Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Celobert

Silenci eixordador d’una nit d’estiu

/ Marlene Krause

Es desperta amb el cos amarat de suor. Un gemec l’ha desvetllat. Ja hi som altra vegada. La veïna. Deuen ser els del cinquè segona o les de l’àtic? Són les 3.40 h. Una altra nit d’insomni, vaticina.

Odia les nits d’estiu. Odia els patis de llums. Odia els seus veïns, aquells desconeguts que dormen, ronquen i follen paret per paret. Ho sap tot de les seves vides i no en sap res. Els sorolls de les seves rutines s’escolen per les finestres que donen al pati de llums i, de tant en tant, es distreu jugant a imaginar amors furtius i a ficar cullerada en les seves tragèdies domèstiques. Intenta, així, explicar el sense fi d’alarmes i despertadors que retrunyen al celobert en hores intempestives: l’himne del Barça a mitjanit, la “Cavalcada de les valquíries” de Wagner a altes hores de la matinada o la banda sonora d’Star Wars a les sis en punt, posposada una vegada i una altra fins a acabar fent un cànon. Una polifonia d’alarmes i orgasmes d’altri que s’encavalquen ad infinitum.

Cada matí, quan baixa les escales, es topa amb el veí del davant. Quina deu ser la seva alarma?, es pregunta. La de les valquíries, potser? Fa tota la fila d’agradar-li la música clàssica però no ha gosat mai intentar entaular-hi una conversa. Sempre que el saluda, li correspon amb un cop de cap, abaixa la mirada i accelera el pas.

El terrabastall de les valquíries, que sembla que cavalquin pel sostre de la seva habitació, l’abstreu de les seves divagacions. I el dringar d’un somier fa de metrònom de la impetuosa melodia wagneriana, tot marcant-ne el tempo. Altra vegada? Són les 4.55 h i no ha pogut aclucar ull. Per acabar-ho d’adobar, el gat, que fins ara dormia com un soc recaragolat als seus peus, comença a miolar. Se l’espolsa del damunt amb un parell de carícies però vol pinso i acaba sucumbint als seus miols persistents i es lleva.

Treu el cap al celobert amb l’esperança que hi corri una mica d’aire. I es troba cara a cara amb el veí del davant, repenjat a l’ampit de la finestra, sense samarreta. Dormen finestra per finestra. Li esbossa un lleuger somriure de complicitat. Un somriure no correspost que es congela i es desfà entre les quatre parets del pati de llums. La seva mirada perduda apunta cap a la seva finestra; però està absort, pensant ves a saber què. No s’immuta. No pot aguantar-li la mirada, penetrant i distant, escortada per unes bosses grisoses sota els ulls. Tan bon punt abaixa el cap, el veí es fica altre cop cap a dins.

Mira enlaire. Un bocí de cel s’escola d’entre els llençols estesos de colors dels veïns de dalt. És fosc, encara. Deuen ser quarts de sis. Sembla com si les quatre parets de l’edifici flanquegessin la mitja lluna que reposa al bell mig del tros de cel del seu pati de llums i aviat desapareixerà.

I si mira cap avall, tot penja. Quatre pisos onegen roba estesa, de totes mides i colors. La intimitat dels altres estesa a cel obert. Llençols, roba interior, algun pareo i un os de peluix. Deu ser de la nena del tercer. De l’estenedor del veí del davant només hi pengen, des de fa una bona colla de dies, un parell de mitjons. I una tovallola destenyida.

Sempre la mateixa roba. Els mateixos tons. El mateix ordre. La rutina. Pensa en els veïns que s’escridassen a mitja tarda, sempre a la mateixa hora. A l’hora gandula de la digestió, moment ideal per a una bona becaina. Els seus crits s’acaben fonent amb els dels personatges de la telenovel·la de les quatre, que la veïna del primer segona mira cada tarda. O amb els veïns del seu damunt, que follen cada dia a la mateixa hora. A les 6.20 h. Beneïda rutina.

El cel comença a clarejar. D’aquí poc, la cançó d’Star Wars donarà el tret de sortida a la polifonia matinal del pati de llums. De lluny, sent un xiscle. Algun guiri borratxo, pensa. La vida del carrer s’escola, també, en la intimitat del celobert.

Són les 6.20 h. Se’n torna al llit, amb el ventilador ben a la vora. S’acaba endormiscant amb el so de fons de la dutxa dels veïns del costat. I de sobte. Pam. Un so sec. Es desvetlla. I després? No-res. Un silenci eixordador. Què ha estat això? El gat? Fa un moment dormia als seus peus. El busca. Ja no hi és, però el sent. Miola, assegut a l’ampit de la finestra. S’hi acosta, agafa aire i treu el cap al celobert. Es topa amb la mirada dels veïns i hi reconeix el seu propi desconcert. Mira avall. Es queda sense alè. Un cos. Sense samarreta. El veí del davant?

Article publicat al número 459 publicación número 459 de la Directa