La victòria d’Andrés Manuel López Obrador (AMLO) i el seu partit, el Moviment de Regeneració Nacional (Morena), en les recents eleccions presidencials mexicanes s’ha explicat com un esdeveniment sorprenent, donades les doloroses –i qüestionades– derrotes anteriors (2006 i 2012) i el fet que l’actual partit fos fundat fa només quatre anys. Encara més imprevist pel contundent percentatge de vot aconseguit, un 53%. A Morena se l’ha comparat amb partits com Podem, que trenquen el bipartidisme i sembla que tenen maneres diferents de fer política. I a López Obrador se l’ha parangonat amb Lula da Silva mentre rebia elogis de Bernie Sanders i de Jeremy Corbyn. Però les comparacions són arriscades. I inexactes.
Per poder entendre el fenomen Morena cal, sens dubte, remetre’s a la biografia política i intel·lectual del seu principal dirigent i també al caràcter heterogeni del partit. Allò que va començar com un moviment i va esdevenir posteriorment un partit polític, aglutina més de 70 anys d’història sindical, obrera i de moviments civils –sobretot estudiantils–, que han acabat criminalitzats, sotmesos o bé fagocitats pel sistema. Unes lluites que l’any 1968 van conduir l’esquerra mexicana cap a posicionaments no armats, tot i donar suport a les lluites de Nicaragua i El Salvador.
La quarta transformació
Una de les característiques de López Obrador és la seva aparent simplicitat. Té un discurs polític senzill i repetitiu però carregat d’ironia. Fa bromes de caràcter popular, no fa servir jocs retòrics ni elaboracions teòriques i posa molta passió i empatia quan parla; sobretot davant de la gent que omple les places. Va estudiar Ciències Socials a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, ha escrit una vintena de llibres polítics i sobre la història de Mèxic, que és la inspiració principal del seu programa. Coneix la teoria política i la història mundial recent, però el seu ideari es basa en les lliçons extretes de la història de Mèxic: parla de les tres grans transformacions del país i assegura que l’actual –que ell dirigeix– serà la quarta. Les tres primeres són la independència, la reforma de Benito Juárez i la Revolució Mexicana, una revolta social que va quedar –assegura– truncada. Se serveix d’una anècdota per resumir l’ideari polític i econòmic de la quarta transformació: un treballador emigrat als Estats Units li va dir en una ocasió: “Benito Juárez va separar l’Església i l’Estat, ara toca separar els negocis de la política”.
Amb aquesta premissa, el lema de l’actual coalició de Morena, “Juntos haremos historia”, ho diu tot. Vist des d’una perspectiva històrica més àmplia, aquest moviment es podria percebre potencialment com la veritable transició democràtica de Mèxic. En paraules de López Obrador, els dos partits tradicionals –el Partit Revolucionari Institucional (PRI) i el Partit d’Acció Nacional (PAN)– van constituir una “màfia del poder”, repartint-se alternativament el govern mentre espoliaven el país amb la venda dels béns nacionals, especialment el petroli, i la privatització de la mineria i l’aigua. Una màfia de què participa el gran empresariat. Ara és el moment, doncs, de separar els negocis de la política.
El líder de Morena s’oposa obertament a les privatitzacions neoliberals, prioritza les polítiques nacionalistes i ha promès ajuts socials a les classes més desafavorides, un combinat que ha permès qualificar-lo de populista. Però com diu ell irònicament: “Si populisme és preocupar-se pel poble, que me’n diguin”. Dit això, no pensem que López Obrador és un anticapitalista, és senzillament un crític del neoliberalisme. La seva negativa a unes privatitzacions que l’oligarquia ha venut com a sinònim de modernitat i progrés va fer que els grans mitjans de comunicació desenvolupessin un eslògan repetit fins a la sacietat: “AMLO, un perill per a Mèxic”.
Es planteja un pacte de salvació nacional davant l’emergència que suposen les més de 100.000 persones mortes i les més de 30.000 desaparegudes
López Obrador proposa fidelitat a tres principis molt senzills que el seu electorat –per cert, molt transversal– vol de tot cor: “No mentir, no robar, no trair”. No es dubta que ell els complirà però, en canvi, sí que es tem que altres polítics afiliats a Morena –antics militants del PRI o del PAN– perpetuïn les pràctiques corruptes. Dins la formació hi ha malestar i amb raó. Incloure’ls a les llistes va ser una decisió tàctica que pot tenir un preu molt alt. Durant anys, López Obrador va convidar totes les persones de qualsevol partit però de “bona voluntat” a unir-se al seu projecte. Una idea de pacte de salvació nacional davant l’emergència que suposen les més de 100.000 persones mortes i les més de 30.000 desaparegudes en el marc de la guerra del narcotràfic. És probable que aquesta crida, en no passar pel sedàs d’un currículum transparent, hagi arrossegat dins de Morena elements poc desitjables.
Tanmateix, és encara aviat. A Mèxic ens cal confiar que, com diu el president electe, “només el poble pot salvar el poble”. Un poble que ara tindrà les eines per exigir l’honestedat, la seguretat i la justícia negades durant vuit dècades. Els partits tradicionals –el PRI i el PAN– estan ara mateix devastats. López Obrador té un mandat popular molt clar i compta amb tota la legitimitat. S’obre una època, doncs, fascinant i engrescadora però també plena d’interrogants: controlar la violència i la corrupció pot sortir molt car.
