Moira Millán, líder maputxe, explica que, davant l’embat d’un govern “criminal i homogeneïtzador”, el moviment maputxe encarna la veu de les qui aposten pel resguard de la vida i la democràcia directa. Representant de les Mujeres Originarias por el Buen Vivir, Millán reclama que els moviments altermundistes recordin aquella màxima segons la qual “els privilegis d’uns pocs poden ser la misèria de molts”. Als seus 47 anys, aquesta Weychafe (defensora de la vida, en idioma mapudungun) creu que la lluita maputxe pot ser un aprenentatge per a un canvi de governança en el món
Només a l’Argentina hi ha 36 nacions indígenes; comunitats que l’Estat reprimeix per servir les corporacions que n’extreuen els recursos naturals. A Chubut, una de les províncies de la Patagònia, el passat 17 d’octubre es va trobar el cadàver de Santiago Maldonado, un jove que havia anat a conèixer la zona. Aquest episodi, que ha commogut la societat argentina, ha permès desvetllar la situació d’uns pobles que sempre s’han regit per l’espiritualitat, el territori i una identitat connectada amb la pachamama (la mare terra).
Què et va dur a implicar-te en la lluita pels drets de la nació maputxe?
Va ser arran d’una visita als meus pares, que viuen en un poblat maputxe. Allà, vaig entendre que la meva identitat estava lligada a la terra. Llavors, amb el meu germà Mauro, vam anar a defensar els drets dels habitants de Chubut, la província on va ser assassinat Santiago Maldonado. La lluita maputxe és molt dura, perquè a l’Argentina impera la cultura eurocèntrica que nega l’existència dels pobles indígenes.
La persecució s’ha endurit amb el govern conservador de Mauricio Macri?
Sempre n’hi ha hagut, sigui amb mecanismes subtils o mitjançant l’integracionisme forçat, que sovint ha derivat en pràctiques genocides. Ni tan sols hi ha hagut cooptació, que equivaldria a seduir el poble. El que fan els governs, sobretot els progressistes, és promoure els drets individuals mentre anorrea els col·lectius a través d’eliminar els sectors dissidents.
Quin interès amaga aquesta repressió continuada?
Els maputxes som els palestins de l’Amèrica del Sud, situats en un territori que abraça del Pacífic a l’Atlàntic. Estructurem el 60% de l’economia argentina i xilena, ja que tenim importants jaciments de petroli i altres matèries fòssils, raó per la qual les multinacionals i els sectors oligàrquics volen explotar la terra. Recordem que maputxe vol dir gent de la terra, i això significa desenvolupar un estil de vida que interpel·la radicalment l’actual sistema neoliberal.
Poseu en entredit la lògica del sistema?
Entenem que l’autodeterminació hem de construir-la sobre la reciprocitat amb altres pobles. Per això l’Estat ens persegueix, ja que proposem que l’horitzó de creixement exigeixi restablir els cercles de relació harmònica amb la humanitat i la natura. I aquest fet és antagònic a la lògica dominant, que és racista, antropocèntrica, materialista, individualista i patriarcal.
Cal repensar la manera de relacionar-nos amb el món?
Durant molt temps el capitalisme ens deia: “Repartim el pastís en porcions segons la capacitat d’acumulació”. De manera que, qui té el ganivet més fort, s’endú la major part, mentre molts es queden en la misèria. Després el comunisme plantejava repartir el pastís a parts iguals. En canvi, els maputxes diem: “No volem el pastís, sinó pastar i fornejar un nou pacte perquè els ingredients d’aquest pastís no ens agraden”. Aquesta visió neix a la Patagònia i s’estén arreu del món com una proposta que qüestiona l’establishment argentí, que sempre ha afavorit l’extractivisme. No només l’extractivisme dels recursos naturals, sinó també el dels nostres cossos i la nostra espiritualitat.
L’assassinat de Santiago Maldonado ha visibilitzat la vostra lluita?
Maldonado simbolitza un pont entre el poble maputxe i la societat argentina, cosa que el govern de Macri no ha valorat prou. Segurament perquè és un govern rudimentari que importa models repressius aplicats al País Basc per l’Estat espanyol i als pobles originaris durant la dictadura de Pincohet.
Arran d’aquesta tragèdia, hi ha un apoderament popular?
A la Patagònia han sorgit assemblees comarcals que parlen d’ideologia i participen del nostre pensament. Són incipients, perquè malauradament hi ha una esquerra argentina que encara no entén que els pobles originaris podem ser subjectes de canvi. Consideren que les nostres demandes són secundàries i ens tracten amb paternalisme.
Benetton, Lewis i altres multinacionals han entrat en territori maputxe amb el suport de l’Estat i grups paramilitars. És possible resistir i alhora crear contrapoder?
Necessitem solidaritat, perquè cap insurgència no pot triomfar de manera aïllada. Com tampoc no serveix la lluita armada o l’autodefensa davant l’asimetria que tenim amb un Estat que ha pressupostat la nostra mort. Malgrat això, sóc optimista, perquè el despertar és evident. Només cal que siguem creatius i, des de la desobediència civil, continuar l’estratègia maputxe del poder mariciweu, que diu: “Per cada un que caigui, deu s’aixecaran”.
*Article publicat originalment a la ‘Directa’ 442
