Antoni Munné Jordà (Barcelona, 1948) és un dels escriptors més prolífics i versàtils del panorama literari català, especialment en gèneres com el de la ciència-ficció, i té una dilatada trajectòria en la narrativa infantil i juvenil.
Dins el riu, entre els joncs és un exercici arriscat, en la línia de l’autor resident a Vilanova, que es fica dins les interioritats de tres soldats catalans integrats en l’anomenada División Azul que el règim franquista va portar al front soviètic com a suport bèl·lic a l’Alemanya nazi entre 1941 i 1943, quan el canvi de signe de la guerra mundial va motivar el franquisme a retirar-la per preservar el seu règim a la fi del conflicte. La intervenció espanyola, en la qual van participar entre 45.000 i 47.000 efectius al preu de prop de 15.000 baixes entre morts, ferits i desapareguts, va ser una operació diplomàtica en la qual el franquisme va aspirar a part del pastís del que semblava una victòria alemanya pràcticament segura. Tanmateix, a banda del fanatisme d’alguns militants falangistes, i tal com conclou bona part de la literatura històrica d’aquest període, les motivacions dels participants van ser diverses, i en més d’una ocasió, especialment a Catalunya –on no hi hagué pràcticament cap entusiasme per l’aventura–, es van registrar pressions per l’allistament.
Munné Jordà enceta aquí una narració des de la perspectiva de tres joves catalans que, per motius diversos i circumstàncies personals, hi participen al llarg de la campanya. És un relat en segona persona, on un narrador omniscient –i carregat de documents de l’època– interpel·la els tres joves que, aïlladament i sense cap connexió ni interacció personal, ens serveixen per encadenar monòlegs i accions que ens deixen veure la duresa del front rus en tota la seva crueltat (en especial en el setge de Leningrad, on aquesta unitat serà ubicada). Paral·lelament, assistim a la degradació moral i física dels protagonistes, en la línia de la literatura del gènere bèl·lic, sense cap concessió a l’èpica, i penetrem en el terreny de la deshumanització profunda, especialment respecte al tracte infringit a les poblacions ocupades.
No és, en cap cas, una novel·la històrica, sinó més aviat una narració “documental” al més pur estil de les dramatitzacions dels films documentals que han proliferat en la darrera dècada, i que serveixen als guionistes per millorar l’efectivitat del missatge. L’acció dels personatges ens serveix per conèixer el dia a dia del front, complementat amb el rerefons històric, les maniobres polítiques o l’estratègia general del conflicte més sagnant de la història. En aquest sentit, l’autor excel·leix
i procura exhibir una capacitat més didàctica que dramàtica.
