensar que se sotmet a la voluntat d’altri: aquest és l’esperit de la norma.
Poca especialització i poca consciència social del canvi de paradigma
Als jutjats trobem poca o nul·la especialització en la matèria, o poca consciència de la transcendència d’aquests canvis legislatius, i una tendència a simplificar la norma. A més, sovint no estan adaptats ni preparats per a celebrar els processos tal com requereix el canvi de paradigma, amb la celebració via taula rodona amb totes les persones implicades en el procés, i això, “escènicament” queda encara molt lluny.
Aquests estaments i les figures actuals de suport són amb els que xoca la pròpia persona quan a més decideix instar ella mateixa la revisió i buscar assistència legal per fer-ho. Val a dir que l’accés a representació lletrada ha de ser costejat per la persona amb discapacitat, ja que amb la modificació del procediment redirigint-lo a la jurisdicció voluntària, en aquests processos no és preceptiva la intervenció de l’advocat, impedint d’aquesta manera l’accés a la justícia gratuïta a un col·lectiu vulnerable i precaritzat.
Precisament, i amb la intenció que tot aquest procés sigui més igualitari, una altra de les novetats de la Llei 8/21 és la creació de la figura del facilitador que és aquella persona que pot acompanyar a la persona amb discapacitat per facilitar l’accés i comprensió a la justícia, però malauradament aquesta figura encara no ha estat desenvolupada i no hi ha una regulació al respecte, com tampoc s’està donant compliment a l’obligació d’adaptar les resolucions judicials quan hi ha una persona amb discapacitat que en sigui part, el que faria que l’accés a la justícia estigués garantit.
I és que cal remarcar que encara hi ha pràctiques que cal revisar i revertir, com la manca de rigor a l’hora de realitzar l’informe forense i l’entrevista judicial, on sovint es basen només en informació documental, sense la presència de la persona. Sense parlar de tots els processos dictats amb anterioritat que caldria revisar en un període de temps determinat i que no sembla que s’estigui duent a terme amb la celeritat que caldria fer-se. I també cal destacar la garantia del dret a la intimitat quan és la pròpia persona amb discapacitat qui demana les mesures de suport, i per tant a escollir qui pot i qui no pot tenir accés al seu procés.
Cal doncs un camí llarg i molta pedagogia per entendre l’esperit de la norma i la seva transcendència, amb la idea de posar sempre les necessitats de la persona al centre, sobretot d’un dels col·lectius més vulnerables, estigmatitzats o invisibilitzats que topa massa sovint amb barreres endèmiques, per la manca de recursos que els permetin una assistència i una defensa dels seus interessos. Només a partir d’un exercici de maduresa com a societat en termes d’igualtat es podran evitar ben segur determinades vulneracions i podrem donar confort a la construcció d’un projecte vital digne, perquè la dignitat també l’entenem relacionada amb un exercici ple d’autonomia individual. .
La influència de la norma es troba encara llastrada per la manca de recursos tècnics, humans i econòmics necessaris
Cal molta pedagogia per entendre l’esperit i transcendència de la norma per posar les necessitats de la persona al centre
