Alguna cosa m’ha allunyat de la dicotomia que lidera les nostres gambades en aquesta societat narcisista, la qual ens fa bascular entre l’ésser i el fet d’aparentar. Crisi. Perdre la majoria dels agafadors m’està enfrontant a mi mateix i desvetllant una faceta de la mentida que ha estat tramant-se tant de temps: sóc un farsant que creia estar en la tragèdia, quan només operava la farsa. No sóc l’únic. Responsabilitat. Deixar-se de creure, i sobretot, de prendre seriosament … l’escepticisme propi com a borratxera de l’encallament. “Així va ser com vaig estar a punt d’arribar al meu moment suprem”, però considero preferible continuar el pas que em marquen les sospites. No enganyava a consciència, hi havia ètica, però tot i així entabanava: enredar l’opinió aliena des de la infància m’ha fet no saber diferenciar entre la mirada de l’altre i la meva pròpia, un dels inconvenients d’haver nascut. I us asseguro que mai he estat amic de les teatralitzacions, per vergonya només. Subjectivitat escampada del color que es portés aquella temporada. Paroxisme. No era un xerrar per xerrar dels xarlatans professionals, em creia el que deia, i mai he cobrat per això; si hagués estat així, hauria estat un impostor. No obstant això, sí que impostava un amor al proïsme quan segur que es tractava d’un enamorament de mi mateix. Fondària. Dir clot sona alarmant, i no sóc aquí per això.
La nova dicotomia se’m planteja entre l’ésser i l’estar. I vull que tot el pes de la pesadesa pesi sobre la segona; però per a això cal aprendre a callar, i deixar d’escriure. La sacietat s’està apoderant de mi i no vull portar-li la contrària perquè no es faci crònica. Descans. Lluitar contra el buit és de necis, i així estem, omplint un temps i uns cossos de poderoses aparences que governen el món a cop de xarxes socials. Aquesta columna no és meva en realitat -us revelo una altra mentida-, sinó de Cioran per exemple, un filòsof contra el qual feia anys que estava lluitant, i a qui li van col·locar l’errònia etiqueta de pessimista. “El fet que la vida no tingui cap sentit és una raó per viure, l’única en realitat”. Delit de l’esquinç. Aquesta columna no és meva sinó de les Bulerías del meu poble quan diuen “refugiado entre la hierba se me vino al pensamiento que qué es lo que hago en la guerra si yo de guerra no entiendo”. Ningú com ells han entès l’optimisme alliberador del quejío.
Lluitar contra el buit és de necis, i així estem, omplint un temps i uns cossos de poderoses aparences que governen el món a cop de xarxes socials
Les fulles cauen dansant a la tardor i el meu desig no és dels perennes. Nuesa. No em puc permetre preocupar-me per Ser, quan l’Estar està demanant a crits habitar (me), i es mereix una oportunitat. Ulls oberts -no hi ha altre-, deambular i acceptar la pèrdua de sentit. Treva. La pau dels vençuts.
La claudicació rima amb la pena, i cap té ritme per a la poesia, ni són un fracàs: cal saber ubicar-les per entendre el seu encanteri. Palpitar la paradoxa del nostre temps, que em sembla més cridanera que la d’altres passats, capritxosa i mal educada. Aprehendre la síntesi, sense saber molt bé on em portarà, desprenent-me de les tesis i les seves antítesis. Estic esgotat de voler tenir sempre la raó, així com del relativisme que plana entre els extrems. La cultura del zasca salpebrada amb la de la felicitat obligada deixa un tuf de cadàver que no hi haurà nínxols suficients per amagar-los. Buscar sortides o escapar comporta ser subjecte i actuar, una altra de les coses que no em puc permetre. Ve així donada la comoditat desesperant de l’objecte abatut: un estiueig en el pur hivern en què ens trobem, sigui quina sigui l’estació que ens determini. Estic estupiditzat i he d’aprendre a sentir-me tranquil per això; vindran altres certeses i se’n tornaran a anar. “La lucidesa: martiri permanent, inimaginable proesa.” Gràcies.
