En un clar intent per deslegitimar la campanya “D’on no n’hi ha, no en raja”, paraigües que agrupa diversos col·lectius socials en defensa de l’aigua d’arreu del territori català, la Generalitat de Catalunya ha llençat la seva campanya desmuntant mites sobre la sequera que patim, i que no presenta un futur gaire esperançador (part 1 i part 2).
Com si aquesta sequera fos un fet ahistòric i irremeiable, i tractant d’ennuvolar-ne els orígens, la Generalitat ens fa entendre que l’únic camí és que cadascú de nosaltres ens estrenyem el cinturó (en forma d’aixeta) perquè només està en les nostres mans fer front a aquesta crisi.
La realitat és que la sequera actual no és un fet natural i ahistòric, sinó que és conseqüència, en gran part, d’un model econòmic capitalista en què la sostenibilitat ambiental brilla per la seva absència. D’una banda, a escala global, aquest model de desenvolupament econòmic ha suposat un escalfament de l’atmosfera com a resultat de la crema de combustibles fòssils, fent un traspàs del carboni del sòl a l’atmosfera.
D’altra banda, a escala local, ha implicat l’impuls a diversos sectors econòmics que requereixen més aigua de la que el territori català pot aportar. La campanya “D’on no n’hi ha, no en raja” ens ve a explicar com s’ha fet la gestió de l’aigua a Catalunya per part de les institucions i com s’han prioritzat els interessos de certs sectors econòmics enfront de les necessitats del conjunt de la població i del medi ambient.
Diversos sectors econòmics requereixen més aigua de la que el territori català pot aportar
Les polítiques de les administracions catalanes segueixen dues línies: una que s’enfoca en la disminució del consum a títol individual per al conjunt de la ciutadania amb restriccions i campanyes comunicatives, i l’altra enfocada a la inversió de milions d’euros per a la millora i construcció de noves infraestructures destinades a la producció d’una major quantitat d’aigua en un nou exemple de la paradoxa de Jevons, gairebé un mantra del capitalisme verd.
Aquestes noves infraestructures són les dessalinitzadores i les estacions regeneradores d’aigua, per a les quals s’han destinat més de 200 i 150 milions d’euros, respectivament, en els pròxims cinc anys, dins del tercer cicle de planificació (2022- 2027) del Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya. Aquesta línia d’actuació ve de la mà d’una falta de planificació (intencional o no) en la gestió sostenible d’un recurs natural bàsic com és l’aigua, que arrosseguem des de fa molts anys.
La millora en les infraestructures de depuració, regeneració i dessalinització, entre d’altres, que pretenen augmentar l’eficiència d’ús de l’aigua, no busquen tant garantir el dret a l’accés a l’aigua com respondre a les necessitats d’una economia que no respecta el medi ambient i tampoc escolta les reclamacions de molts sectors de la societat que fa anys que denuncien els abusos d’aquest recurs.
La millora en les infraestructures no busca tant garantir el dret a l’accés a l’aigua com respondre a necessitats d’una economia que no respecta el medi ambient
En definitiva, en una situació de sequera, i amb la previsió d’una disminució progressiva del volum d’aigua accessible a tot el territori, es pretén augmentar la producció d’aigua sense una reducció de la demanda i sense planificació a llarg termini.
Tornant a la campanya del departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya en què, mitjançant dos vídeos, ens volen explicar com certs “mites” sobre la sequera son falsos, veiem que la tergiversació, la manipulació, les mitges veritats i les mentides absolutes es converteixen en les eines del departament per generar en la població la sensació que les coses s’estan fent bé i que la sequera s’està combatent amb totes les eines possibles i que “no estem tan malament”. Tractarem d’analitzar alguns dels “mites” per entendre millor la campanya.
Primer “mite”: “Els camps de golf malbaraten aigua”
Diuen que és fals perquè “poden —no que ho facin— ser regats amb aigua regenerada, la qual no pot ser utilitzada per al consum humà ni per a l’agricultura”. L’aigua regenerada és aigua residual depurada que rep un tractament addicional per poder ser reutilitzada per a diversos usos recollits en el Reglament 2020/741 de la Unió Europea i en el Reial Decret 1620/2007, de 7 de desembre, entre els quals destaquen l’ús ambiental (és a dir, abocament a rius, pantans, etc.), recuperació d’aqüífers, ús industrial i agrari, reg de parcs i jardins, neteja urbana o usos recreatius (on entrarien els camps de golf).
Com es pot observar, l’ús en l’agricultura no només està permès, sinó que ja fa anys que es practica a Catalunya. Un exemple d’aquest el podem trobar al parc agrari del Baix Llobregat, on una extensa regió del parc, que abasta més de 3.400 hectàrees, és regada amb aigua procedent de l’estació regeneradora de Gavà-Viladecans. El parc agrari del Baix Llobregat, situat dins del delta del riu Llobregat, fa anys que pateix una salinització de les aigües subterrànies (per infiltració marina) derivada molt probablement d’un ús agrari massa intensiu i continuat en el temps.
Aquesta alta salinitat de l’aigua dificulta i empitjora les collites i és, per això, que l’aportació d’aigua regenerada al sistema de canalitzacions del parc pot millorar aquesta situació.
No obstant això, aquesta solució pot ocasionar futurs problemes per a la terra i els agricultors. L’aigua regenerada, tot i que en l’àmbit microbiològic i químic (inorgànic i de matèria orgànica) presenta alta qualitat, pot ser vector de contaminació del medi agrari, ja que pot ser portadora de molts contaminants emergents (fàrmacs, pesticides, compostos orgànics d’origen industrial, microplàstics, drogues, etc.). Un estudi del CSIC va demostrar que la gran majoria de contaminants emergents presents en l’aigua de reg en aquesta zona provenien de l’estació regeneradora d’aigua.
