“Je n’ai appris à te connaître que par accident. Ou par les autres. […] Ce qu’ils ont fait de ton corps ne te donne pas la possibilité de découvrir la personne que tu es devenue”.
“Vaig aprendre a conèixer-te per accident. O pels altres. […] El que han fet del teu cos no et dona la possibilitat de descobrir la persona que has esdevingut”.
Édouard Louis
Quan eres xicoteta, mentre jugaves un partit de futbol a les festes del teu poble, l’home que feia d’àrbitre et va dir que tu no havies de jugar enmig dels xics. Quan tenies converses amb els companys de l’escola sobre els temes que les hormones prioritzen, inventaves la teua versió ficcionada. Quan es reien del teu físic i/o del teu posat a l’institut, somiaves canviar el teu cos perquè fora atractiu als ulls de la resta i assajaves com desfer-te de les maneres imitant les acceptades… Tot això és violència. Quan no podies comprar la videoconsola o la roba de la marca que s’estilava, et senties fora i culpaves la teua família. Quan la teua manera de parlar o la teua llengua denotaven que havies fet viatge després del teu naixement o que la teua família l’havia fet, copiaves la dels altres.
Quan el color de la teua pell no era com els de la majoria, et senties estranya al bar on tothom et mirava quan entraves. Quan t’anomenaven amb un gentilici sense demanar-te pels teus orígens, entenies que el gentilici que t’atorgaven era més important que el teu nom
Quan el color de la teua pell no era com els de la majoria, et senties estranya al bar on tothom et mirava quan entraves. Quan t’anomenaven amb un gentilici sense demanar-te pels teus orígens, entenies que el gentilici que t’atorgaven era més important que el teu nom. Quan odiaves anar a la consulta perquè, lluny de l’empatia, el pediatre o la metgessa et recriminava amb un to de culpabilització que eres “grossa”, et senties incompresa i rebutjada per qui s’entén que t’ha d’ajudar. Quan no podies anar de viatge perquè els diners no t’arribaven, et senties violenta per no poder fer el que feia la resta. Quan no podies visitar la teua família o amics perquè no hi havia habilitat l’accés als transports públics per a les persones amb mobilitat reduïda, et senties coartat i violentat. Quan vas començar a treballar en aquella cadena de restaurants o aquella botiga multinacional de roba mentre estudiaves, les manetes del teu rellotge et marcaven un ritme, violència. Quan et feien un diagnòstic mèdic i tothom et tractava a partir del que deia el document mèdic i no del que tu eres, t’encasellaven violentament.
Quan et violen i t’assassinen per ser dona o una persona trans, és el cistema qui els està fent veure que ELLS tenen el poder sobre lis altris. Quan et van contractar per fer pràctiques no remunerades en aquella empresa a l’estiu amb l’atracció del “treballaràs en el sector que volies”, et senties utilitzada i violenta. Quan tothom et deia per l’antic nom, aquell que tu no vas triar mai i amb què no et vas identificar des que començares a tenir consciència de tu mateix t’enviaven de retorn al teu passat amb una punyada de lletres violentes. Quan dubten de la teua bisexualitat, et sents menyspreada.
