Encara era primera hora del matí al barri de Medinat Nasr, a l’est del Caire, quan, el passat dimarts 18 de juny, un petit grup de persones va ser forçat a congregar-se en el remot cementiri d’al-Wafaa wa al-Amal per celebrar-hi un enterrament exprés que no volien celebrar.
A la resta de la capital d’Egipte, el dia va arrancar amb aparent normalitat, reflectida en una quotidianitat inalterable i una premsa emmudida i sotmesa que, amb només una única excepció, obria portades amb una realitat paral·lela a la que estava vivint Egipte i bona part de la regió des de feia hores.
Només la forta presència policial que blindava el cementiri cairota i el fet que entre les seves tombes hi restin els cossos d’altres líders prominents dels Germans Musulmans, l’organització islamista més antiga i extensa d’Egipte, delataven el que era, en realitat, un secret a veus. El cos que acabava de ser enterrat a tota pressa era el de Mohamed Mursi, president d’Egipte des de mitjans de 2012 fins a l’estiu del 2013, quan va ser derrocat en un cop d’Estat executat per un exèrcit que ha retingut les regnes del país des d’aleshores.
Mursi havia patit un atac de cor al final d’una sessió d’un judici en el qual estava sent processat per presumpte espionatge a favor del grup islamista palestí de Hamàs durant els seus anys a la presidència, uns càrrecs que ell negava
La notícia havia transcendit a mitja tarda del dia anterior. Mursi havia patit un atac de cor al final d’una sessió d’un judici en el qual estava sent processat per presumpte espionatge a favor del grup islamista palestí de Hamàs durant els seus anys a la presidència, uns càrrecs que ell negava. Després d’haver pres la paraula durant la vista, Mursi va col·lapsar i poc després es va determinar la seva mort a l’hospital on va ser traslladat. A pesar de ser qualificada per molts de mort sobtada i de les peticions del fiscal general egipci, Nabil Sadek, d’investigar-ne les causes, la defunció de Mursi va ser interpretada per la majoria com el resultat d’un atroç sistema penitenciari ideat i dissenyat per turmentar-ne els reclusos i esclafar la voluntat política de qualsevol opositor.
Ja el març del 2018, un panell format per polítics i advocats britànics va emetre un informe en el qual alertaven que Mursi es trobava empresonat en unes condicions que no complien amb els estàndards internacionals i que podrien conduir-lo a una mort prematura. En aquest sentit, l’informe denunciava que l’islamista era sotmès a un règim d’aïllament durant 23 hores diàries, la qual cosa, a parer seu, podria ser qualificat de tortura. El cas de Morsi era particularment fràgil a causa del seu conegut mal historial de salut, que incloïa diabetis i malalties hepàtiques i renals per les quals no va rebre un tractament adequat.
Lluny d’haver pres mesures per evitar un final tràgic, el tracte rebut per l’islamista no sembla que hagués canviat des d’aquelles premonitòries alertes. Poc després de confirmar-se la seva mort, un dels seus advocats va assegurar a l’agència Reuters que el seu equip havia “presentat diverses sol·licituds de tractament [mèdic per a Mursi].” Algunes havien estat acceptades, però d’altres no.
Els Germans Musulmans no van tardar a considerar la mort d’un dels seus membres més il·lustres d’assassinat en tota regla, i líders regionals propers a Mursi, com el president turc, Recep Tayyip Erdogan, van elevar la seva figura a la de màrtir
Per aquest motiu, els Germans Musulmans no van tardar a considerar la mort d’un dels seus membres més il·lustres d’assassinat en tota regla, i líders regionals propers a Mursi, com el president turc, Recep Tayyip Erdogan, van elevar la seva figura a la de màrtir. Paral·lelament, el portaveu de l’Alt Comissionat de l’ONU per als Drets Humans, Rupert Colville, va reclamar el dimarts que es dugui a terme una “investigació ràpida, imparcial, exhaustiva i transparent” sobre el cas. Una demanda que poques hores abans havien llençat diverses organitzacions en defensa dels drets humans, molt crítiques amb Egipte.
La mort de Mursi un 17 de juny, a més, va arribar en una data assenyalada. Va ser també un altre 17 de juny, però el de l’any 2012, quan va concloure la segona volta de les eleccions presidencials que catapultarien l’islamista a la cúspide del poder. Aquell mateix dia, set anys després, el cercle culminaria amb la seva mort, en un nou reflex de profund canvi d’època.
Un màrtir de rebot
Nascut l’any 1951 a la governació de Sharqiya, en el Delta del riu Nil, i fill d’una mare mestressa de casa i un pare pagès, Mursi va començar a aproximar-se als Germans Musulmans mentre estudiava enginyeria a la Universitat del Caire, uns passos que seguien també moltes altres joves.