No expliquen que l’aigua regenerada, indirectament, sí que és utilitzada per al consum humà
Tot i que encara no es coneix del tot bé si pot haver-hi conseqüències a llarg termini per al medi, la realitat és que cada vegada aquests compostos són més omnipresents en els diferents compartiments ambientals, i l’aigua no és una excepció.
La campanya també ens diu que l’aigua regenerada no és apta per al consum humà, i això és cert. El que no expliquen és que l’aigua regenerada, indirectament, sí que és utilitzada per al consum humà.
Sí que ho apunten en el document de juny de 2023 La reutilització de l’aigua a Catalunya, de l’Agència Catalana de l’Aigua, en què es detalla com l’aigua regenerada procedent de l’estació regeneradora del Prat de Llobregat (molt a prop de la desembocadura del riu Llobregat) és bombejada riu amunt per poder ser, després, aprofitada per la planta potabilitzadora de Sant Joan Despí, que subministra aigua potable a una part de la ciutat de Barcelona i l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
Segon “mite”: “Els turistes no pateixen restriccions d’aigua ni se’ls demana que n’estalviïn”
Neguen aquest fet i la resposta és fàcil, perquè, realment, és fals. I ho fan per amagar el que els col·lectius socials estan demanant: que el sector turístic es reguli per poder fer front, entre altres coses, a la realitat hídrica del país de manera sostenible.
L’any 2022, últim any amb dades de l’Idescat, a Catalunya es van rebre més de 15 milions de turistes estrangers i va haver-hi més de 25 milions de pernoctacions de turistes procedents de la resta de l’Estat espanyol. Això suposa un increment molt notable de la demanda d’aigua per a un territori ja angoixat amb les seves pròpies necessitats. No es diu que els turistes no pateixin restriccions d’aigua, sinó que un sector turístic sense límits pot comportar unes conseqüències mediambientals molt greus.
S’estima una reducció d’un 27% de neu acumulada mitjana anual en els pròxims anys, de manera que no s’entén que l’economia del Pirineu se sostingui en el turisme basat en l’esquí
Diuen que “les estacions d’esquí no malbaraten aigua per produir neu artificial perquè l’aigua, que prové del desglaç, s’emmagatzema en basses i és, per tant, un cicle tancat”.
No acabem d’entendre si amb “cicle tancat” es refereixen al fet que aquestes basses, de formació totalment natural, emmagatzemen aigua que, irremeiablement, no es faria servir mai per a una altra cosa i, si no fos per a neu artificial, es quedaria allà estanca. És un argument similar al plantejament que, si els toros de lídia no es fessin servir per torejar, s’extingirien.
O bé, potser es refereixen al fet que l’aigua del desglaç mai arriba als rius i, per això, es podria dir que aquesta aigua conforma un “cicle tancat”, ja que del desglaç passa a les pistes i de les pistes torna a ser neu de la muntanya. Qualsevol de les idees és poc consistent i passa per alt que l’acumulació de neu a les muntanyes és cada any menor i és un dels principals indicadors de l’escalfament global.
Segons un estudi del Ministerio de Transición Energética y Reto Demográfico, de 2021, s’estima una reducció d’un 27% de neu acumulada mitjana anual en els pròxims anys. És en aquest context que no s’entén que una gran part de l’economia del Pirineu se sostingui en el turisme de temporada, basat en l’esquí, i que no s’enfronti el problema de cara a escala institucional, com ja ha posat sobre la taula una gran part de la població pirinenca, que es va manifestar, per exemple, en contra de l’organització dels Jocs Olímpics d’hivern, que es projectaven pel 2030 i que finalment la Generalitat va deixar de perseguir fa unes setmanes.
Per damunt de les necessitats bàsiques del conjunt de la població i el medi ambient, està la rendibilitat econòmica d’uns actors concrets, i això és intocable
D’altra banda, el departament d’Acció Climàtica ens assegura que “no es fa servir ni una gota d’aigua potable per a fer neu artificial, ni podria usar-se per a res més si s’aboqués novament a la xarxa”. L’aigua del desglaç, de forma natural, acaba en els rius i embassaments que, posteriorment, pot ser utilitzada per als diferents usos, des d’agraris, urbans, industrials, etc. Per tant, aquesta frase porta a confusió, ja que, si bé és cert que no es fa servir aigua potable, aquesta aigua seria potencialment potabilitzable, o bé feta servir per a altres usos.
En definitiva, aquesta campanya mostra la línia en la qual treballen les institucions catalanes entorn de la gestió de l’aigua: aquesta sequera l’hem de combatre cadascú de nosaltres en les nostres individualitats, perquè els gestors ja han fet tot el que podien.
Perquè, per damunt de les necessitats bàsiques del conjunt de la població i el medi ambient, està la rendibilitat econòmica d’uns actors concrets amb uns interessos molt reduïts de la societat, i això és intocable. No obstant això, aquesta sequera no és un fet aïllat. És part de la nova realitat d’aquest territori en el qual cada any, com a altres indrets en conflicte al llarg de la resta de l’Estat espanyol, hi haurà menys disponibilitat d’aigua.
I, per això, no podem imaginar un altre escenari que no sigui una disminució de la demanda de forma equilibrada, començant pels grans consumidors, com són el sector turístic i el model agrari i ramader intensiu basat en l’exportació, i una planificació a llarg termini que persegueixi la constitució d’una economia que no assequi ni la terra ni les persones que l’habiten.