I continua la llista de totes les violències diàries assumides i integrades en les nostres societats. El sistema cisheteropatriarcal s’autoregula gràcies a la difusió de violències
Quan et pregunten, arribada una edat, quan et quedaràs embarassada, entens que pensen només en la teua funció reproductiva. Quan després d’haver estat tot l’any treballant la terra, t’adones que el preu de l’ametla no t’arriba per a pagar ni el que t’ha costat l’aigua que has utilitzat fent les regades anuals, et sents violenta i sola perquè ningú valora la teua feina. Quan s’espera de tu que et dediques, a més, a les tasques de cura i neteja, et pots sentir explotada. Quan t’anuncien el tancament de la fàbrica perquè els de dalt han decidit que deslocalitzen l’empresa per a continuar augmentant els seus guanys, et sents fràgil i violent. Quan després d’haver travessat la mar o fer llargs trajectes i no haver mort, t’humilien al carrer i discursos polítics criden que t’odien, et sents violenta. Quan estàs a una reunió amb els teus companys de feina i no et deixen parlar o la participació no és equitativa, t’estan silenciant violentament. Quan per vestir-te com t’abelleix se senten amb dret d’opinar, d’insultar-te i de pegar-te, estan violentant la teua intimitat i t’estan escopinyant violència. Quan després d’haver passat tota la vida cuidant fills i pares et diagnostiquen una malaltia, et sents desposseïda i violenta. Quan a l’escola t’eduquen en un sistema on la productivitat té unes àrees ben clares i no et sents atreta per cap d’aquestes, et pots plantejar la teua utilitat.
Quan eres una persona major i estàs malalta i la resposta de l’ajuda de dependència de la Generalitat Valenciana que havies demanat t’arriba tres mesos després de la teua mort, ja no podràs sentir violència, però hi és. Quan no es garanteix per defecte un intèrpret malgrat que la llengua de signes catalana és una llengua oficial a Catalunya, et pots sentir violentament aïllada…
I continua la llista de totes les violències diàries assumides i integrades en les nostres societats. El sistema cisheteropatriarcal s’autoregula gràcies a la difusió de violències. Les dones, les persones LGBTQIA+, les persones racialitzades, les classes treballadores, lis llauradoris, les persones majors, les persones amb diversitat de capacitats, les persones amb cossos fora norma, les persones amb diversitats funcionals… rebem violències. Tu, ara mateix, si visites el teu passat de segur que n’has viscut per algun fet concret –i potser també n’has exercit. Entre una persona que ha de deixar assecar tots els seus ametlers, una persona LGBTQIA+ i una persona en cadira de rodes hi ha moltes diferències, opressions més o menys agressives i lluites amb especificitats diferents que s’han de tenir en compte. Les violències rebudes tenen un motiu clar: no som ni productivis ni reproductivis per al seu cistema.
Naixem amb violències i, algunis, les reproduïm conscientment o inconscient per la necessitat que el cistema ens ha creat d’acostar-nos als models econòmics i socials cisheteropatriarcals que ens empastifa els llavis i ens enfanga els peus amb el seu paradís artificial, uniformitzador i violent
Com que no encaixem en les tendències econòmiques marcades pels mercats, gestionats pels panxacontents, ni tampoc en els cànons reproductius ni els rols de gènere cultural-religiosos d’on se’ns ha exclòs; se’ns ha de redreçar amb violència. Naixem amb violències i, algunis, les reproduïm conscientment o inconscient per la necessitat que el cistema ens ha creat d’acostar-nos als models econòmics i socials cisheteropatriarcals que ens empastifa els llavis i ens enfanga els peus amb el seu paradís artificial, uniformitzador i violent. Ens han volgut fer creure-hi, des dels marges i els soterranis de les seues piràmides, on ens han enterrat, amagat i utilitzat. Després, ens han volgut fer sentir vergonya de venir dels marges, els han estigmatitzat. Els diàlegs i les concessions que se’ns fan al cistema sempre venen etiquetades amb el nom “minoria” i una classificació tipus “minories sexuals”, “minories de gènere”, “minories ètniques o culturals”, “persones amb funcionalitats diverses”… Entendre la diversitat de persones violentades i com afecten cada grup és important, perquè alliberem la paraula i no caiguem en universalismes uniformitzadors, paternalistes o colonialistes. Ens ho mostren els moviments feministes, antiracistes i descolonials. Ara bé, som una minoria totis lis que d’un costat o d’un altre hem rebut violències? Haver rebut violències, des de l’assassinat fins a l’insult a l’escola que et fa estremir o no donar-te una faena pel teu físic, és un nexe comú que posa en relleu com el seu cistema piramidal emet violències en onades expansives des de dalt que s’eixamplen com més avall arriben, allà on t’han posat, segons el profit i el rèdit que poden traure de tu.