Dins de l’opaca i recelosa germanor, se sol situar Mursi en el sector més escorat a la dreta d’entre els conservadors, que no eren d’edat gaire avançada i solien tenir certa experiència política, la qual cosa els permetia adaptar millor la retòrica i l’estratègia en funció del context en què es trobaven. Mursi mateix fou membre del Parlament egipci del 2000 al 2005, i l’any 2011 va ser escollit president del Partit de la Llibertat i la Justícia.
Tot i això, figures com Mursi, provinents del món provincial o rural, tendien a ser propers a la ultraconservadora vella guàrdia i no al minoritari sector reformista de l’organització. En particular després del 2010, el seu sector va ampliar de forma crítica el seu poder dins dels Germans Musulmans, en detriment del de figures del Caire o Alexandria. L’ideari intern es radicalitzava, i les idees i pràctiques salafistes s’hi filtraven inevitablement.
L’any 2012, un any després del derrocament del dictador Hosni Mubarak, van tenir lloc les primeres eleccions presidencials lliures d’Egipte i va ser llavors quan Mursi, de rebot, va fer el salt a la primera línia
L’any 2012, un any després del derrocament del dictador Hosni Mubarak, van tenir lloc les primeres eleccions presidencials lliures d’Egipte. I va ser llavors quan Mursi, de rebot, va fer el salt a la primera línia. Inicialment, el candidat dels Germans Musulmans era el número dos de l’organització, l’empresari Khairat El-Shater, però quan la seva candidatura va ser tombada per la Comissió Electoral, Mursi era l’únic que podia agafar-ne el relleu, malgrat els dubtes sobre la seva idoneïtat. Als comicis, no exempts de grans irregularitats, l’islamista es va imposar a la segona volta i per la mínima al candidat Ahmed Shafiq, l’últim primer ministre de l’era Hosni Mubarak, i que, igual que Mursi, va arribar a l’última fase de les eleccions de rebot. Mursi es convertia així en el primer president civil electe de la història d’Egipte.
Malgrat les seves promeses de conduir el país cap a la democràcia adoptant una agenda islamista moderada, la transició pilotada formalment per Mursi no va tardar a truncar-se. Els reptes i dilemes eren majúsculs. Va ser a finals del 2012 en un context encara molt convuls que l’islamista va prendre la polèmica decisió d’auto atorgar-se amplis poders executius en nom de protegir la Revolució. Una Revolució que moltes veien segrestada.
La maniobra va alienar bona part de la societat egípcia, temorosa dels tics autoritaris, l’agenda sectària dels Germans Musulmans i la forta dependència de Mursi respecte al lideratge de la germandat, i cada vegada més crítica amb la seva gestió de l’economia. Com a conseqüència, les manifestacions en contra seva i dels Germans van tornar a desbordar els carrers, en especial durant l’aniversari de la seva investidura. Aquelles protestes van ser aprofitades pel totpoderós exèrcit egipci, amb qui els Germans Musulmans mantenien una relació molt complexa, per derrocar-lo. Al capdavant del putsch es trobava el mateix Al Sisi, aleshores Ministre de Defensa, i figura que, des d’aquell moment, ha controlat amb puny de ferro un país retornat als anys de plom.
Seguint el cop, els nodrits serveis de seguretat egipcis van llençar una brutal campanya contra els Germans Musulmans amb l’objectiu d’esborrar-los del mapa
Seguint el cop, els nodrits serveis de seguretat egipcis van llençar una brutal campanya contra els Germans Musulmans amb l’objectiu d’esborrar-los del mapa, fins al punt que molts veuen en l’ofensiva actual la pitjor onada de repressió viscuda per l’organització des que es va fundar l’any 1928. Durant la segona meitat del 2013, un tribunal egipci va il·legalitzar la germandat i el govern la va declarar organització terrorista. Poc abans, els islamistes havien patit diverses matances, la pitjor de les quals va saldar-se amb més de 1.000 morts en un sol dia durant el desallotjament de dues acampades pro-Mursi al Caire. En paral·lel, figures com Mursi, altres líders destacats dels Germans Musulmans i milers d’islamistes d’arreu del país eren empresonats, silenciats o obligats a fugir d’Egipte.
Mursi en particular va restar desaparegut durant quatre mesos després de produir-se el cop, i des que va tornar a aparèixer va estar estancat en un etern periple judicial. Actualment complia una sentència de 20 anys de presó i una cadena perpètua, i a més era processat en altres judicis com el de la sessió que s’estava celebrant quan va morir.