La minoria són els que imposen les mesures de violència, els qui tenen el poder de governar els mercats i fer les societats a la seua mesura, els qui tenen unes vides protegides. Les classes dominants ens han injectat amb violència el verí de la despossessió del que som i d’on venim. Aquest verí addictiu ens ha creat una sèrie de complexos que ens han portat a ser, de vegades, nosaltres també difusors de violències. El rebuig, l’odi i la violència projectats cap a nosaltres, les LGBTQIA+, són una mostra més del mecanisme correctiu que opera en tot allò que no considera útil a nivell econòmic, reproductiu, cultural o social. Ens han llevat els cossos, matant-nos o deixant-nos morir. Cal que ho sapiguem, els nostres cossos no són força de treball ni incubadora de la reproducció de la seua espècie ni han d’arribar obligatòriament a un punt final establert en un procés de transició. Els nostres cossos han de ser per a nosaltres, són i seran diversos, els farem de formes diverses i totes han de ser vàlides. La diversitat trenca la violència i fa trontollar l’utilitarisme que donen a les nostres vides els que manen. És important que pensem que la persona que ens creuem pel carrer, que s’asseu al costat de nosaltres a l’autobús, qui tenim darrere a la cua de la fruiteria o qui et porta les pizzes a casa un diumenge a mitjanit, totis potser hem viscut violències en un moment o un altre, sense cap paternalisme ni posició condescendent.
Els nostres cossos han de ser per a nosaltres, són i seran diversos, els farem de formes diverses i totes han de ser vàlides. La diversitat trenca la violència i fa trontollar l’utilitarisme que donen a les nostres vides els que manen
Els nostres vincles, les nostres mares, pares i famílies segurament també, en un moment o un altre, potser n’han viscut. Recordem les llàgrimes que mai no hem dit i que siguen fertilitzant per trencar aquest sistema, per qüestionar-lo, per fer veure que ens estem fent mal des de baix –cadascuni les seues, coneixent les diferències. Repensem també que potser en alguns moments hem tingut actuacions violentes envers els altres pel carrerrisme i el capacitisme que ens imposa aquest sistema piramidal que ens dona la droga per desitjar el deliri del cim i on difícilment arribarem. Són diverses les lluites, la intensitat de les violències i la fermesa del rebuig, però compartim el fet d’haver-ne rebut. No es tracta de parlar per ningú, ni dir que totis hem rebut la mateixa quantitat de violències ni amb la mateixa força –això és completament fals–, sinó de canviar l’angle de visió, de desconstruir-nos, de cedir la paraula, d’escoltar l’altri i afirmar que n’hem rebudes, que el seu cistema només dona privilegi a molt pocs –així en masculí i blanc. En comptes de mirar als de dalt i seguir els dictats de gènere, estètics i econòmics a què ens exposa la maquinària de promoció i publicitat del cisheteropatriarcat… podríem practicar l’empatia, escoltar l’altra persona violentada, repensar-nos, veure els nostres privilegis i desconstruir-nos per deixar de participar d’aquesta roda d’opressions on som totis, també les LGBTQIA+, i que algunis ho oblidem davant la certa normalitat aparent en què ens volen fer veure que vivim la setmana dels orgulls.
“Si l’on considère la politique comme le gouvernement des vivants par d’autres vivants, et l’existence des individus à l’intérieur d’une communauté qu’ils n’ont pas choisie, alors la politique, c’est la distinction entre des populations à la vie soutenue, encouragée, protégée, et des populations exposées à la mort, à la persécution, au meurtre.”
“Si considerem la política com el govern dels vius per altres vius, i l’existència d’individus dins d’una comunitat que no han triat, llavors la política és la distinció entre el grup de població que té una vida elevada, animada i protegida i el grup de població exposat a la mort, la persecució i l’assassinat”.
Édouard Louis
